«Volia parlar del desordre de les vides dels personatges, però fer-ho d’una manera molt ordenada», explica l’escriptora Laura Tejada sobre la seva segona novel·la, L’ordre de les coses. Sis anys després d’Un cop morta, un debut que li va valdre el premi El Lector de l’Odissea del 2016 i que ha reeditat recentment La Magrana, Tejada publica ara amb l’editorial Comanegra una novel·la ambientada a la Garrotxa entorn d’una petita comunitat de personatges de diverses generacions.
Escrita entre Oix i Andorra, L’ordre de les coses es fixa en l’embolic entre la jove Clàudia i en David, un professor de quaranta anys, i en com aquesta relació repercuteix en la resta de personatges, tots reunits entorn del bar del Firal d’Olot, que va ser el centre neuràlgic de la ciutat durant molt de temps.
«No vaig pensar en Olot com una candidata ideal per a les xafarderies, sinó perquè m’agrada fer servir localitzacions que conec i, a més, m’atreia molt la llengua, volia fer servir aquest llenguatge garrotxí tan propi», explica Tejada, que és de Sabadell, però té vinculació amb la Garrotxa des de fa dues dècades. Tot i que alguns dels personatges porten el nom d’alguns dels seus veïns d’Oix «com a homenatge», són «100% creats, no n’hi ha cap de real».
L’ordre de les coses és el resultat d’un llarg procés de reescriptura per treballar l’estructura d’una història coral i «corrent». «M’atreia molt arriscar-me amb la forma d’explicar una història», explica Laura Tejada, que va trobar la inspiració per narrar aquesta gràcies a El far de Virginia Woolf, amb un text en què «un personatge t’acaba portant a un altre, com si fossin escenes encadenades».
Escrita en present, la novel·la inclou flashbacks i fa servir un ritme frenètic per dur el lector cap al desenllaç final: «Vaig anar dividint el temps cada vegada en particions més petites, comença amb un mes i acaba amb unes hores, perquè volia fer aquesta sensació. Com que no hi ha una acció trepidant, una fórmula interessant per provocar aquesta precipitació és treballar el temps».
Això fa, diu que «potser en les primeres pàgines costi trobar-se, perquè hi ha molts personatges, però de seguida caus en aquest precipici de temps que corre».
