Jordi Coca (Barcelona, 1947), és un narrador avalat pels principals guardons de la literatura catalana. Avui serà al festival MOT en el marc de la conversa «Cruïlles. Entre el silenci i el soroll».

Què és per vostè l'escriptura?

Tot, perquè sense escriure no sé viure. És com una addició. Si no escric, tinc la sensació que m'ofego, que la meva vida no té sentit.

És de trames de personatge.

Sí. Una vida interior sense transcendència. No m'agraden les grans històries. M'interessa més aviat que no passi res. La quietud, el silenci, l'absència de coses. M'agrada explicar què li passa a la gent, que no necessàriament vol dir que hagi d'anar a la selva a caçar lleons.

Amb un estil molt depurat.

He aspirat a que la meva escriptura sigui senzilla, transparent, sense cap fantasia. I en algun moment em sembla que ho he trobat.

És un escriptor intuïtiu, o planifica els punts de gir?

Només necessito el títol de l'obra. Un destí. Tinc una sensació, que primer té forma de nebulosa i a poc a poc es va concretant. Però em refio més de la intuïció que de la meva capacitat d'anàlisi, en l'escriptura i en la vida.

I les idees passen el filtre de la selecció natural.

Sí. Quan m'apareix una idea, la margino. Vull oblidar-la per a provar aquest procés de selecció natural. Si torna, val la pena.

Quins corrents literaris l'han influenciat?

El nouveau roman em va generar molt interès des del punt de vista narratiu. Vaig creure que era important visitar-lo sense quedar-m'hi. Aquells escriptors havien dinamitat l'estructura argumental convencional.

Però els escriptors de la seva generació van aparèixer com una revelació. O una salvació.

Maria Aurèlia Capmany o Manuel de Pedrolo van quedar parats. Es pensaven que ells eren els últims, que formaven part d'una cultura que havia estat aniquilada pel franquisme. Hi va haver la idea que amb nosaltres es produïa una resurrecció.

Però...

No hem rebut el suport que esperàvem per part de la societat.

En literatura hi ha temes universals. Tot està escrit?

Tot està viscut. Però cada generació i cada persona aporten el seu punt de vista i això és el que ajuda a que la roda continuï.

Catalunya té una producció literària de qualitat, o es decanta cap a formats més comercials?

Hi ha persones que treballen seriosament i d'altres que formen part del negoci de la literatura. Els escriptors catalans són igual de bons o de dolents que els d'altres països. Hi ha tendències.

Una paraula que no li agrada.

Em posen nerviós les tendències. La meva vida la faig jo.

O bé es triomfa en el debut, o es fracassa?

Al final el que compta és l'aportació que has fet en el context en què has aparegut. I això, sovint, és una cosa que se sap temps després. Jo no vull guanyar, no jugo a competir. Escric perquè és la meva vida. Hi ha escriptors essencials per la història que van ser fracassos rotunds, i en canvi, ara són essencials. Una cosa és la literatura i l'altra el negoci editorial.

Ha estat a

mbaixador de diverses disciplines en l'àmbit cultural. Com valora l'estat de salut de la cultura a dia d'avui?

Al nostre país el fet cultural no interessa gaire a ningú. Si compares la vida teatral de Catalunya amb la d'Alemanya o Rússia quedes astorat. I a més, aquí les ajudes són simbòliques. Jo no sóc optimista. I els fets demostren que no és qüestió d'ideologies polítiques.