Tres senyores amb edat per gaudir de la seva jubilació prenen el te en un típic jardí privat britànic mentre, a fora, esdevé l’apocalipsi. L’augura la senyora Jarret, que se’ls afegeix a mitja xerrada, que té visions apocalíptiques que bé podrien ser un Telenotícies qualsevol d’aquesta setmana, perquè parla d’un virus, del col·lapse o del feixisme, un dels molts temes actuals que surten a I només jo vaig escapar-ne, un text de la dramaturga britànica Caryl Churchill que, dirigit per Magda Puyo, arriba avui al festival Temporada Alta.

«Aquest personatge podria ser l’autora, Caryl Churchill, a qui jo veig com una sibila, perquè llegeix molt bé el món i s’avança a les nostres preocupacions», explica la directora teatral Magda Puyo. Aquest vespre portarà al Canal de Salt aquest muntatge que s’endinsa en l’univers d’una de les grans dramaturgues britàniques en un text gairebé premonitori de la situació actual.

«És una autora fascinant, que aniria una mica en la línia de Harold Pinter, que se’l representa a tot arreu, però en canvi ella no és tan representada», explica Puyo sobre «una autora molt avanguardista, que no es cansa mai de provar noves maneres d’explicar el món». «Està sempre en un punt de recerca i això no és especialment comercial», diu.

Puyo la defineix com una sibila, aquells personatges que exercien de pitonisses en el món antic i que transmetien els oracles segons la mitologia clàssica: «sap llegir molt bé el comportament humà i de la societat. Està molt implicada ideològicament en l’economia, és molt crítica amb el capitalisme, amb la destrucció del planeta, és feminista... però alhora, és molt quotidiana».

«Fa teatre en el sentit més pur de la paraula: agafa allò que passa cada dia i ho poetitza, per això és tan interessant», explica sobre aquesta inquietant comèdia dramàtica que amb «diversos móns» sobre l’escenari.

«Són dones grans que s’ajunten, amb la seva experiència, ironia i sentit de l’humor i frustracions i en aquesta trobada apareixen tres móns diferents: el caos interior de cadascuna, les seves contradiccions; el caos mundial, que porta la dona nova que arriba i que anuncia el futur, i després hi ha el món de la seva amistat, d’una comunitat on troben un refugi. Per això hi ha un punt d’esperança: el refugi és la comunitat», afirma.

Els personatges són interpretats per Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña, quatre veteranes de luxe. «L’autora demana que siguin actrius entorn de la setantena i això també és una posició política. Són dones en plena eufòria física i intel·lectual i en canvi, ja tenen problemes per estar a l’escenari, perquè només els ofereixen papers petits o perquè es busquen actrius de 50 anys per interpretar dones de 70», lamenta Puyo, que destaca «la força de les actrius grans a dalt de l’escenari, per tot allò que ja han viscut i interpretat abans.

L’espectacle, una coproducció entre el Teatre Lliure i Temporada Alta, es va estrenar al maig a Barcelona i al juny farà temporada al Teatro de l’Abadia de Madrid, en una versió en castellà. A la tardor probablement farà gira per Catalunya.