El raper gironí Doble és un dels artistes espanyols amb més projecció internacional. A Youtube suma més de 30 milions de reproduccions i té més de 140.000 seguidors, molts d’ells a Iberoamèrica. Acaba de treure «Quizás», un EP amb cinc temes que ja està arrasant.

Doble o res? 

Jo sempre aposto. Per mi mateix, pels meus i pels meus talents. Que són molts.

És vostè un fill de YouTube?

Potser no tant com un fill, però és cert que avui en dia tot prové d’allà. Sóc d’aquesta generació que amb un sol clic pot arribar a l’altra punta del món. És una manera de facilitar la comunicació entre els pobles. Fa poc m’hauria sigut impossible arribar tan fàcilment a l’altra punta del món.

Però això també té la seva part negativa.

Fa que la gent cremi les coses molt de pressa. Treus una cançó i al cap d’uns minuts potser ja ha deixat de ser una novetat, n’hi ha una altra que li ha tret el lloc. Però bé, és normal, les societats evolucionen i hem de saber conviure amb això.

En quin moment el va començar a sorprendre l’èxit i el ressò dels seus vídeos?

Això és com una loteria, i ho és en cada cançó. Pots treure un tema i que es converteixi de cop en un èxit, compartit 22 milions de vegades, com m’ha passat, i no ho hauria dit mai. I en canvi, penges un tema que esperes que sigui una bomba, i es queda en uns quants milers de reproduccions. És una aposta, tal com li deia al començament.

No fa por construir una carrera amb tantes incerteses?

És una carrera de fons, jo ho veig com un projecte de vida, una oportunitat de tenir alguna cosa més que una feina convencional en una oficina.

Provoca vertigen imaginar juntes els 22 milions de persones que han compartit un tema seu?

És impossible, no em puc imaginar tanta gent junta. Per més que vulgui, no puc arribar a concebre que arribo a tants cors, a tanta gent, a tants països. No veig números, veig ànimes, experiències i records que la cançó provoca en molta gent. Gent que em diu que ha plorat, altra que s’ha tatuat...

Quan farà el salt a Sud-amèrica, com la Rocío Jurado, al cel sia?

He, he, doncs aviat, aviat. A l’octubre marxem de gira cap a Mèxic. Seran un parell de setmanes. Poder fer això, cruzar el charco, que diuen ells, a 22 anys és impensable, una oportunitat única.

Té algun tema amb cert aire a reggaeton. Per què té mala fama aquesta música? 

No ho sé, perquè hi ha reggaeton amb missatge, que no parla de coses banals ni cosifica les dones. Un pot usar una base de reggaeton i posar-hi la lletra que vulgui.

La vida professional i l’amorosa són tan incompatibles com canta a «Què hi fas»?

La vida de l’artista és complicada, per tenir una relació sentimental.

Per l’excés d’oferta, interpreto.

(Riu) Més que per l’oferta, és per la demanda de temps que requereix una relació. Concerts, assajos, carretera, gires... és una vida que treu molt de temps, i es fa difícil tenir una família o una relació. Al cap i a la fi, l’amor és una droga.

Això diuen alguns cantants.

I les drogues són temibles, no són fàcils de controlar.

A «Déjalo salir» parla dels perjudicis. En tenim massa? 

I tant. En la societat actual vivim en un requadre de tres per tres. A la que et surts d’aquest requadre, t’arriben les crítiques. Sovint passa en la música, que un artista canvia d’estil i els seus seguidors no ho accepten. Una persona mai no s’ha d’estancar, i ara parlo més enllà de la música. S’ha de ser obert de ment, escoltar els altres.

«Duele». I a vostè, què li fa mal?

Suposo que el mateix que a qualsevol noi de 22 anys, potser encara no tenim el control emocional que pot tenir una persona adulta. Les persones aprenem a base de caigudes, per això, com més temps passem en aquesta vida, més aprenem. O sigui que em fa mal no rebre el que espero de la gent, sóc una persona molt passional i dono molt. Però en fi, potser és millor no esperar res de ningú i estar bé amb tu mateix.