«El recuit amb mel de Girona és la meva 'madeleine Proust'»

Sempre he volgut ser periodista. Soc d'una curiositat insaciable i em sembla que és el millor ofici del món. Dir, relacionar, oferir punts de vista, llegir...

Vostès tenien algun restaurant familiar a Girona?

El pare no tenia un restaurant a Girona, però durant uns anys va treballar de cuiner en un local de la cantonada del carrer Lorenzana, prop de l'estació de tren. Jo no vaig néixer a Girona. El meu pare va abandonar la ciutat quan era jove, el 1954.

La del seu pare va ser una emigració voluntària o forçada?

Era un objector de consciència i, per tant, es va negar a fer el servei militar, que, en el moment de Franco, era un fet greu i hauria estat empresonat. Així que va abandonar Espanya il·legalment i va arribar a França. Va trobar feina a Bretanya, on va conèixer a la meva mare.

Militava en algun partit el seu pare? Què va passar?

El meu pare no pertanyia a cap partit polític. La seva elecció de sortir d'Espanya va ser personal. Estava molt preocupat pel servei militar que no volia fer, ja que durava molt de temps en aquella època. El pare era ferotgement anticomunista. Quan va arribar a França, va anar directament a Lorient, Bretanya, perquè hi vivien un oncle i una tia que havien deixat Espanya durant la guerra el 1937. No en sé res més. El meu pare va morir el 1994. Mai no va voler la nacionalitat francesa.

Encara funciona la Braserie Catalane que la seva família va obrir a finals de la dècada dels 60 a Lorient, ciutat de la Bretanya francesa?

En la braseria catalana, oberta pels meus pares a Lorient, el 1966, cuinaven una gran quantitat de paelles, però vam vendre aquest establiment el 1975, que va continuar molt de temps sota aquest nom, però avui ja no existeix. Va ser una institució de la ciutat!

I vostè no va aprendre català, tot i que és periodista i es dedica a escriure?

No he après català, és el meu major penediment en la vida. L'entenc i el llegeixo una mica. Però el meu pare, que va patir el desarrelament, mai me'l va ensenyar. Però el català és la «música» de bons moments familiars i m'encanta. Quan vaig voler aprendre l'espanyol a l'escola secundària, el meu pare es va posar furiós i es va negar a ajudar-me. Sempre he pensat que intentaria aprendre el català, i ja és hora perquè tinc 55 anys! I tinc un nom molt comú a Catalunya...

A més dels efluvis d'all i ceba daurant-se a l'oli d'oliva a la paella de la cuina de casa, què més la relaciona amb Girona?

La meva vida sempre ha estat compartida entre Bretanya i Catalunya. Cada any, la meva àvia catalana passava tres mesos a casa, a Bretanya, i jo parlava amb ella un savi franco-hispano-català que només nosaltres enteníem! El meu oncle, la seva dona i el seu fill venien cada any amb el cotxe carregat de butifarres, olives farcides d'anxoves, torrons i salsa romesco. De torna, nosaltres anàvem cada any a Girona, on vam passar llargues hores de sobretaula. L'àvia cuinava truita de farina, butifarra dolça, i la Tia Pepita preparava l'arròs de forma divina.

Passió per Girona...

També anàvem al restaurant. Recordo un lloc sota les arcades, on va créixer la meva passió pel recuit amb mel, és la meva «madeleine Proust». Tinc bons records, ja més tard, amb el meu marit, d'un restaurant anomenat Oca a Peratallada, on menjava uns peus de porc sorprenents amb cargols. També hi ha un restaurant que m'agrada a prop de Girona, no gaire lluny de l'aeroport, anomenat El General, on vaig sempre.

I avui, encara visita sovint Girona?

Sí, molt sovint, cada any o cada dos anys. Tota la meva família paterna hi viu. El meu cosí viu a Sant Gregori amb la dona i la filla. Altres bones raons per venir són el restaurant dels germans Roca, sobre el qual vaig fer un gran reportatge l'any 2015, l'estanc dels seus pares, la gelateria Rocambolesc, el Wine bar de la plaça de Vi... Els vins de l'Empordà i el recuit! També vaig fer un bon reportatge turístic sobre la ciutat el 2015, quan es va rodar Joc de Trons. Però, sobretot, tinc una passió per aquesta ciutat que em parla de la meva infantesa, del meu pare, m'encanta tot: el pont Eiffel, les cases de Rafael Masó, la part medieval, els Banys Àrabs, el call jueu, la Catedral, on el meu avi pujava i baixava a cavall, el mercat, les olors, el riu, la «petita Toscana» dels entorns, la ceràmica de la Bisbal, Dalí que mai queda massa luny...

Com veu la transformació de Girona, que de ciutat grisa i negra ha passat a ciutat turística?

Entenc molt bé que Girona s'ha convertit en una ciutat turística, és tan bonica! Per això vaig fer un reportatge. A França, és una ciutat encara poc coneguda, tothom es dirigeix a Barcelona, on avui hi ha massa turistes.

Què recomanaria a l'alcalde de Girona?

No tinc cap consell per donar a l'alcalde de Girona. La ciutat té tants actius que no ha de promocionar-se. Espero, però, que Girona pugui protegir-se de la multitud i que sempre mantindrà la seva màgia tan especial.

Com viu el conflicte polític entre Catalunya i Espanya?

El conflicte entre Catalunya i Espanya em preocupa molt. Em va sorprendre, després d'haver estat aquí, les imatges de la violència, i la presència de la nova bandera catalana amb l'estrella europea i el lema «Catalunya, nou estat d'Europa». No he d'expressar una opinió sobre el tema, em sembla just que des d'un punt de vista estrictament realista i econòmic, és un gran risc per a la regió, un salt al buit. I, al mateix temps, he estudiat història, i sé que les ferides territorials lligades a les invasions mai no sanen. Espero que això es resolgui en diàleg i pau, en interès dels catalans i espanyols. En la família, això sempre ha estat un tema extremadament sensible. Si per desgràcia, parlant del meu pare, algú deia: «El pare és espanyol», ell corregia severament dient: «Mai en la vida, soc català!». Amb això ja està tot dit, oi? El vam enterrar el 1994 a Bretanya, amb una bandera catalana.