Daniel Vivern guanya el primer Premi Pere Calders d’Assaig Periodístic de Llançà

Vivern ha explicat que "amb Pi, políticament incorrecte intento que el lector s’atreveixi a dubtar del que li diuen des del sistema, i que es plantegi la suposada solidesa de conceptes sovint considerats intocables. Potser se n’endurà una sorpresa, i una visió més clara del món. En tot cas, serà la seva i genuïna opinió". També ha recordat que la seva passió per la lectura arrenca de petit, amb les novel·les de Josep M.Folch i Torres que la seva mare li comprava per Reis o la revista Cavall Fort, que va descobrir amb 7 anys a la Biblioteca de Salt.

Aquest és un fragment del discurs de Daniel Vivern i Lladó després de recollir el premi:

"De petit, jo només volia una cosa: llegir. A casa no hi havia gairebé llibres. Les novel·les de Josep M. Folch i Torres que la mare em comprava cada any per Reis, i poca cosa més. Jo les devorava. Em duraven una setmana, o menys. Fins que el pare, veient perillar l’economia familiar, un dia em va dur a la Biblioteca de Salt. Llavors jo tenia set anys, i allò, per a mi, va ser el paradís. No solament vaig poder llegir tot el que volia i més, sinó que hi vaig descobrir una revista meravellosa: Cavall Fort.

En aquella revista hi escrivia gent a qui més endavant vaig anar posant rostre, com va ser el cas de Pere Calders. Llegint aquelles narracions vaig descobrir un català molt més fresc del que fins llavors havia tastat. Era més dinàmic, irònic... A Cavall Fort vaig descobrir també les primeres nocions d’ortografia i gramàtica catalana, que als anys seixanta era impensable trobar a l’escola. Tot allò, amb temps, em va convertir en un fanàtic del llenguatge, dels idiomes i dels textos ben redactats. Quan va sortir el diari El Punt, el 1979, i sense saber gairebé com, m’hi vaig trobar fent de corrector de textos. Tot i que la gent em considera periodista –de fet, estic col·legiat des de 1991– jo em considero corrector i traductor. Tinc 61 anys, i ja en fa 40 que no he parat de fer aquesta feina.

I ara em trobo aquí tancant aquell cercle, i donant-vos gràcies per un premi que, en part, dec a aquells meus mestres literaris. Ells em van fer estimar el llenguatge, una eina potentíssima que per a mi defineix, molt més que d’altres, l’espècie humana. Perquè la paraula ens permet, a més de comunicar-nos, condensar sentiments, idees, conceptes... ens permet expressar la nostra imaginació, definir l’entorn i raonar, fins tot sobre nosaltres mateixos. “Al principi era el Verb”, diu sant Joan al seu evangeli. Poca broma...

I precisament perquè estimo el llenguatge, acuso en el meu llibre la correcció política perquè en fa un ús deformador, espuri, interessat. Alguns amics i coneguts em diuen que soc una mica pessimista –jo em considero un realista ben informat, simplement– i una mica misantrop, és a dir, que no crec gaire en la humanitat. Potser és cert: vaig començar a creure-hi quan Neil Armstrong va posar els peus a la Lluna, i vaig deixar de creure-hi quan Ronald Reagan els va posar a la Casa Blanca. És a dir, que em va durar poc la fe en l’espècie humana. Per això he vestit el text amb molta ironia: per fer-lo més amè. Qui se’l compri i se’l llegeixi –potser sí encara confio en l’espècie humana– també hi descobrirà l’esperança que tinc en l’educació, en tots els seus sentits. Hi ha països sense gairebé recursos naturals però que són respectats i admirats gràcies a l’educació dels seus habitants. En poques paraules: amb Pi, políticament incorrecte intento que el lector s’atreveixi a dubtar del que li diuen des del sistema, i que es plantegi la suposada solidesa de conceptes sovint considerats intocables. Potser se n’endurà una sorpresa, i una visió més clara del món. En tot cas, serà la seva i genuïna opinió".