A les pel·lícules de zombis els virus i les pandèmies són més un mitjà que no una fi, però igualment algunes d'elles se les han empescat per introduir reflexions molt pertinents sobre el nostre instint de supervivència i la capacitat que tenim de treure el pitjor de nosaltres mateixos. Així, en cinema resulten imprescindibles el díptic format per 28 días después i 28 semanas después, on un contagi destapa la pitjor cara de l'ésser humà i els zombis són la metàfora de la degradació col·lectiva; la saga Resident Evil, tan desigual com es vulgui però també una denúncia de l'eterna manipulació de les grans corporacions; Planet Terror, o la sèrie B tradicional com a broma macabra a costa de la nostra obsessió per la uniformitat; i la sempre reivindicable Guerra Mundial Z, que entre les seves virtuts té aquesta idea de la globalització d'una crisi sense precedents.
En televisió, aquests dies hi ha qui cita The Walking Dead, però aquesta només és recomanable en cas d'insomni. El millor és decantar-se per Black Summer, sèrie de Netflix sobre com manegar-se-les si del que es tracta és de conservar la vida davant un atac zombi; i la divertidíssima Daybreak, sobre un adolescent que creua un món apocalíptic per trobar la noia dels seus somnis. Atenció a un dels seus protagonistes, Matthew Broderick, que a banda de riure's de Todo en un día hi parla català en una de les seves millors escenes.
