La tornada als orígens com a punt de partida. Els plecs de la memòria omplen la cartografia íntima de records i emocions en captivitat que l’escriptura allibera. Julia Soria debuta als seus 73 anys travessant uns Campos azules (Alba Editorial) on habiten oblits i renúncies, aprenentatges i descobriments. Contrallums i ombres. La protagonista és una dona que creua aquesta edat mitjana on el passat creix i el futur comença a minvar. Temps de reconeixements i tornades a l’ahir. La venda de la casa dels avis la porta a un llogaret deshabitat a l’altiplà castellà, un lloc de l’Espanya buida ple d’evocacions que la porta a una infància atrapada en uns quaderns escrits amb només dotze anys, en aquella dècada dels 60 on el món rural encara era puixant i resistia les empentes de l’engranatge modern. La convivència amb els seus avis materns va ser una escola essencial on aprendre costums i tradicions en un entorn de treball ple de suor i natura en estat pur. I dur, també. Un paisatge on allò essencial no admetia descuits ni indiferències. La lluita per la vida. Una àvia sàvia i seca feia de guia per un camí de coneixements que proporcionen un llegat en el qual l’escriptura espera per deixar empremta i significat.

El paisatge com a personatge a tenir en compte. La prosa de Soria hi aprofundeix, esmicola la seva ànima, harmonitza realitat i evocació amb precís maneig del llenguatge. La poesia nua del realisme sense maquillatges. La seva protagonista, filla d’una terra «aspra i pobra», vol escriure «tot allò que la memòria ha anat filtrant, potser embellint, potser oblidant. Allò dit, allò no dit; allò que se m’amagava i allò que no podia amagar-se». No és la literatura, potser, un mitjà per fer-se preguntes que ningú no pot respondre ja?

Novel·la de pèrdues i troballes, de formació i transformació, Campos azules esquiva la malenconia, recela de l’amargor. Tria la noblesa, el fulgor de les arrels: «Em commou pensar que la meva veritable identitat hi és. D’aquells cigrons, d’aquell salvat i d’aquell blat vinc. De la senzillesa d’una vida difícil i de l’esforç d’unes persones que van llaurar una mica més profund que els solcs de la terra». Aquí entra en joc el gran desafiament: impedir que una casa que acull tants instants del passat s’ensorri. Corc, runes, ferides del temps. La novel·la es desvia cap als temps d’emigració amb adéus primerencs i també cap a l’escola de la vida: «Cal tenir els ulls ben oberts» si vols saber quin temps farà l’endemà. Escoltem les lliçons de l’àvia: «Observar amb calma, olorar l’aire i veure de quina banda bufa el vent, mirar de quin color és el cel quan es pon el sol. Qualsevol senyal és important». Vols aprendre a fer pa? L’àvia te n’ensenyarà.

La irrupció de la literatura com a finestra a altres mons (gràcies, Tom Sawyer i el teu amic Huckleberry Finn), l’esclat inesperat de la brutalitat inexplicable (que després empararà l’arribada d’un primer amor), la mort com a convidada indesitjable que invoca un misteri. Secrets i mentides. Investigacions privades. Ensomniacions i decisions sense marxa enrere. «Aprendré a callar i a sentir el silenci. Serà el meu refugi». I escriure, escriure, escriure per «recuperar tot allò que de debò importa i potser així pugui retrobar-me». Aprendre a fer el niu per poder volar. Campos azules, novel·la d’exultant bellesa que reflecteix amb mestria els ressons d’un passat rural amenaçat de mort alhora que escruta amb sagacitat sorprenent l’evolució d’una dona en temps i circumstàncies diferents, conclou amb una invitació serena, profunda i bella de la protagonista a ser propietària de la seva vida. La seva àvia n’estaria orgullosa.