Setmana intensa pel cineasta i ‘showman’ Santiago Segura. I és que, dos dies després d’estrenar pel·lícula, aquest vespre trepitjarà l’escenari del Guíxols Arena amb l’espectacle Dos tontos y yo en el marc del festival Salat.
Després de la saga Torrente, s’ha sentit encasellat?
Doncs potser una mica. Tot i que he fet tot tipus de treballs i papers, el més potent i popular ha estat el de don Jose Luis. Cinc pel·lícules tan taquilleres, del mateix personatge, una mica han d’encasellar, lògicament. Així que ara estic content quan alguns nens, megail·lusionats pel carrer, estiren la ma de la seva mare i, assenyalant-me, els diuen: «mira mare, el de Padre!».
Acaba d’estrenar ¡A todo tren! Destino Asturias, que precisament segueix els dos lliuraments del fenomen Padre no hay más que uno. S’imaginava convertint-se en el rei de la comèdia familiar quan escrivia els guions de les historietes eròtiques?
Jo, doncs la veritat és que no. Fa 35 anys, quan fèiem els còmics de
El Víbora, estaríem imaginant altres coses... ni tan sols vaig pensar que podria arribar a dirigir i protagonitzar pel·lícules de cap tipus. Tot i que potser d‘aquella època em ve l’afició a aquest tipus de comèdies familiars, Regreso al futuro, Solo en casa, Mejor solo que mal acompañado. Als vuitanta i noranta recordo haver vist grans comèdies per a tots els públics que em meravellaven.
En aquesta ocasió per què, precisament, Astúries?
És una localització meravellosa i un paradís natural, a més ens van facilitar el rodatge i ens van donar el seu suport... I com la pel·lícula dura 90 minuts, a la Toscana no hi arribàvem.
Hi participa també la seva filla Sirena. Al set de rodatge, es pot deixar de ser pare per a ser director?
Pare se n’és sempre, no crec que un pugui deixar de ser pare.
Per què en les seves pel·lícules hi ha tants nens?
Ho fan tan bé i es porten tan bé, que crec que encara n’hi ha pocs. La propera la faré d’un professor per a tenir una classe plena de nens fent-me la vida impossible. Les vicissituds dels personatges són el riure dels espectadors.
Com definiria el seu humor?
Costumista, tonto, agut, fàcil, àcid, escatològic, enginyós, intel·ligent, ridícul, ràpid… poso tot això al túrmix i tot i així no en sortirà una definició exacta, perquè el meu humor és cada dia un o diversos, igual que la percepció del públic. Només així s’entén que algunes persones et trobin hilarant i d’altres directament carregant, per no dir una cosa més bèstia.
Quina és la formula per a aconseguir el riure del públic?
Doncs emportar-se el túrmix i fer tres o quatre còctels com el que he descrit per a deixar-li provar a la gent. O encara més fàcil, unir-te a dos companys autènticament graciosos, com faig amb en Mota i en Flo, i deixar-los fluir.
I és que el seu «amiguete» Florentino Fernández, tal i com l’anomena, l’acompanya en molts dels seus projectes professionals, des del cinema al teatre. Precisament avui pujaran junts a l’escenari del Guíxols Arena amb l’espectacle Dos tontos y yo. És un repte o un regal, treballar amb amics?
Depèn de l’amic, però en cas d’en Flo, i també d’en Mota, és un regal i una benedicció. A part de grans còmics són molt bona gent.
La funció es basa en la improvisació i en l’espontaneïtat. Quina pressió!
Sempre hi ha una mica de tensió, però fins ara el públic ens ha rebut amb tant carinyo, i ja fa tres anys que vam començar, que la major pressió és fer que l’espectacle no duri dues hores.
Com en la caixa misteriosa de Masterchef Celebrity.
Això, com a definició de pressió, és la perfecció.
I com es fa humor quan no s’està d’humor?
És com fer ioga o gimnàstica quan no en tens ganes, complicat i qüestió de disciplina. Però una vegada comences, el riure de la gent et canvia l’humor en positiu. Ja ho deia la meva àvia: «menjar i rascar és fins a començar».
L’humor és masclista?
És complicat fer un humor que d’alguna manera no sigui el mirall o el reflex de la societat. I la societat, en l’actualitat i per desgràcia, continua sent masclista. Això vol dir que l’humor, en majúscules, sigui masclista? En absolut. L’important és seguir reflexionant, seguir qüestionant-se i intentar sumar perquè la societat segueixi avançant.
Troba a faltar les nominacions als Premis Goya?
Absolutament, no. Vaig a cada gala a lliurar-ne als companys, a fer monòlegs o a celebrar. Quan dic que per mi com a cineasta el públic és el major premi possible, ho dic des de la sinceritat més absoluta. Si a més de fer pel·lícules que la gent ve a veure em donessin premis, només em faltaria ser guapo perquè la gent m’odiés. De fet, tot i ser poc agraciat i sense premis, moltes persones m’odien per l’èxit de taquilla.
