Amb un retard acceptable de menys de 10 minuts, i sense cap banda que els precedissin, Pearl Jam va trepitjar l´escenari amb la intenció de deixar petjada després de més d´una dècada sense tocar a Barcelona.

La darrera vegada que els havia vist, al BBK Live 2010, ja van donar la sensació d´haver-se convertit un dels grans de l´escena rock actual, i el concert d´ahir ho va refermar. Un concert de quasi tres hores, amb dos bisos de sis cançons cadascun d´ells, i una banda força en forma, a excepció de l´Stone Gossard (que semblava cansat); un concert on en alguns moments el públic donava la impressió de no atendre massa les darreres cançons que ha editat la banda i esyar-se als clàssic editats del 2003 enrere, i en especial els tres primers àlbums de la banda.

El recital va començar certament suau amb un dels seus darrers temes, que va tenir un èxit relatiu entre el públic, a l´igual que tot el que no és un clàssic a la banda. Elderly Woman behind the counter in a small town, la segona cançó de la nit, i inclosa al seu segon LP del 1993, VS, va ser la que va aixecar els ànims, a l´igual que l´imparable Even Flow, un dels clàssics de la banda, del l´excel·lent àlbum de debut Ten, la quarta de la nit i que va acabar amb Mike Mc Cready entre el públic assistent. Les mateixes sensacions hi va haver amb Do the evolution, Go, Oceans, ...

En general, l´energia va ser desbordant quan es tocaven temes de Ten, VS i temes de l´eòca 1991-1994, bàsicament perquè el públic hi reaccionava molt bé. Ten va tenir una gran presència durant tota la nit (Even Flow, Oceans, Once, l´apoteòsica Porch, Black i Alive), a l´igual que els temes de VS (Go, Rearviewmirror, Daughter, que Vedder va dedicar a les dones, parlant en castellà) i la BSO del film Singles, State of Love and Trust o la cara B de Black (Yellow Ledbetter) van ser encantadores pels assistents.

Fins i tot hi va haver moments perquè tot el grup interpretés Sleeping by myself, un tema que va gravar en solitari Vedder amb ukelele l´any 2011, al seu album Ukulele songs.

Vedder va estar impecable, demostrant que és un dels grans vocalistes de la història del rock i que és un bon frontman: va acabar baixant tres cops al públic, va fer una crítica a Trump, i va regalar una pandereta al nen que va dibuixar a la banda i a sí mateix en un full, ... El grunge estarà ben viu mentre ell, l´únic supervivent, hi sigui.

Mc Cready va demostrar estar en bona forma, amb solos de guitarra extensos i impecables (Even Flow, Alive, Given to Fly, Yellow ledbetter, ...); Jeff Ament va estar en la seva línia de sempre, contundent, enèrgic i amb un total control del baix i de l´escenari i tocant la guitarra a Smile (l´únic tema que va sonar de l´àlbum No Code); Matt Cameron va passar molt desapercebut pel públic, però té un l´absolut control rítmic i la precisió dels seus tocs de bateria fa que la banda soni molt i molt bé; Boom Gaspar, en molts temes curiosament no va tocar, però en els que sí ho va fer, va destacar en els mateixos termes que Cameron.

Però el punt feble de la banda, va ser Gossard; estava cansat i fred, no es movia gaire; evidentment amb un control absolut de l´instrument i sonant perfecte, però com allunyat del grup; d´aquí potser el motiu que Vedder toqui molt més la guitarra que no pas ho havia anat fent fins ara.

No obstant, en definitiva un bon concert, que va sonar molt bé tot i les dimensions i espais del Palau Sant Jordi, i amb una banda que des de ja fa temps, és una de les grans del rock.