A vegades se'ls exclou de les llistes de grans sèries, però els serials dramàtics dels 80 basats en clans de multimilionaris abocats a infinitats de problemes van establir moltes de les bases de la narrativa televisiva actual. Sèries com Dallas, Falcon Crest o Dinastia potser abusaven dels cops d'efecte i dels personatges extrems, però també van saber esprémer el valor d'un bon cliffhanfer i la catarsi d'un final inesperat. Això es palpa a les produccions modernes, que també es refien mol de personatges ambivalents i girs inesperats per captar l'atenció de l'espectador, i al mateix temps també en preserven les seves lectures polítiques. O no eren els Ewing la perfecta representació d'una Amèrica contradictòria forjada a partir de l'especulació i la lluita de classes? Per això, avui en diu continuem tenint aquestes famílies poderoses emmirallades a la seva ambició i humanitat, en una radiografia que mai està exempta de mala llet. De fet, vistos ara, personatges com J.R. o Angela Channing, a banda d'instaurar un motllo que encara persisteix, són molt avançats al seu temps per la seva conjugació de carisma i maldat.
Si parlem del resultat de l'evolució d'aquells serials, hem de parlar de la darrera guanyadora de l'Emmy a la millor sèrie dramàtica: Succession. Aquesta extraordinària sèrie d' HBO, centrada en els lluites de poder en una família propietària d'un gegant mediàtic, juga a modernitzar els paràmetres d'aquells relats sobre clans tan rics per fora com moderables per dins. El patriarca, Logan Roy, s'entendria la mar de bé amb J.R., perquè ambdós comparteixen aquesta crueltat implacable que els porta a manipular els seus fills per als seus interessos professionals i personals. El que fa d'aquesta sèrie una veritable addicció és que també juga amb una extraordinària habilitat a desactivar qualsevol sobreentès sobre la història, i cada episodi bascula entre el trencament de guió la humiliació que en alguns moment o un altre pateix algun dels seus personatges principals. Succession acaba situant-se per sobre del seu referent per la seva càrrega irònica, per la manera que està filmada (l'autor del pilot i productor és Adam McKay) i per un planter d'intèrprets en estat de gràcia, liderats per un Brian Cox que mai més mirarem de la mateixa manera.
En la mateixa línia s'hi pot situar Billions, aquesta sèrie disponible a Movistar en què Paul Giamatti i Damian Lewis interpreten un fiscal i un empresari, respectivament, que s'enxarxen en una guerra privada que ho esquitxa tot, des de les seves (agitades) vides sexuals fins als interessos econòmics de tot un país. Aquí no es posa tant el focus en les interioritats familiars (que hi apareixen, però sempre des del prisma del contrapunt de la màscara: ningú es comporta en públic com ho fa en privat) com en el difícil equilibri entre justícia i legalitat. De fet, es podria dir que Billions és més un survival sense sang i fetge que no un drama a l'ús, perquè els personatges s'acaben comportant com animals ferits disposats a no deixar-se rematar.
Amb menys qualitat però indiscutible mala bava, també Empire se centra en les batalles per veure qui mana més, en aquest cas dins d'una indústria musical en què els conflictes poden acabar a trets o destruint l'altre sense cap mena de mirament. Poder i família de nou confrontats en una sèrie que acaba atraient més per l'enlluernador carisma de Taraji P. Henson que no pels seus guions, cada vegada més tronats i inversemblants: a la pràctica, potser sense pretendre-ho, Empire deu ser la sèrie que més s'assembla a productes com Dinastia de totes les que estan en emissió.
En un registre molt diferent, però també amb la vista posada en el poder dels diners i les seves conseqüències per a la moralitat col·lectiva, hi ha Ballers, una molt reivindicable sèrie d'HBO centrada en el desconegut univers dels mànagers esportius i que ofereix una visió absolutament devastadora de les tiranies i febleses dels esportistes d'elit. Produïda per Mark Walhberg i Peter Berg, aquesta sèrie té un gran actiu en la figura de Dwayne Johnson, demostrant un cop més que és un bon actor a més d'una màquina de recaptar diners.
I finalment, si parlem de poder, família i punyalades no ens podem oblidar de The Crown, que analitza l'evolució de la corona britànica al llarg del segle XX amb un enlluernador sentit de la dramatúrgia. La sèrie de Netflix no només ha sabut entendre molt bé com transcendir l'esperit de la telenovel·la clàssica, sinó que ha sobreviscut a un experiment que semblava inassolible: canviar d'actriu principal per il·lustrar el pas del temps i convèncer-te que es tracta del mateix personatge.
