Després d'una sonata totalment prescindible de Dussek, Alexei Lubimov va enfilar una selecció dels preludis de C. Debussy amb el piano Blüthner de 1926 -estratosfèric- que el Festival va posar a la seva disposició.
Com peix a l'aigua en els preludis, el pianista de Moscou sap extreure tota la màgia sorprenent d'unes pàgines innovadores i exigents.
Lubimov té una gran energia i un gran sentit musical i sap mantenir l'atenció de l'oient.
Més que preciosistes, aquests preludis sonen molt rodons, pregons de sonoritat ben construïda i ritmes vius, trepidants.
Tens la impressió de la música nascuda en el precís moment de ser feta. Gens mecànica i sense academicismes.
Les complicadíssimes quatre balades de F. Chopin les va resoldre de forma desigual.
La Ballade núm. 1 va ser la versió excepcional, molt ben retallada, amb control i gran toc. En les sonates que havien de seguir, Lubimov va continuar garantint l'esplendor i la vitalitat brillant emocional d'aquestes partitures.
Només en alguns moments en notava que es perdia l'energia en els passatges més exigents, però la lectura va tenir una qualitat extraordinària. La sonoritat del Blüthner, inoblidable en aquesta vetllada en la tranquil·litat del clàustre del monestir de Sant Daniel.
