Fa cinc anys, l’actor i director nord-americà Sean Penn va protagonitzar a Canes una de les escridassades més contundents que es recorden a la Croisette. Hi presentava The last face, una edulcorada pel·lícula sobre el paper de les ONG’s amb Javier Bardem i Charlize Theron. Poques vegades s’ha vist a Canes un rebuig tan unànime i visible envers una pel·lícula, cosa que va provocar un monumental cabreig de Penn, que va carregar contra la premsa internacional.

És per això que el seu retorn a Canes, en la seva sisena pel·lícula com a realitzador, havia aixecat molta expectació. De fet, Sean Penn buscava una mena de redempció i reconciliar-se amb el festival en el qual ha presentat bona part de la seva obra, però novament la rebuda que ha tingut al certamen ha estat negativa.

La reacció de la crítica en el passi de premsa ha estat d’absoluta indeferència i alguna mostra de rebuig. No ha estat la rebuda hostil de fa cinc anys, però resulta evident que no és el retrobament amb Canes que Sean Penn esperava.

El que no se li pot negar al director nord-americà és valentia, no només per haver tornat a la Croisette després dels fets de fa cinc anys, sinó per haver-ho fet amb un film amb evidents connexions personals. Primer perquè és el debut com a protagonista de Dylan Penn, la filla gran del director, que hi interpreta una jove amb una tortuosa relació amb el seu pare, un home que viu una doble vida al marge de la llei, i que interpreta el mateix Penn.

Tot el que mostra Flag day és irregular: el sobrecarregat ús de la música, una realització massa emfàtica i una història que no aconsegueix establir cap connexió emocional amb l’espectador. A més, és una obra que es queda a mig camí, perquè ni és un film amb vocació independent ni és una obra prou atractiva per tenir una bona carrera comercial. I una nova mostra que la inspiració com a director dels primers films de Penn ha desaparegut completament.

A la secció paral·lela «Un certain Regard», ahir diumenge es va poder veure The innocents, la segona pel·lícula del noruec Eskil Vogt, una història sobre la vessant cruel que pot tenir la infància guarnida amb tocs sobrenaturals. Un film molt estilitzat, magníficament interpretat pels seus joves actors i que va provocar algun esglai entre el públic a la projecció que se’n va fer a la sala Debussy. Una pel·lícula que sembla ideal perquè els espectadors catalans puguin descobrir-la al Festival de Sitges.

Quan ja hem arribat a l’equador del festival, amb una secció oficial competitiva de moment lleugerament per sota les expectatives, Canes mostra la seva diversitat de programació en totes les seccions.

A «Cannes classics», l’apartat del festival dedicat a les restauracions d’obres clàssiques, es va viure amb emoció la presentació de la nova versió restaurada d’una obra mestra del cinema contemporani: La doble vida de Verònica de Krszysztof Kieslowski. Trenta anys després d’estrenar-se a Canes, la projecció va comptar amb la presència a la sala de la seva protagonista, Irène Jacob, tres dècades després que guanyés el premi d’interpretació femenina pel film del director polonès.