28 de abril de 2019
28.04.2019

Notre-Dame i el foc purificador

Gairebé mai es donen diners per altres causes, especialment aquelles que etiquetem d'humanitàries

28.04.2019 | 00:17
Notre-Dame i el foc purificador

Com era d'esperar, amb el foc, les xarxes socials de seguida van començar a bullir amb tot tipus de reaccions «a favor» i «en contra» de l'incendi. I, com també era d'esperar, dues actituds antagòniques van servir per avivar la combustió: per una banda, els melodramàtics que afirmaven haver plorat a llàgrima viva enfront d'una pèrdua que, a espera del diagnòstic oficial dels pèrits, ells ja sabien que seria irreparable; per l'altra (menys nombrosa però més estrident) els que gaudien rebolcant-se en les brases bo i celebrant la destrucció d'una basílica cristiana com si, amb ella, també desapareguessin de cop totes les corrupteles i perversions associades a la Santa Mare Església. La demagògia està servida: uns i altres perden de vista ràpidament la «realitat» del succés per submergir-se en les pròpies fílies i fòbies. Aquesta és la paradoxa que empresona l'histriònic: atrapat entre l'alegria i la tristesa absolutes, ignora l'immens oceà que s'estén entre ambdós pols.

Amb tot, la culpa no és només d'ells. Quan el foc entra en escena, les passions es desfermen. Des dels albors de la civilització, ell és la imatge d'una dicotomia irresoluble: la idea d'Heràclit, per exemple, del foc com a agent de destrucció i renovació la podem trobar, mutatis mutandis, tant en els Purana hindús com en l'Apocalipsi bíblic. És a dir: suposant que existís alguna cosa semblant al subconscient freudià, la imatge del foc arrelaria com cap altra a les seves profunditats. Possiblement per això Jean Améry va decidir titular la seva única novel·la Lefeu o la demolició (1974): el supervivent d'Auschwitz (acabaria suïcidant-se quatre anys després de la seva publicació) tenia clar que, per combatre l'imparable mercantilització i pèrdua de valors de la societat, calia enderrocar-la fins als seus mateixos fonaments. Qualsevol mena de futur, fos quin fos, només podria alçar-se sobre les runes del nostre món. La millor il·lustració de les tesis de Lefeu arribaria, sense que ningú s'ho esperés, l'11 de setembre de 2001: la imatge de les Torres Bessones esfondrant-se va condicionar per sempre la nostra manera de reaccionar enfront d'esdeveniments similars. I és que, salvant les distàncies, la similitud amb els dos campanars simètrics de Notre-Dame és, com a mínim, inquietant...

Potser així s'explica l'allau d'informacions paranoiques capaces de veure en els fets de París una conspiració religiosa (que, la mateixa nit, cremés la mesquita d'Al-Aqsa, no ajuda a mitigar les sospites) o, fins i tot, un incendi intencionat. Aquesta darrera tesi, malauradament, tindria tot el sentit del món a la llum de l'allau de donacions que van activar-se quan el foc encara cremava: després de dècades de pidolar ajuda, el rector Chauvet ha vist com plovien els milions sobre la seva parròquia, començant pels euros de la família Pinault (el tret de sortida van ser 100 milions) i acabant pels de Bernard Arnault (200 milions, per no ser menys), un personatge que, per entendre'ns, vindria a encarnar l'Amancio Ortega francès. No cal ser massa agosarat per pronosticar que la xifra acabarà essent de tres dígits. Sigui com sigui, el problema no són els milions «donats» (caldrà veure amb quins incentius fiscals es compensa el gest filantròpic), sinó els que es deixen de donar i, de fet, gairebé mai es donen per altres causes, especialment aquelles que etiquetem amb un vague «humanitàries». Ras i curt: és sorprenent la facilitat amb la qual es mobilitza la societat a l'hora de defensar els símbols i, en canvi, la passivitat que tendim a mostrar davant dels drames humans.

Restauració polèmica

En qualsevol cas, i més enllà de controvèrsies estèrils, el que ara resta és un llarg procés d'anàlisi i reconstrucció que serà qualsevol cosa menys lineal. D'entrada, tot apunta que van ser els mateixos treballs de rehabilitació els responsables del fatídic incendi. Interpel·lada al respecte, l'especialista en conservació i restauració de vitralls Anna Santolaria recordava que «durant els treballs de restauració es fan servir algunes eines que poden ocasionar guspires, com ara radials o soldadors. Però també es construeixen petits assentaments sobre els monuments, sovint amb desaigües i instal·lacions elèctriques pròpies. Desconec el que va passar i no m'agradaria prejutjar a ningú, però tenint en compte on es va originar el foc i l'hora en què es va descontrolar, és molt possible que fos un problema a la bastida. Jo penso que més aviat de la instal·lació elèctrica que dels treballs mateixos, però haurem de veure quins treballs s'estaven realitzant aquell dia...».

Per fortuna, ara ja sabem que l'estructura original, la dels segles XII i XIII, ha sobreviscut relativament intacta i que les pèrdues afecten, gairebé de forma exclusiva, a les actuacions que l'arquitecte Viollet-le-Duc hi va fer pels volts de 1850. De nou, l'interrogant resulta inevitable: s'hauria de recuperar el monument en la seva última versió o aprofitar l'incident per tornar a l'edifici gòtic, molt més sobri? «Crec que toca aplicar criteris del segle XXI -confirma Santolaria-, en els quals hem de ser respectuosos tant amb el monument com amb les intervencions que el configuren (intervencions que sempre tenen valor històric). No obstant això, un altre criteri del segle XXI és la mínima intervenció; per tant, en haver caigut gran part de la intervenció de Le-Duc, tenim el dilema servit». I és que, ens plagui o no, tota activitat humana està amarada d'ideologia: «Les restauracions -conclou la responsable de Can Pinyonaire- són una mica com el periodisme. Sempre són més ideològiques del que ens agradaria pensar. Hi ha moltes persones involucrades en la presa de decisions, i per molt que pretenguem estar seguint uns criteris clars i preestablerts, l'última paraula pot ser tant blanc com negre, només cal que ho sàpigues defensar».

Òbviament, també resta per veure el paper que assumirà l'Església en tot aquest procés: «Penso que cada vegada s'hi involucren menys i deixen més responsabilitat als arquitectes/responsables de patrimoni -afirma Santolaria-, però sovint també depèn molt del caràcter i interès del responsable en qüestió. Els arquitectes i els responsables de patrimoni són els que més poder tenen a l'hora de prendre decisions. Malauradament els restauradors sovint acabem tan sols executant uns criteris gairebé «aliens». Potser aconseguir que la professió de restaurador es professionalitzés i que aconseguíssim tenir un col·legi propi ajudaria a posicionar el nostre criteri, no només en la redacció dels informes previs, sinó en la presa de decisions».

La convocatòria d'un concurs internacional per a la reconstrucció de l'agulla esfondrada és una gran notícia: l'opció escollida ens indicarà amb precisió quin és l'estat actual en el qual es troba una societat que sembla navegar a la deriva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona