«El Grup 69 ens ha marcat i la història dirà que hem deixat un bon pòsit; en el món creatiu això és important». Així ho creu Daniel Lleixà (1949) i així ho va expressar en l’acte de retrobament, a l’Alfolí de la Sal de l’Escala, amb la resta de components: Josep Ministral (1945), Lluís Roura (1943) i Ricard Ansón (1943). La presència de Ramon Pujolboira (1949-2019), el cinquè integrant, malgrat l’absència física, també es podia copsar no només en els records que d’ell van recuperar els amics, sinó en trobar-se embolcallats de l’obra que, per primer cop, s’exhibeix després de la seva mort. Feia quasi dos anys que els quatre creadors no es veien, des del comiat de Pujolboira, i en fa quasi divuit que van donar per tancada l’aventura del Grup 69, que va durar dues dècades deixant un llegat ben palpable avui, sobretot a l’espai públic figuerenc. «Respectant la part individual creativa, vam fer un treball conjunt», assegurà Lleixà, tot afegint que, al seu parer, ara «seria impossible fer un grup com aquest». Per a la historiadora de l’art i experta en art empordanès Mariona Seguranyes, el Grup 69 ha esdevingut un referent dins la historiografia de l’art empordanès, a la vegada que ha estat el pont generacional que va connectar un temps passat, on Salvador Dalí era l’eix central, amb el moment present (anys 80 i 90) que ells vivien. Va ser l’homenatge al mestre figuerenc, del qual se’n consideraven deixebles, el que els va unir l’any 1984 a Figueres –el pintor Dai-Bih-In també havia de formar-ne part però se’n va desvincular als inicis– per gestar el mural Cinc visions del paisatge empordanès. En aquesta obra cabdal, que es pot admirar en la versió en ceràmica a la plaça Vila d’Ordis, cada creador va aportar la pròpia personalitat unida, és clar, pel celatge empordanès: Roura, la plana de l’Empordà; Ansón, el castell de Quermançó; Ministral, l’olivera; Lleixà, núvol, i Pujolboira, la bicicleta davant del pou.

Josep Ministral reconegué la satisfacció d’haver viscut «tots aquells moments on tot sortia del pòsit que dúiem dins». Lluís Roura va afirmar que cadascun d’ells arribaren al grup «amb un estil molt contundent i una personalitat molt marcada», però que el col·lectiu va servir «per deixar una pinzellada en la història de l’art de l’Empordà». Lleixà va admetre que la gran «sort» que van tenir era «no haver sentit gelosia» entre ells i haver estat «uns pencaires», cosa que queda demostrada amb una producció «àmplia i variada». Ho afirmava tot posant com a exemple el llegat immens deixat per Pujolboira, una part del qual ara es pot veure a l’Alfolí de la Sal. A ell, el van qualificar com a exemple d’artista renaixentista pel domini que tenia de totes les tècniques –Ministral el reconegué com el seu mestre en el camp del gravat– i la seva capacitat reflexiva. Quelcom que tenien en comú era l’influx del paisatge empordanès que els va atraure de tal manera que alguns van apostar, fins i tot, per establir-se al territori i plasmar-lo a les seves creacions. Els cinc compartien una edat, uns mateixos ideals pictòrics i la temàtica de l’Empordà, que és el gran motiu de les seves obres.

Moviment paisatgístic

«El Grup 69 és un moviment paisatgístic, expressat emocionalment i amb sensibilitats molt diferents», afirma Alícia Viñas, directora del Museu de l’Empordà de Figueres entre els anys 1974 i 1997. Superant moltes reticències externes a exposar artistes vius, ella va obrir les portes del centre a aquella nova generació. Viñas està convençuda que el Grup 69 va ajudar-los «a fer força i reivindicar-se» un lloc a galeries i museus. Alhora, és del parer que «des de les seves sensibilitats van aconseguir revaloritzar una vegada més el paisatge». Un dels enigmes que es va resoldre és l’origen del nom. Malgrat no negar la connotació eroticofestiva del col·lectiu ni l’interès gastronòmic que els movia, Ricard Ansón va desvelar que el 69 remetia l’any 1969, amb el qual «tots hi teníem un fet important», al mateix temps que va coincidir amb un altre fet de rellevància planetària: l’arribada de l’home a la Lluna.

Durant la trobada, un nom va sobrevolar: el d’Agustí Planas, «l’home que sempre maquinava», com el va qualificar Ministral. Propietari del mític bar Dynamic –l’original– i promotor de la discoteca Charly, als soterranis del local del costat, era aleshores president de l’Illa Comercial i Professional de Figueres, una associació que buscava dinamitzar diversos carrers. Coincidint amb els deu anys de la inauguració del Teatre-Museu Dalí i «per reivindicar la casa natal» del pintor, una de les propostes va ser L’art al carrer, una acció que va suposar el naixement del Grup 69. «Vaig veure que a Venècia s’havia fet la Biennal i l’art al carrer i li vaig proposar a en Ministral, amb qui érem amics d’infància», rememora. El mural, que es donà a conèixer com a Cinc visions del paisatge empordanès, va ser creat amb la voluntat que es preservés. Des de l’inici eren conscients que, de la manera que s’havia elaborat, podia tenir una vida efímera, d’entre sis i set anys. Després de l’acció originària i d’un temps a la plaça Josep Pla, se’n va fer la versió en mosaic instal·lada a la plaça Vila d’Ordis i que ara es vol traslladar, ja que es tem que es pugui malmetre. Aquesta és una de les moltes obres que han deixat emprempta a l’espai públic.

El gran dilema: la vegetació o les escultures

Figueres es va sumar a la moda de posar elements d’art a les rotondes. El Grup 69 va ser convidat a evolucionar el muntatge Per una Flama 92, que havien fet a la platja d’Empúries l’estiu del 1986, en escultures. Aquestes cinc obres formen part avui del paisatge urbà de Figueres, tot i que algunes estan envoltades de vegetació i s’ha demanat que es netegi. El mateix els passa a altres obres a l’espai públic com Tramuntana de Pujolboira, o El dia i la nit de Daniel Lleixà.