El director italià Roberto de Feo ha regirat el gènere cinematogràfic de terror en la seva última pel·lícula, The Nest (El niu), que es va projectar ahir dins la secció competitiva fantàstica del festival. En el film pren protagonisme l'ambient opressiu que confereix la mansió victoriana en què es desenvolupa l'acció. Se centra en Samuel, un nen paralític que viu amb la seva mare en una gran casa aïllada en el bosc, la qual té prohibit abandonar. L'arribada de la jove criada Denise aportarà una mica de llum a l'estricta rutina del noi, però la mare seguirà vigilant de prop tots els seus moviments. A través de decorats tant sumptuosos com opressius i de l'atenció al detall atmosfèric, The Nest entronca amb la tradició del millor fantàstic italià.

En la presentació del film, Roberto de Feo (Bari, 1981) va explicar que la seva pretensió era «fer una pel·lícula de terror, però no de terror clàssic, no volia que sortissin monstres ni provocar sobresalts en l'espectador». El que volia era «parlar de relacions socials, del vincle d'un nen amb la seva mare, que pretén protegir-lo d'un món exterior perillós».

De fet, De Feo va admetre que es pot fer «una lectura metafòrica» per tal d'oferir aquest missatge d'«un món exterior amenaçador», encara que vulgui «fugir d'una lectura pessimista». Vol que l'espectador pensi que «aquell món anirà a millor i que al final la bellesa triomfarà sobre l'horror».

L'espectador assisteix a l'evolució del nen, Samuel, que intenta sobreposar-se a les limitacions, físiques i maternals, i que acaba veient, juntament amb la seva jove assistenta, que l'única manera de sobreviure és abandonar la casa, deixar el niu, fora de la sobreprotecció de la mare, un trajecte que té referents en el cinema com l'Alicia de Lewis Carroll o la Chihiro de Miyazaki.

De Feo també va explicar que, tot i haver donat a volta al que s'entén com a pel·lícula de terror, no es considera un enemic del gènere. De fet, la mansió victoriana, un element habitual del terror gòtic, es converteix en un personatge més del film. El seu interès era «fer una pel·lícula de terror clàssica, però original, que sortís dels cànons, que pogués ser vista com una pel·lícula francesa o italiana sobre la família, encara que al final sí que evoluciona cap a l'horror clàssic».

Els joves actors Justin Korovkin i Ginevra Francesconi, que interpreten els dos personatges infantils, van coincidir en els seus elogis al director: «Treballar amb ell ha estat magnífic, i a més és una persona molt empàtica». Korokin va afirmar que «la metàfora del film és real, vivim en un món cruel i despietat». L'actriu Francesca Cavallin, que interpreta el paper de la mare, va assegurar que per tal de fer front al personatge es va basar en la seva pròpia experiència com a mare: «Recordo que després del part, i amb el meu fill a sobre meu, vaig ser conscient que havia donat vida a un ésser humà i vaig tenir la sensació que, si algú volgués fer-li mal, estaria disposada a matar».