«La Transició no ha existit, és un bluf, no es va moure res»

Es diria que vostè és també una oblidada, feia molt que no en sabia res. 

Jo no m’oblido, em recordo cada dia (riu). Però la vida és així, realment no estic gaire present en les oracions dels directors de teatre ni de cinema. Que consti que no és perquè jo ho vulgui.

La vida dels artistes és així?

Potser tot ve de quan vaig decidir ser mare, el 2003, que vaig decidir dedicar-me a la meva filla. I en aquesta feina, quan desapareixes una temporada, mai no saps quan s’acabarà aquesta temporada. A més, quan se’m va conèixer ja tenia una edat, no era de la generació dels que aleshores estaven als escenaris, no era de la seva colla, i potser quan trien càsting és més difícil que et tinguin present.

Si és per criar una filla, no és mala raó.

Estic molt contenta d’haver-ho fet. Però res compensa res, senzillament és una nova experiència que la tries o no la tries. Jo la vaig triar tard i la volia viure al cent per cent. Si no em cridaven del teatre, ja em vaig espavilar i n’he seguit fent, encara que no fos a les grans cartelleres.

Els homes en això tenim avantatge? 

M‘atreveixo a dir que les dones tendim a acaparar. Potser es podria compartir més, però sovint ja ens va bé no compartir-ho, perquè és una tasca molt agradable de fer. I quan més endavant volem compartir, no hi ha manera (riu).

No té ganes de descansar?

Espero a jubilar-me per seguir fent teatre. Per mi, el teatre és la vida.

Parlant de vida... i de mort, anem a l’obra: les dones també pateixen les guerres?

Doblement, a més a més. En la guerra civil van ser represaliades per les seves idees i pel fet de ser dones. Van patir violacions, els van fer beure oli de ricí, els van rapar el cabell... Van fer tot el possible per humiliar-les i acarnissar-s’hi. I també per ferir els homes, o per intentar atrapar-los. Les empresonaven lluny de casa esperant que el marit o el germà o el pare les intentés veure, i així apressar-lo.

Una guerra civil és doblement cruel?

Sí, perquè és fratricida. Molts es van trobar en un bàndol sense haver-lo triat. Va ser un cop d’estat pur i dur. Han passat vuitanta-cinc anys, i quan dic el text de l’obra, penso que ha canviat el decorat, però en el fons som allà mateix, no ens hem mogut.

Compara la situació del franquisme amb l’actual?

Mentre estudiava el text de l’obra, pensava que aquelles dones deien coses que es podrien dir ara. L’embolcall és diferent, ara no moren de fred i gana a la presó, però el fons no ha canviat, els qui dirigeixen el guinyol són els fills o néts dels mateixos. Estan molt ben alliçonats.

No creu que a Catalunya hi havia també molts franquistes?

Evidentment. Catalunya era de dretes, tenim un tarannà conservador, la botiga, la família, rentar a casa la roba bruta... Segur que molts catalans van sortir de la guerra molt beneficiats. N’hi ha que encara avui gaudeixen d’un bon patrimoni fruit de pràctiques poc transparents durant el franquisme.

Fa poc hem celebrat el Dia de la Constitució. Què pensa de la Transició?

La Transició va ser un pegat, necessari per a rentar la cara. La Transició no ha existit, és un bluf. La vaig viure de joveneta, i jo ja deia que si una roda es rebenta cada dos per tres, no s’ha d’apedaçar, sinó canviar-la. Ho segueixo pensant, perquè no es va moure res, Franco ho va deixar tot atado y bien atado, sabia el que deia. Manen els mateixos, a l’ombra. I a vegades no tant a l’ombra. No som un país democràtic, en tenim l’aparença i prou. El que passa amb la llengua no passava ni en l’època de Franco.

Els monòlegs de l’obra són força durs. Li costa dir-los?

Ploro.

Perquè és bona actriu?

Ja vaig plorar molt assajant. Cada dia. Tota l’estona. Ara ja, en la representació, em controlo més. Si no, no podria dir el text. Són situacions en què és impossible no plorar.