La veu fràgil i la classe infinita de Jane Birkin aniran sempre lligades al nom de Serge Gainsbourg. Escandalosa i estilosa a parts iguals, la seva és una d'aquelles parelles sentimentals i artístiques en què tan fructífera va ser la relació com la separació. Un quart de segle després de la mort del francès, l'actriu i cantant britànica va recuperar i orquestrar les cançons que el seu company de carrera i vida li havia deixat per a Birkin/Gainsbourg Le Symphonique. Ara n'arriba als escenaris la versió més recollida, Birkin/Gainsbourg. Symphonie intime, per a orquestra de cambraBirkin/Gainsbourg. Symphonie intime.
El format, del qual l'Auditori de Girona va acollir dissabte l'estrena a l'Estat, compta amb el pianista Nobuyuki Nakajima, encarregat dels arranjaments, i set músics més, que acompanyen Birkin en el seu recorregut per un repertori icònic que canta a l'amor i el desamor.
Amb americana i pantalons negres, camisa blanca i somriure franc, Birkin va desfilar amb elegància per temes com Ces petits riens, Lost song i l'aplaudida Baby alone in Babylone. Va continuar amb Phsyique et sans issue, La balade de Johnny Jane o Une chose entre autres, abans que fes una aturada per recordar Gainsbourg.
«Em va donar el millor de si mateix, gràcies Serge», va dir. I alternant el català, l'anglès i el castellà va assenyalar que «a vegades em demanen què pensaria d'això o d'allò, i no ho sé; però segur que aquí a Girona, amb els meus músics s'hauria emocionat».
Amours des feintes, Pull marine o Jane B van sonar en el tram final del recital, que va tancar amb L'Anamour i La javanaise, aplaudida pels assistents dempeus. Amb allò d'«ens vam estimar el temps que dura la cançó» es va acomiadar del públic de Temporada Alta tota una icona pop; parella, veu i musa d'un compositor de qui la música no ha permès que s'allunyés mai del tot.
