Foc somort

Autor: Jordi Casanovas.

Direcció: Pere Riera.

Intèrprets: Laia Marull i Pablo Derqui.

1 de juny. Teatre de Salt.

...............

Alerta amb les cendres, perquè mal apagades poden ser l'origen d'un nou foc, ens diu el sentit comú. La dansa de la venjança, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Pere Riera, arrenca exactament aquí, sobre les restes del que un dia van ser les flames de l'amor, convertides en una calma aparent, cremant en somort. En Roger (Pablo Derqui) i la Clàudia (Laia Marull) s'han separat tan civilitzadament que sembla mentida. I ho és, perquè una espurna -una trobada fortuïta a la casa familiar per anar a recollir la roba d'abrigar- ho pot fer saltar tot pels aires.

«Nosaltres ho estem fent bé, tots m'han dit que ho estem portant de forma modèlica», repeteix en Roger a l'inici del muntatge, que dissabte va passar pel Teatre de Salt, abans de posar-se a remenar el caliu encara fumejant.

El preludi a l'incendi és un intercanvi infinit de retrets, un enfilall de males paraules i silencis que amaguen moltes ferides i del qual els dos surten malparats. El duel, però, és desigual: de la Clàudia a penes en sabem res, més enllà dels antecedents psiquiàtrics i l'afició a la pintura; ell, en canvi, és un personatge perfectament dibuixat, un editor erudit i encantador, de portes enfora, i cínic, mesquí i masclista, dins de casa. És capaç de llimar amb cada frase l'estabilitat de la seva exdona i d'amenaçar-la sense perdre les bones maneres per generar un patiment infinit tot i no vessar ni una gota de sang.

Aquest maltractament sense cops, el menyspreu i les humiliacions subtils van pujant de to, amb un duel interpretatiu majúscul, fins que els girs de guió fan trontollar tota la tensió acumulada amb els diàlegs. Algun estirabot que desperta els riures dels espectadors i cops d'efecte sonors que intenten suplir els pics d'intensitat que no aconsegueix el text trenquen l'ambient malsà que hagués desembocat en el gran incendi final, devastador perquè podria ser el de qualsevol parella aparentment normal que viu al nostre mateix replà.