Era un un historiador emocionat; no li agradava el que havia passat en la història d’Espanya, o en la Història d’Espanya, si es vol, però ‘explicava amb un amor que també incloïa l’afecte als qui no la interpretaven com ell.
Fernando García de Cortázar era un home educat i conservador, disposat a comprendre la postura dels altres, els historiadors d’esquerra, però ferm en les conviccions sobre l’esdevenir històric d’un país impossible de posar d’acord. Va ser capellà jesuïta, però no ho va exercir per explicar les seves posicions davant del que va passar entre nosaltres. És a dir, no va invocar Déu sinó la ciència en la qual creia (en la ciència històrica, no en la religiosa) per intentar entendre, com ell mateix va titular, els moments emocionants de la història d’Espanya. Va escriure molts llibres, fins i tot una enciclopèdia, per impedir que el que havia après se n’anés pel barranc en què converteixen (convertim) els mitjans als enciclopedistes, als quals demanem opinions en lloc de demanar-los verificacions.
No va ser possible, en tot cas, que no caigués, com pràcticament tots els seus col·legues, en la disjuntiva sobre qui van ser culpables de la contesa que, en definitiva, ha ocupat la major part de la història escrita des d’abans del 39. El vaig veure donar discursos, li vaig fer entrevistes, i el vaig veure discutir amb els seus amics i amb els seus adversaris, i mai no hi vaig veure algú que busqués quedar el primer en el debat. Sabia, però volia saber del que deien els altres, i en aquest sentit no va iniciar mai una polèmica per tenir raó, per exemple, si la culpa va ser de la República o del feixisme, sinó on era l’arrel d’aquest enfrontament que, de l’altra part, amb diferents disfresses marca avui un país capaç de reiniciar polèmiques que reclamaven vencedors i vençuts com a les pel·lícules de l’Oest.
Era un entusiasta. Tant que va escriure història, fins i tot, per a nens. De la seva manera d’abordar el passat en diuen molt els versos que va triar per presidir una obra singular, Momentos emocionantes de la historia de España (Espasa Libros, 2014), una explicació de ficció als escolars que el llegissin. Aquests versos són de Lope de Vega i diuen així: «¡Oh patria! Cuántos hechos, cuántos nombres,/ cuántos sucesos y victorias grandes…/ Pues que tienes quien haga y quien te obliga,/ ¿por qué te falta, España, quien lo diga». Se sol citar, i se sol dir, allò amb què estàs d’acord, i Fernando va formar part de l’exèrcit dels que es feien també aquesta pregunta de Lope de Vega («per què et falta, Espanya, qui ho digui») , però va tenir la mala sort de viure en un moment ja molt llarg de l’Espanya que es resisteix a pensar que ajuntant veritats diferents es podria haver arribat fa estona a un canvi de paradigma que no es basi només en la més injusta de les disjuntives, la dels bons i els dolents (de nou, com a l’Oest).
Era un home de cordialitat exuberant; caminava com un futbolista del mig camp, buscava sempre en els altres el somriure que ell regalava, però això no li va ordenar un caràcter acomodatici, per exemple, pel que fa a la imperiosa i terrible presència del terrorisme que va destruir generacions de bascos entestats a fer valer les seves idees matant els que s’hi oposaven. Va ser un home de pau, una bona persona que sempre et saludava desitjant-te vida i bona voluntat.
El reflex d’aquesta actitud humana és la seva ingent obra, però aquesta no seria, a més, exemplar, si ell mateix no hagués estat algú que va voler explicar perquè se sabés que Espanya no es va merèixer mai aquell destí trist. En aquell llibre singular que és el que va fer perquè els nens entenguessin l’odissea espanyola descriu així, en el pla de la ficció, el 14 d’abril del 1931: «¡Qué horas aquellas! El rey huyó el 14 de abril y la gente se lanzó a la calle para celebrar la proclamación de la República. Fue un día muy alegre. Antonio Machado, que ya era viejo e izó la bandera tricolor en el Ayuntamiento de Segovia, no recordaba otro más alegre. Cuando iba a Madrid solía decirme: ´Todo un régimen ha caído sin sangre, sin venganzas, para asombro del mundo entero’. ¡Ay la República de 1931! ¡Cuántas ilusiones trajo! ¡Cuántas esperanzas despertó!».
L’arrel d’aquesta faula que Fernando va dedicar als nens és també l’arrel de la seva manera d’abordar la interminable discussió espanyola, en la qual ara només intervindrà a través dels llibres en els quals va posar tanta passió com la que el va distingir quan es referia a la fe que professava.
