John Le Carré se sentia «horroritzat» en veure que als seus nets se´ls havia robat la llibertat de moviment de la qual ell i la resta dels britànics han gaudit fins ara. «Avorreixo el Brexit. Avorreixo Trump. El que tenim és una Europa atrapada entre dos focs, amb les regles democràtiques assaltades a les dues ribes de l´Atlàntic», va dir l´any passat. El Brexit va ser la seva última batalla, la que l´ha mantingut actiu, furiós, militant fins al final. Fins que una pneumònia se´l va endur als 89 anys el passat cap de setmana.

El que es convertiria en un dels grans de la literatura contemporània britànica va començar a escriure quan tenia vint anys. Aviat abandonaria el seu nom de naixement, David Cornwell, pel pseudònim amb què el món el coneixeria després. En aquells dies havia deixat enrere una infància traumàtica a Dorset, amb un pare, Ronnie, especialista en negocis de dubtosa legalitat que en alguns moments va acabar entre reixes. La seva mare, Olive, va fugir amb un agent immobiliari. Aviat va haver d´inventar una altra vida familiar, molt més afable i normal, segons manen les regles, per sobreviure a l´escola i evitar els abusos dels seus companys als internats anglesos, un aprenentatge amarg, però molt fructífer, per a un futur escriptor de ficció. «No tenia un poni, ni coses així. El meu pare va passar part de la meva infantesa a la presó. Així que vaig arribar al cor de l´establishment, a l´educació privada, com un espia, algú que es posa un uniforme, afecta la veu i els gestos i explica una història que no és la seva», va dir.

Le Carré va estudiar alemany a Berna i es va graduar a Oxford, per acabar treballant un parell d´anys com a professor a Eton, el col·legi més elitista de país. El seu coneixement de la llengua alemanya li valdria per ser reclutat pels serveis secrets britànics i acabar destinat el 1961, en el més gèlid de la guerra freda, a l´ambaixada de Bonn, l´antiga capital de l´Alemanya Federal. L´èxit de la seva novel·la L´espia que tornava del fred el va obligar a dimitir. Les vendes del llibre als Estats Units el van convertir en un home ric.

Va escriure 25 novel·les, de les quals s´han fet incomptables adaptacions per al cinema i la televisió. En els seus relats despullava de glamur el món de l´espionatge, el que va presentar va ser la crueltat de la guerra freda, el cinisme de polítics i grans potències, els dilemes morals en la lluita contra el mal. Les noves generacions poden trobar a les novel·les una magnífica descripció d´aquesta època. Més tard, amb El jardiner constant, mostraria la falta d´escrúpols d´una companyia farmacèutica experimentant sense consentiment a Kenya.

Sempre va anar al seu aire, amb fermes conviccions i sense por a expressar-les en veu alta. No li agradaven els cercles literaris i, quan en 2011 el van nominar per al prestigiós Premi Booker va demanar immediatament que retiressin el seu nom. Quan el Govern de Margaret Thatcher va nomenar Cavaller de l´Imperi Britànic, va rebutjar el guardó, perquè la seva visió de la societat era incompatible amb el capitalisme salvatge del thatcherisme.

Votant laborista, va fustigar Tony Blair per haver portat el país a la guerra amb falsedats i mentides i va participar en les manifestacions contra la invasió de l´Iraq.

Home afable, reservat, sempre atent al que passava al món, des de feia més de 40 anys vivia amb la seva segona esposa, Jane, a St. Buryan, un poblet a Cornualla. El seu últim llibre, Un home decent (2019), és un crit contra la irracionalitat del Brexit i el declivi del seu país, al qual cada vegada es sentia menys lligat: «Crec que els meus propis lligams amb Anglaterra s´han relaxat en els últims anys. És un tipus d´alliberament, però és molt trist».