Lorena Franco ha desfilat per sèries com El secreto de puente viejo, Gavilanes o Centro médico, i es va donar a conèixer com a escriptora amb el fenomen de vendes La viajera del tiempo. Després d’uns quants èxits més, ara publica El lugar donde fuimos felices, que comença amb un cadàver trobat a la platja de Llafranc
I vostè, on ha sigut feliç?
A molts llocs. Però crec que és més important amb qui ets feliç que a on ho ets. Com va escriure Julio Ramón Ribeyro, también mueren los lugares donde fuimos felices. Els llocs són importants, perquè formen part dels records, però per ser feliç, ho són més les persones.
Va ser feliç en la seva experiència a Bollywood, rodant Paharganj?
He, he, allà hi va haver de tot, va ser molt temps allunyada dels meus fills, i això és dolent. Però en general vaig ser feliç, el rodatge va ser un aprenentatge. Després d’estar més d’un mes a l’Índia, vaig valorar encara més el que tenim aquí, perquè allà veus de tot, és dur. M‘alegra haver viscut aquella experiència.
Aniria tan lluny a buscar la seva parella com la protagonista de Paharganj?
Per trobar algú a qui he conegut per Internet, com en el film, no. Miri tot el que li passa a l’Índia. Però per la meva parella actual, sí, i tant.
No és més fàcil buscar una nova parella?
(Riu) Potser sí, però al final les coses difícils, motiven més. La complexitat té el seu encant.
Vostè és una actriu que escriu, o una escriptora que actua?
Ara mateix diria que sóc una escriptora que actua. Fa un temps es podia dir que era una actriu que escrivia, però ara tinc la interpretació una mica abandonada. De tota manera, tinc ganes de tornar al cinema o a la TV.
Ha situat un crim a Llafranc perquè s’ha proposat enfonsar el turisme ara que sembla que revifa?
Ha, ha, i com que la morta és professora de literatura, em diran que vull matar la cultura. No, Llafranc m’agrada molt, i els llocs on té lloc el crim estan allà, però són ficticis. Llafranc és molt interessant, és un personatge més de la novel·la. Crec que ve molt de gust visitar-lo malgrat les coses dolentes que hi passen... en la novel·la. Que és ficció total, eh?
Algun racó que li agradi especialment?
La Banyera de la Russa, a Cap Roig, que per cert és un escenari important en la trama. Crec que el lector es quedarà amb les ganes de visitar-ho.
Hem de desconfiar sempre dels professors de matemàtiques?
No sempre, depèn (riu). D’en Nuno, el de la novel·la, potser sí, perquè té la seva part tèrbola. Però no té res a veure amb ser profe de mates, a vegades hem de desconfiar de la persona que ens mereix més confiança. Qui menys t’ho esperes, pot tenir doble cara.
Com recorda els temps d’estudiant?
No tenia res a veure amb els estudiants de la novel·la, el que passa és que l’adolescència reflectida en un thriller és força interessant, perquè és una etapa de la vida amb molts conflictes interns, creus que ho saps tot i en realitat no saps res.
M’està dient que d’adults sí, que sabem alguna cosa?
A l’adolescència encara un no es coneix, però als quaranta tampoc. Em penso que mai ens coneixem al cent per cent. Els adolescents de la novel·la viuen experiències dures, tenen un gran secret... L’adolescència que vaig viure jo, no té res a veure amb l’actual.
Imagini la meva. Vostè també té secrets?
Tots tenim secrets, i no passa res. Els secrets són sans si no pesen. Tenir uns secretets està molt bé. Si no fan mal a ningú ni a un mateix, és perfecte.
Què volia ser, de joveneta?
Actriu.
Perquè després diguin que els somnis mai no es compleixen.
Ja ho veu, tot són etapes. En canvi, mai no vaig pensar a ser escriptora. La vida et porta per camins que no esperaves i que són tan satisfactoris com els que tenies pensats.
Vindrà a Llafranc, aquest estiu?
Segurament que sí, ni que sigui un parell de dies. Aquesta zona de la Costa Brava m’agrada molt, ho té tot; poblets blancs, platja muntanya...
