Pocs dies després que s'estrenés una simfonia inspirada en Canto jo i la muntanya balla, els directors Guillem Albà i Joan Arqué faran reviure «l'ànima» de la novel·la d'Irene Solà ara en format teatral. El teatre de gest i titelles, la música de Judit Neddermann i l'espai transportaran l'espectador a les muntanyes de la Vall de Camprodon, allà on habiten els personatges, animals i elements naturals de l'obra en una adaptació que ha anat a càrrec de la dramaturga banyolina Clàudia Cedo.
La companyia La Perla 29 han buscat «com traduir i com compartir, com habitar la novel·la, com habitar les cases de la seva gent per compartir les seves incerteses». Oriol Broggi va entomar fa un any i mig la proposta de Guillem Albà i Joan Arqué d'adaptar la celebrada i onírica novel·la d'Irene Solà, va acceptar i els hi va confiar. El resultat es podrà veure a partir d ela setmana vinent a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona.
«És una novel·la que a tots ens va atrapar i havia de ser necessàriament una cosa molt personal dels seus creadors», deia ahir Broggi, content que una producció que no surt «de dins» de la companyia s'hagi integrat com ho ha fet en la dinàmica de la casa. I va confessar: «Vaig pensar que era molt difícil (d'adaptar), o impossible, i això és un punt de partida molt bonic per arribar fins aquest transplantament estètic, imaginatiu i poètic del món de la novel·la».
A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d'aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que viuen entre Camprodon i Prats de Molló. I així ho faran també a l'escenari de la Biblioteca els intèrprets Laura Aubert Diego Lorca Anna Sahun Ireneu Tranis i Caterina Tugores, tots ells encarnant múltiples personatges (humans, animals, mitològics i de la natura).
L'adaptació s'ha «centrat» en «una de les línies» del relat que Irene Solà inclou a la novel·la, la que protagonitza la família d'en Domènec, la Sió, la Mia i l'Hilari. Una història, la seva, que la novel·la explica de forma «fragmentada», i que l'adaptació ha respectat perquè «forma part de l'encant de la novel·la i anar-hi en contra seria trair-la», han assegurat.
Al mateix temps, part del contingut s'explica no amb paraules sinó amb imatges, moviments, sons i la música de Neddermann, que té molta importància en l'espectacle. «Hi havia coses que s'explicaven millor sense paraules, però com fer-ho sense trair-les?», es preguntava Arqué per exemplificar la dificultat de l'exercici que han fet.
