Saber que un establiment fa anys fa il·lusió i si són 140 encara més, i si es dona la casualitat que una va néixer davant per davant d'aquesta llibreria i és la que una va conèixer acabats d'obrir els ulls i sent per la seva ciutat i la seva gent una estima difícil de qualificar, vol dir que quan avui he mirat el diari i a portada ho he llegit, malgrat que no estic en un dels meus millors moments, el meu impuls em demana que dediqui unes ratlles de felicitació als que han estat els meus veïns, amics i també han venut alguns dels meus llibres.

La meva mare, tot i ser una persona que va deixar la escola als 9 anys, de ben petita em comprava llibres d'en Josep Maria Folch i Torres en català. Ara ja gran si puc dir que si llegeixo bé el català, tot el contrari d'escriure'l, és perquè ella em va acostumar en un temps no gaire normal a llegir el català. Potser també podria endevinar el perquè del meu patiment fullejant un llibre d'aquests, el títol eren Historietes exemplars, et submergeix en una gran tristesa.

L'altra cosa que em tenia flipada eren el contes d'en Ferrándiz, aquells que cadascun portaven quelcom de complement, la lletera, la castanyera portava per agafar les castanyes, però aquests me'ls havia de mirar, els meus pares no hi arribaven. La mare m'havia explicat que allà m'havien fet els recordatoris de comunió. D'adolescent jo treballava els diumenges i el dissabte anava allà on hi havia en Pere i li deia: tens algun llibre per a mi?, es girava i em deia: t'agradarà. Sempre els va encertar.

La senyora Maria sempre la recordo triant amb els viatjants i el senyor Geli, que patia molt de les cames, però fins que va poder ell pujava a la Catedral i a la botiga a la Caixa. Una de les coses que recordo és que com que subministraven les sagrades formes per les esglésies a vegades tenien alguna bosseta de pa d'àngel deliciós.

Quan vàrem estrenar els salons, una de les coses que més il·lusió em va fer va ser comprar un naixement que guardo intacte. És de la casa Ortigas, està compost de vuit peces i encara porta el preu, 1.200 pessetes. Aquelles vitrines que tenien quan venia l'època de Nadal i aquells caixons damunt el taulell amb aquella virgueria de postals d'en Ferrándiz i altres, una autèntica meravella.

Van passar anys, en Pere es va casar amb la Irene, van tenir fills. Vàrem perdre la Irene filla, en Pere pare, i allò que diuen els que ja tenim uns quants anys, hem vist canvis a molts establiments però el més trist és que ja molts els hem perdut.

A can Geli crec que l'entrada pel meu carrer ha canviat una mica, però en general conserva la mateixa essència tot l'establiment. Ara mentre escric veig la senyora Maria amb el seu monyo parlant amb viatjants, moltes caixes a terra i damunt el taulell ple de llibres a l'entrada aquelles safates on treien el paper de seda de colors, blanc o metal·litzat, i molts paquets acabats d'arribar. He conegut moltes dependentes que venien a buscar cafès amb llet, crec que la Lourdes encara hi és, el pare Pere sempre tenia aquell raconet on tothom el buscava, llavors hi havia la mare i la Irene filla, al cel sia.

El bonic i que m'agrada és que en el meu carrer, perquè això no m'ho traurà ningú, allà hi vaig néixer, encara puc dir que els gironins gaudim d'una llibreria que sense haver perdut massa la identitat després de 140 anys encara la tenim. En Pere fill és qui la regenta amb una novetat, que ara veig que fa un temps s'hi porten a terme presentacions de llibres.

Per molts anys més, Pere, felicitats. Amb un record especial per als seus fundadors, el senyor Francisco i la senyora Maria, el seu descendent, en «Pere de Can Geli», i família.