Saragossa acull del 28 al 30 de setembre el 73è Congrés Mundial de Mitjans de comunicació, organitzat per WAN-IFRA, l’Associació Mundial d’Editors de Notícies, que aglutina a la premsa internacional. Està liderada actualment per Fernando de Yarza López-Madrazo, president del grup Henneo, una de les principals companyies de comunicació d’Espanya, editora de l’Heraldo de Aragón, entre d’altres mitjans.
El congrés reunirà mil directius de mitjans de comunicació de 80 països. Què suposa que se celebri a Saragossa?
Primer és complir un somni. Fa deu anys, quan vaig ser al primer congrés, vaig dir: això ho haig de portar a Saragossa. Fer-ho en aquest moment tan apassionant per a la professió, quan s’estan establint les bases de futur, és tot un privilegi. Comptarem amb les primers espases de mitjans de referència a nivell internacional. I d’alguna manera és recuperar l’esperit de l’Expo: projectar Saragossa al món.
Quin impacte té per a la projecció de la ciutat i de l’Aragó?
Els japonenses del conegut diari Nikkei han estat visitant el Matarraña. I uns neozelandesos han volgut participar en la Quebrantahuesos. Amb la qual cosa el periodisme internacional s’està mimetitzant amb la comunitat. Espero que la visita els marqui a tots els congressistes perquè a Saragossa i a l’Aragó som molt acollidors. Aquí ningú se sent estranger. Estic convençut que tindrem una gran repercussió a tot el món.
A quins desafiaments s’enfronten els mitjans de comunicació?
El principal, el de la sostenibilitat. No sé si hem passat per una tempesta perfecta o per diverses. És veritat que la covid ens va retornar el protagonisme, ens va donar una segona oportunitat. Com deia Iñaki Gabilondo, en temps d’inundació el primer que falta és l’aigua potable. Quan va irrompre la pandèmia, la gent va fugir de les xarxes socials i ens va venir a buscar als mitjans tradicionals per a tenir informació rigorosa i seriosa. Crec que hem purgat els pecats del passat, d’haver-nos allunyat dels nostres lectors, però continuem tenint el repte que no hi ha periodisme de qualitat sense independència financera i sense un model sostenible. Però hi ha elements per a l’optimisme: les plataformes ja estan pagant, hi ha models de subscripció que comencen a ser interessants, hem millorat molt el tema publicitari en l’entorn digital i comencem a ser competitius.
El sector està en plena ebullició. Quins són els models emergents als quals parar esment?
El panorama és tremendament divers. Hi ha experiències molt diferents. També depèn dels models culturals. A Escandinàvia, per exemple, hi ha una tradició de subscripcions digitals, que representen un percentatge molt elevat de les seves vendes. Això acabarà arribant aquí també. Hem de ser competitius en dades i útils per als anunciants. Crec que estem en portes de fer-ho. Hi ha models il·lusionants igual que hi ha situacions preocupants com el tancament de diaris en primeres democràcies com els Estats Units o Anglaterra. Hem d’imprimir una major velocitat a aquesta transformació. La covid i la crisi actual han avançat entre tres i cinc anys el calendari que els gestors portàvem al cap sobre el declivi del paper i la irrupció digital.
L’exercici d’un periodisme de qualitat xoca amb la crisi que arrossega el sector, que s’ha traduït en la destrucció d’ocupació, baixos salaris o la caiguda de les inversions. Com combinar aquestes dues realitats contraposades?
Per a començar demanant als governs que facin entorns reguladors favorables. No demano ser més que ningú, però tampoc menys. No és normal que plataformes com Twitter puguin publicar el que vulguin i sota l’anonimat no tenir cap responsabilitat. Els mitjans tradicionals responem amb tot el nostre patrimoni sobre el que publiquem i no em sembla malament que sigui així, però volem tenir les mateixes regles que les xarxes socials. També a nivell de competència i fiscalitat. Hi ha també una part de pedagogia, amb els joves, especialment. Estem tots molt al·ludits amb el tema de les fake news, contra les quals no hi ha millor profilaxi que el periodisme de qualitat. Això ha d’ensenyar-se a les escoles. I hem d’aplicar un gran consell que em va donar Marty Baron (ex director de The Washigton Post) sobre l’important que és que no siguem només nosaltres els que parlem de la importància del periodisme, sinó que líders socials com a esportistes o empresaris facin pedagogia d’això perquè és la millor garantia de tenir democràcies sòlides. Hi ha una realitat: com més gran, divers, plural i ric és un ecosistema de mitjans, millor és la seva democràcia. Hauria de ser una obligació d’Estat fomentar que així sigui perquè és invertir en democràcia. No obstant això, som un sector en reconversió i a Espanya no se’ns ha ajudat a transformar-nos, ho hem fet en condicions molt dures. I no hi ha periodisme de qualitat si no hi ha plantilles dignes amb salaris dignes.
Té futur la premsa en paper?
Porto 20 anys assistint a congressos en els quals s’anunciava que el paper desapareixia en un o dos anys. És la profecia que no arriba. És cert que la covid ha accelerat la caigudes de les tirades, però continuen tenint unes xifres importants. En el curt termini no veig la seva desaparició. Continua tenint un atractiu. És possible que alguns diaris nacionals restringeixin les seves difusions, però en premsa local està més arrelat i continua tenint el seu nínxol.
La premsa no sedueix als joves. Què es pot fer?
Hi ha una cosa pitjor. Abans l’entorn de Google o Facebook, almenys, desviava trànsits cap als mitjans tradicionals, però aquesta segona generació de xarxes socials, de l’estil de Tik Tok, és més tancada i fa captius als joves, amb intencions que no són clares o conegudes. La nostra vocació com a mitjans mai ha estat la de segrestar els lectors sinó donar-li criteri per a formar-se la seva pròpia opinió. Per això, hauria de ser una qüestió d’Estat tractar aquest assumpte a nivell educatiu. És el repte més difícil al qual ens enfrontem.
Les empreses veuen ja en el digital un negoci rendible i sostenible?
Sí, ja hi ha realitats. La major part dels ingressos del sector ja són digitals. Les subscripcions digitals han passat d’estar en la marginalitat a tenir materialitat. Es pot afirmar avui l’any 2022, sense cap gènere de dubtes, que el periodisme de qualitat pot ser rendible en el món digital.
