Ni una maternitat on tot són flors i violes ni una experiència traumàtica amb una llosa que arrossegaràs de per vida. L'escriptora Mar Bosch (Girona, 1981) recupera la protagonista de l'exitosa Les generacions espontànies, per provocar una reflexió càustica i divertida entorn de la feminitat a La dona efervescent (Univers, 2020), un d'aquells llibres que acabava de sortir just abans del confinament i que ara ha pogut per fi arribar als lectors.
«Volia sortir de la visió de la maternitat dolça i perfecta, i portar-la al terreny del cinisme. M'agradaria situar la novel·la en un punt de baula, una xarnera entre dos tipus de maternitat, la happy flower i la dona penedida d'haver tingut fills tot i estimar-los perquè s'ha deixat guanyar per un entorn hostil. Hi ha un ventall molt gran de maneres de sentir-se mares i sentir-se dones», explica l'escriptora gironina.
Per fer-ho, ha rescatat una vella coneguda, l'Eva Botet, i l'ha posat en una situació límit: acaba de parir una bessonada, el marit l'abandona i se li ha mort la sogra, un corcó que no desapareix del tot, perquè se li instal·la al cap en forma de veu que la burxa.
«Molts lectors de Les generacions espontànies em deien que no entenien que un personatge que es passa tota la novel·la intentant reafirmar-se com algú que es fa a si mateix claudiqui amb el matrimoni. Per això vaig voler donar-li un nou començament, amb un casament que tampoc és gens convencional. És el karma», bromeja. «El plantejament d'entrada sembla molt dramàtic però es desencalla a favor d'aquesta subversió dels valors tradicionals i la recerca de la dona a favor de la seva identitat», assenyala.
Aquesta investigació arriba el lector amb un mecanisme tan absurd com eficaç: el diàleg mental que s'estableix entre la protagonista i la sogra robaescenes, un combat «entre el que una sent que és i el que percep que hauria de ser segons la convenció».
«Em va semblar divertit i alhora una oportunitat formal poder colar això a partir de la pugilística, del diàleg obert, desacomplexat i descarnat entre dues feminitats que es barallen però que malgrat tot, les dones joves encara tenen dins», continua. «Tot i haver nascut i crescut amb les bondats del feminisme, encara hi ha aquell rau-rau de pensar si ho estic fent bé, el corc de la culpabilitat de fons quan gaudeixes de la teva llibertat», explica.
«La sogra representa aquella figura patriarcal que ens van inculcar com ser una bona esposa i mare, i que sembla mentida que després de tants anys de lluita feminista encara haguem de dir que la dona és més que una criadora i una cuidadora de la llar».
«La pressió sobre la dona es corregeix i s'augmenta quan ens convertim en mares. I xoca molt amb el rerefons que hi ha als llibres i revistes de maternitat, que ho venen com un moment feliç i de realització personal, que hem de ser a l'avantguarda en l'educació i tot recau damunt de mares i pares, perquè també van en aquest paquet».
La dona efervescent, però, no vol ser literatura de dones -«ho hem de subvertir, això: un home també s'hi pot divertir!»-, sinó una novel·la que busca fer pensar a partir de l'humor, el sarcasme i el joc narratiu.
«No vaig buscar la rialla per la rialla, la idea era que fos una cosa per reflexionar i gaudir de l'artefacte literari. No és un llibre planer, però tampoc dificil, volia posar al lector en la dificultat d'entrar en el joc, fer-lo riure i que de cop digués: 'doncs no en fa gens de gràcia, això!'».
Efervescència transformadora
Per a mostrar «que no hi ha mares d'abans i mares d'ara d'una forma ben definida», l'autora de Bedlam, darrere les hores càlides (premi Just M. Casero) juga amb la idea d'efervescència, al títol, però també en l'estructura del llibre, amb capítols breus que funcionen com escenes.
«La dissolució de l'aspirina és una explosió contra el que la desfà, s'expressa en mil bocins. No hem de pensar només en la dissolució de la dona i l'esser lliure en la maternitat, sinó en una força de resistència; hem de superar l'autoflagelació, ens convertim en una altra cosa, però l'essència és una mateixa. L'aspirina quan es dissol té els mateixos ingredients, però ha canviat de natura», exemplifica l'escriptora, que no descarta retrobar-se amb el personatge en una nova història.
«El tinc molt pamat, és tan sols trobar l'història i camina sol. La manera de veure la vida dona molt de joc, perquè es un personatge molt desarrelat però que poua en les emocions de molta gent, la gent el troba estrany, però empatitza amb les seves contradiccions, és humà», resumeix.
