Angela Hewitt és una pianista veterana de prestigi internacional. El seu coneixement de l'obra per tecla de Bach és total però a més a més domina un ampli repertori de la literatura pianística. És un referent del piano amb dret propi. El que més em sorprèn del seu pianisme és la transparència i la facilitat amb què perfila les veus. En els moments en què la partitura demana fluidesa i poc pes ho sap resoldre de forma extraordinària al piano.
Evidentment els recursos del clavicèmbal -l'obra està escrita pensant en aquest instrument- i els del piano són completament diferents però Hewitt té una gran habilitat en evitar muscular excessivament la música de Bach. Hi ha molta contenció, sobretot en la primera part. Semblava una lectura molt «literal» fins a les darreres variacions en què la pianista ha tret el seu gran art, amb una musicalitat espectacular, escruixidora en alguna de les darreres variacions.
Especialment a la segona meitat ha dibuixat amb entrega i mestria els caràcters de cada variació amb un toc més contundent. Segurament amb una obra complexa com aquesta cal anar reservant i contentenint les forces per arribar a bon port.
La repetició final de l'ària translluïa el viatge per totes les trenta variacions i els subtils canvis en relació a la interpretació inicial van enlluernar l'auditori. El llarg silenci que va acompanyar el final de l'ària fins que van arribar els aplaudiments estava carregat d'emoció i pensament. Aquestes coses només les aconsegueixen els grans intèrprets. Gràcies Angela!
