«Jo voldria que el lector, a través de la memòria dels meus, descobreixi la memòria dels seus»

Quan érem feliços és del 2012 i Quan en dèiem xampany es va publicar el 2013. Com és que ha trigat tant a tancar la trilogia?

Quan vaig començar no pensava que faria una trilogia. Quan érem feliços era un llibre individual, però de seguida vaig veure que tindria la necessitat de seguir i fer el segon,. Després, però, ja havia explicat el que volia explicar.

I doncs?

Havia de passar un temps llarg perquè em sentís en una situació personal diferent, molt més madura i serena, i també perquè hagués passat un temps per la generació dels meus pares.

Ara parla del final d’aquesta generació.

Sí, d’un temps que s’acaba i a la vegada ja estic veient un temps que arriba. Ara tinc una perspectiva diferent, la de fer de pont entre un món que ja gairebé no hi és i un món que encara no ha acabat d’arribar, però tots dos són el meu món i en formo part. Els primers llibres eren sobre aquest món que s’acaba i ara intento parlar del que ve, i crec que en el futur en podré parlar més i el descobriré.

A Quan s’esborren les paraules la memòria és molt important, però també el llenguatge i com els mots fixen el record.

Quan les coses no tenen nom no existeixen. Tot i la distància, podem parlar d’un temps, d’uns records, perquè tenim les paraules que ens fan imaginar el mateix quan les pronunciem. Si desapareixen, només podem compartir el que tenim al davant en aquell moment. Intento explicar que la desaparició de les paraules també s’endú una part de la vida.

De fet, al llibre parla d’aquells records que ens expliquen els altres i que també configuren la nostra identitat.

Per mi la meva mare era la memòria que completava la meva, la de les generacions precedents que no vaig conèixer i la de la meva infantesa. Ara la mainada té records des de molt petits, perquè es veuen contínuament en fotos i vídeos i van recordant, però la meva generació sempre es diu que no té records fixats fins als sis o set anys, perquè tenim quatre fotos. Només recordes flaixos, i la mare era la que me’ls completava i em feia reviure la meva infància. Ara tot això se m’ha esborrat de cop i estic escrivint com a necessitat per a fixar la memòria i transmetre el significat de les paraules.

En quin sentit?

Al final hi ha un capítol dedicat a transmetre als nets la importància de les paraules per a la memòria personal, familiar, però també la col·lectiva i la del país, la de les tradicions i una manera d’entendre la vida, perquè en facin l’ús que vulguin però no perdin el fil que ens connecta al llarg del temps. En aquest sentit, em sento una mica missatger.

Missatger i cronista de la seva família.

Jo parlo de la meva mare i de la meva família perquè és el que conec i el que em permet entrar en els detalls, però al final intento fer d’ells un símbol. Jo voldria que el lector, a través de la memòria dels meus, descobreixi la memòria dels seus.

Retratar una família perquè faci de mirall amb la del lector.

Jo intento fer viure eternament els meus pares i a mi mateix en el record dels que venen al darrere el dia de demà, però voldria que els lectors aconsegueixin també fer reviure els seus i traspassar-los als que els venen al darrere.

La gran protagonista del llibre és la seva mare, Montserrat Farreras, la baba Montserrat. Per què valia la pena dedicar-li tot un llibre?

La mare era una dona que es va avançar a la seva època, va estudiar Història, era de caràcter independent, forta i valenta per tenir dotze fills i seguir treballant. Representa molt la dona de la postguerra, ella des d’una posició benestant, però amb els mateixos valors que tenien les dones de les classes populars de Catalunya en aquell moment.

Quins valors?

Són les dones que aixequen el país després de la guerra, amb aquella força, capacitat de treball i d’aguantar-ho tot, la casa i la feina, i alhora pensar en el futur. Quantes dones que no sabien llegir ni escriure sentien més devoció pels mestres que pels capellans i veien en l’educació dels fills un futur diferent. Tot això és el que intento recuperar i salvar en el record, aquelles dones que van pensar més en els altres que en elles mateixes i es van sacrificar.

És una generació que viu la guerra i que la té sempre molt present.

