osa Maria Sardà, Rocío Jurado i Marina Rossell són les tres artistes que m'han dit «noi» en una entrevista, un detall que no m'impedirà reconèixer l'excel·lència laboral d'una d'elles. A canvi, remetré als meus advocats per injurioses totes les elegies de l'actriu morta que incloguin desqualificacions com «gran cor» o «extraordinària sensibilitat». La Sardà brillava perquè va erradicar el sentimentalisme. Era àcida, no amarga, Dorothy Parker sobre l'escenari teatral que trepitjava en cadascuna de les seves compareixences públiques.

Des de la seva passió per desconcertar l'audiència en comptes de complaure-la, la Sardà va introduir la professionalitat de l'inesperat, la ràbia flegmàtica. El seu cap era sempre una granada de fragmentació a punt d'esclatar. Va encarnar el geni difícil, en tots els sentits de la paraula difícil. Si va guanyar dos Goya a la millor secundària, és perquè el públic no estava entrenat per resistir la densitat de la seva presència des de papers protagonistes. No cal furgar ni excavar per aportar proves a aquesta teoria, perquè la recent Ocho apellidos catalanes ofereix un desplegament de la capacitat polaritzadora de l'actriu.

Marsillach, un altre monstre, subratllava que l'actor ha de ser una mica ximple per adaptar-se amb facilitat a papers d'encàrrec. No obstant això, la Sardà es negava a desenganxar-se d'ella mateixa. A Ocho apellidos catalanes costa decidir si es burla amb més acarnissament de l'independentisme irredempt, de l'espanyolisme carpetovetònic, d'ella mateixa, del seu personatge, del seu públic, de la resta del repartiment o de tot alhora. El resultat és meravellós, en una actriu sense domesticar que va atreure Berlanga i hagués estat la intèrpret ideal de les farses revolucionàries de Dario Fo.

Encara que no ens atreviríem a seguir-la, ens va ensenyar que tenim un munt de coses de les quals riure. I que la majoria són dins nostre, noi.