María Galiana, l’entranyable Herminia de Cuéntame, interpreta l’obra «El abrazo», en la que dos antics amants es retroben ja en la vellesa. L’obra s’havia de representar avui a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí, però ha quedat anul·lada

Són les nou del matí. Em pensava que els artistes es llevaven més tard.

I té raó. El que passa és que jo vaig treballar de mestra quaranta anys i tinc els bioritmes acostumats. Em llevo cada dia a les set.

Cuénteme: quanta gent li diu Herminia?

He, he, moltíssima, la veritat. Però després de vint anys amb la sèrie, començo a trobar gent que em pregunta si sóc la María Galiana. M’alegra veure que ja es van quedant amb el meu nom.

Quina sogra més pesada, l’Herminia, sempre vivint amb la filla i el gendre...

És veritat, però és que estem molt compenetrats. Estem tan acostumats a l’ambientació, que l’altre dia l’Ana Duato em deia «sembla que vinguem del poble de debò». Ens sembla una cosa realment viscuda. I una mica ja ho ha sigut.

Aguantaria en la vida real una família com els Alcántara? 

Una família com aquesta, avui és difícil que hi sigui. Ja sé que ens hem d’adaptar als temps, però això que els meus néts s’arreglin per sortir al carrer... em sembla inversemblant (riu). 

Com porta els canvis, vostè?

Com que he sigut filla única, no trobo a faltar gent al voltant, malgrat la meva edat. Visc sola des que va morir el meu marit, fa catorze anys. No trobo a faltar relacionar-me, no m’amoïna si un cap de setmana no tinc ningú amb qui parlar. M‘agrada la solitud, els fills i néts em diuen que jo podria ser una monja de clausura. Mentre estigui bé de salut, no necessito ningú. Com l’acudit, ja sap: virgencita, que me quede como estoy.

Quantes abraçades deixem de fer, a la vida, quan podem fer-les?

Ens hauríem d’abraçar més del que fem. Però amb sinceritat, que de mentida no serveix de res. I confesso que jo no sóc gaire carinyosa.

No em digui això.

Sóc molt fidel i lleial als amics i la família, penso molt en els altres. Però no sóc efusiva i petonera. Més aviat sóc seca.

Li ha passat mai de trobar-se amb un antic amant, com a l’obra? 

No, perquè no n’he tingut (riu). A la meva època vaig tenir noviets, però això significava que anava a la tarda amb ell al cine. Com es deia aleshores, era amb qui pelava la pava. O sigui que no tinc l’experiència de trobar un antic amant, potser és bonica. No he tingut cap altra relació, ni abans de casar-me ni després.

Però a la vellesa hi ha amor, encara?

Per mi no ho concebo, però sé de gent que s’ha enamorat. Jo, ara mateix, no ficaria un home a casa ni que m’ho receptés el metge. Però és que jo sóc molt independent.

És un risc, que els desitjos es materialitzin?

És clar, perquè les coses poden sortir malament, un es pot equivocar. Et pots enamorar d’algú atorgant-li una manera de ser que després potser no es correspon amb la realitat.

Com, «potser»? Mai s’hi correspon!

Probablement (riallada). L’amor sublima les coses. Amb el temps potser caus del burro. Sol passar.

Per què en general rebutgem l‘immigrant, com a «El abrazo»? 

Per por i desconeixement. Encara ens sorprèn que un immigrant tingui estudis, cultura, conegui coses. I encara que no ho tinguin. Però no se’ls pressuposa la bondat, al contrari, se’ls pressuposa la maldat. Ho tenim assumit així des de generacions i és un error gravíssim. Ens pensàvem que hi havia races inferiors.

Es diferencien en res de nosaltres?

Nosaltres hem nascut aquí, on les condicions de vida són bones, i ells simplement han nascut al lloc equivocat. El que Europa ha fet amb Àfrica, no té nom. Hem explotat els seus recursos naturals i els els hem venut un cop manufacturats. Presumim d’haver-los dut la civilització, però en realitat hem impedit que es governin segons volen ells.

Per això vénen?

Només s’ha de viatjar una mica, per veure com són les condicions de vida dels seus països, i entendre que vulguin emigrar.