A nosaltres ens quedava lluny, però ells no se la podien treure del cap. Ho acabaven de viure i a mi m’ha costat entendre això. Jo estudiava al Collell, que havia sigut escenari de la guerra en moments molt tràgics, i no ho valorava i no entenia que els meus interlocutors, els capellans, tenien allò al cap. La nostra generació va fer coses ben fetes, però va tenir supèrbia intel·lectual en relació amb l’anterior, els vam voler explicar la guerra quan ells l’havien viscut i nosaltres només estudiat.

La seva mare és de les poques de la seva generació que va poder estudiar. No va deixar mai de formar-se, inquieta fins al final.

Ella portava la casa, donava classes d’Història, però continuava formant-se i estudiant, feia classes de cuina, de tot. Va seguir amb la inquietud d’estudiar fins al final, de gran va continuar aprenent idiomes perquè li semblava que els necessitava per adaptar-se als temps actuals i per exercitar-se. Hi ha una anècdota al llibre, quan amb més de 80 anys diu que vol tornar a conduir, que és conscient que no pot però en vol saber per si en té la necessitat.

Vostè diu que la mare era la que «dirigia intel·lectualment la família».

Sí, era la que es dedicava a fer-nos estudiar, però tenia un concepte molt clar de la llibertat. Sent de conviccions religioses tan fortes i una dona d’ordre, no va oblidar mai la independència que tenia de jove. Desitjava que fóssim més com ella, però, per damunt de tot, desitjava que fóssim lliures perquè el que no es fes amb llibertat no servia per res. Per això faig el gran homenatge a ella i al pare, per haver defensat aquests valors.

La Montserrat és d’aquella generació que es preocupava per la salut de tots i ningú es fixava en com està ella, fins que un estirabot abans d’anar a missa desperta les alarmes i s’adonen que alguna cosa no rutlla.

Exacte. Jo no pretenc explicar la malaltia a ningú, perquè soc un privilegiat i la comparteixo amb dotze germans i això des del punt de vista anímic i econòmic ens permet sumar molts esforços. Només en faig una pinzellada perquè tants lectors que poden tenir al seu entorn casos similars se sentin part de la història, que estic parlant d’ells. No pretenc explicar la malaltia de la mare, sinó la solitud i l’aïllament, el trencament amb la memòria de tantes persones.

Aquest ser-hi sense ser-hi.

És que no hi és, una persona que era tan forta intel·lectualment i que el declivi va ser tan ràpid... Arriba amb plenitud als 92 o 93 anys i en qüestió de mesos va deixar de ser-hi, i això és molt dramàtic perquè no tens temps de preparar-te, no creus que estigui passant. Perdre el coneixement de les persones i el passat més llunyà... a més, va entrar en el silenci, no ha pronunciat una paraula en els últims anys.

Com si volgués deixar testimoni, va deixar cinc hores de gravacions de records familiars i reflexions.

Sí, sí, hi ha diversos discos on fa un repàs de la seva vida i d’on venim, però també hi explica el perquè de les seves actituds i el que esperava de nosaltres. Forma part d’aquesta seva dedicació a la paraula i a entendre que és el que ens fa viure en col·lectivitat i connectar-nos.

Li ha servit aquest material a l’hora d’escriure?

Poc, perquè jo he volgut fer el meu record i ja n’havíem parlat molt i tingut moltes converses. Però ho he repassat i també les cartes, algunes amb sorpresa, perquè tot i que les del final són més desmanegades hi ha algun moment de lucidesa i fan mal, perquè ets conscient que aquest respecte per la llibertat li va costar un dolor, cosa que encara té més mèrit.

Amb aquest llibre tanca definitivament l’etapa memorialística?

Jo dic que tanco aquesta trilogia no volguda, però que ha anat sortint així. Segurament tanco el capítol en què intento fer un monument a la memòria utilitzant com a artefacte literari la meva família, però això no vol dir que deixi de pensar en el pas del temps, la família, la natura, el qui som... i segurament seguiré fent altres llibres en relació amb algun d’aquests aspectes. Jo crec que faré memòria, però s’acaba el capítol en què els protagonistes són la família.