ocs concerts han deixat aquesta temporada el públic tan convençut i rendit als peus d'una artista que va acabar acomiadada amb l'Auditori entusiasmat aplaudint dret abans i després dels bisos. Els que havíem escoltat Noa en disc, hem descobert gratament sorpresos la força d'aquesta veu israeliana d'origen iemenita en el directe. Quina simpatia! Quin privilegi assistir a la seva gràcia de moviment! I, sobretot, quin espectacle de veu convertida en principal instrument de la nit i enveja de tot aspirant a cantant!
Ja des de l'inici tot supurava autenticitat amb una Noa descalça sobre la terra catalana per interpretar, amb el seu aire exòtic mediterrani, i amb tocs arabitzants, temes clàssics de la seva carrera com I Don't Know o Mishaela, acompanyada per una guitarra, baix i bateria que en cap moment no fan ombra a aquesta veu prodigiosa que la propietària domina a la perfecció, com Coltrane dominava el saxofon, o Pastorius el baix. Un espectacle que no decau perquè ella sorprèn constantment, ara posant-se també de percussionista, ara cantant en diferents llengües, ara fent corejar al públic algunes tornades, ara explicant amb gràcia i simpatia que ve d'una terra on les dones israelianes i les palestines lluiten unides a banda i banda d'un mur «fins a fer-lo caure».
I així fins a meravellar encara més amb la seva veu en una segona part dedicada a Bach que l'artista va afrontar enfundada en unes botes d'un pam de taló. Noa va llegir en català una suposada carta a Bach per introduir cada tema i donar així pistes sobre el contingut de la lletra que ha posat a la música del compositor barroc.
Un espectacle rodó que va deixar molt bon regust de boca gràcies a una artista que sap guanyar-se la complicitat de la sala amb la seva simpatia, que té una actitud desenfadada i fins i tot bromista per afrontar temes tràgics que puneixen la humanitat, i, sobretot, que té un domini excepcional de la veu.
