25 de novembre de 2011
25.11.2011

Les passes que van de l'iñaki a l'isaki

26.09.2011 | 15:06

L'articulista, que va compartir pàgines amb Lacuesta, recorda com el crític de Diari de Girona va esdevenir cineasta fa més de 15 anys

Fa més de 15 anys, Iñaki Lacuesta i un servidor érem, juntament amb Jordi Roura, els crítics de cinema de Diari de Girona. Un tripartit tan curiós com contrastat perquè teníem tres estils molt diferents d'escriure i de concebre l'anàlisi cinematogràfica. El de l'Iñaki era, s'ha d'admetre, el més complet: ell, més que "criticar", esbudellava la narrativa i la forma fílmica, els seus eren textos que, per si mateixos, aconseguien generar més interès que la mateixa pel·lícula. Era, ja en aquell temps, un autor.

I un bon dia va decidir dinamitar els tòpics (allò que el crític és, fonamentalment, un cineasta frustrat) i embarcar-se en la materialització dels seus propis relats. Al cap d'uns pocs mesos de deixar de col·laborar al diari, em va citar al Cafè Di Roma per parlar-me d'un curtmetratge que l'estava portant de cap. Era Cravan vs. Cravan. Se'l veia inquiet, ansiós de dur-lo a terme. Des d'aleshores, a vegades per pura casualitat, he tingut la fortuna de repetir l'escena amb cada nou projecte; és a dir, que sempre que està a punt de rodar ens trobem, ens posem al dia i m'informa de l'aventura que es disposa a emprendre. Els contextos varien; aquestes reunions es poden produir en un bar, al restaurant del CCCB o mentre es banya un nen de quatre mesos. I la paradoxa és que, quan la pel·lícula s'estrena, els que responem al tòpic (sí, sóc un cineasta frustrat) en fem la crítica, que mai no està exempta d'una lluita interna per l'objectivitat.

Al llarg d'aquests quinze anys, Iñaki ha esdevingut Isaki davant la mirada astorada i orgullosa d'aquells que sempre hem vist el seu talent com una evidència, un tret indissoluble de la seva identitat. Les seves pel·lícules no són mai perfectes (de fet, la imperfecció és el que les fa tan lliures, tan polièdriques) però sí summament personals i agosarades. En l'Isaki, el risc és un estil, una forma creativa. Potser per això mentre veia Los pasos dobles no podia deixar de pensar en Werner Herzog. Només que l'Isaki no té Klaus Kinski per emmirallar-s'hi, sinó la incombustible Isa Campo, la culpable que el cineasta sí que respongui a un tòpic: darrere un gran home sempre hi ha una gran dona.

I ja que aquest article ha de tenir una perspectiva personal, no hi ha millor manera de culminar-lo que explicant una anècdota que resumeix persona i personatge. Una nit, durant la festa de fi de rodatge del curt Els peixos del riu Leteo de Pere Vilà, l'Isaki em va temptar amb improvisar un curtmetratge amb una llauna de 35 mm que havia sobrat. Teníem la càmera, teníem l'equip i portàvem la trompa necessària per fer-ho. L'aposta cervesera va desembocar en un diàleg filmat que es va interrompre quan el director de fotografia, Diego Dussuel, ens va advertir que s'havia acabat el metratge. La cosa va quedar en una petita malifeta de matinada, davant un sol incipient que ens tornava a la realitat. Al cap d'uns mesos, aquell metratge es va muntar i es va firmar col·lectivament sota el títol de Esbozo. En veure'l per primer cop, em vaig quedar acollonit. D'aquell moment de deliri creatiu, de caòtic anhel cinematogràfic, n'havia sortit, efectivament, un digníssim esborrany. Quan es va acabar la projecció, vaig mirar l'Iñaki: tenia aquell somriure, entre irònic i entranyable, que dibuixa cada cop que se surt amb la seva i l'Iñaki i l'Isaki es fonen en una singular harmonia. Dissabte, recollint la Concha d'Or, també el tenia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona