Només 227 dies va viure George Orwell després de la publicació de 1984, el 8 de juny de 1949. Van ser prou dies perquè tingués un indici de la classe de repercussió que tindria el seu llibre -no només literària, també política i social-, però va ser només això, un indici: considerant la llarga vida que ha tingut la novel·la de l’autor britànic, 227 dies semblen poca cosa, i això que encara va viure per comprovar com els primers lectors la comparaven, entre altres coses, «amb un terratrèmol, un farcell de dinamita o l’etiqueta d’una ampolla de verí», segons explica Dorian Lynskey en l’acabada de publicar El Ministerio de la Verdad (Capitán Swing). La denúncia del totalitarisme mitjançant la posada en escena d’una societat en què la ciutadania és objecte de control absolut connectava amb pors ancestrals que el nazisme, l’estalinisme i la Segona Guerra Mundial havien tornat a un primer pla, però si hagués sigut només això, l’obra d’Orwell no continuaria present, per dir-ho així, en l’aire que respirem. Hi ha molt més.
Lynskey, periodista del diari britànic The Guardian, ha escrit una biografia que sembla definitiva sobre la gran novel·la d’Orwell. Hi esbudella el procés de creació de l’obra, la situa en el seu context històric i analitza la projecció que ha tingut fins als nostres dies. Sobre l’origen, el llibre no en deixa cap dubte: va ser a Espanya, durant la Guerra Civil, on va brotar el germen de la distopia per antonomàsia. «Si assumim que 1984 i La rebel·lió dels animals són sàtires contra el totalitarisme, és impossible obviar que la trobada directa d’Orwell amb el totalitarisme va passar a Espanya», explica Lynskey. «Al tornar a Barcelona després de ser ferit al front es va trobar amb la rereguarda descomposta i un Estat pràcticament semipolicial, amb els comunistes d’inspiració soviètica perseguint els altres grups d’esquerra. Va ser un gran xoc per a ell. Era com si Stalin hagués exportat les seves purgues a Barcelona. Ho va assumir com una gran traïció, aquesta Guerra Civil dins de la Guerra Civil.»
Va ser el 1943 quan Orwell va decidir que escriuria aquesta novel·la que en un primer moment va batejar The last man in Europe (títol, per cert, de la novel·la publicada el 2017 per l’australià Dennis Glover en la qual recrea els últims dies d’Orwell així com l’escriptura de 1984). The last man in Europe, més tard 1984, va ser objecte per tant d’un llarg procés de gestació, un prolongat cultiu amb unes empremtes que es poden rastrejar en la producció literària de l’escriptor prèvia al moment pròpiament dit en què va seure a donar forma a l’obra. «Em va sorprendre comprovar quant de 1984 Orwell ja havia escrit a les seves peces periodístiques, en els seus assajos, en ressenyes de llibres, de pel·lícules, a les seves cartes, a les entrades del seu diari. Em vaig adonar de tot el temps que hi havia estat pensant. Anys de pensar en política i llenguatge i ideologia així com en la naturalesa humana va ser, segons la meva opinió, el que va donar lloc a un llibre tan joiós de llegir.»
Els crítics més avesats van entendre immediatament el missatge de 1984: el germen del totalitarisme és a tot arreu, és en nosaltres igual que en els altres. Aquest era el propòsit de l’escriptor britànic, però no tots ho van entendre així: era fàcil cedir a la temptació política i utilitzar el llibre com a arma llancívola, un dia de nosaltres contra els altres i a l’altre dia viceversa, com va passar des del principi. També era fàcil no llegir-lo i fer comentaris a partir de referències. Lynskey escriu que «era un llibre que tocava amb força la sensibilitat política dels lectors i posava de manifest els seus prejudicis», just abans de recordar que Pravda, el diari oficial del Partit Comunista soviètic, va arribar a dir que era un «llibre indecent» escrit «per ordres de Wall Street». «És inevitable -diu l’autor- que un llibre que es va tornar tan colossalment popular fos malentès per alguns. No pots arribar a tanta gent sense ser malinterpretat».
El Ministerio de la Verdad explica la febre que es va desencadenar, sobretot al món anglosaxó, el 1983, la vigília de 1984, o de 1984, una febre que va portar a fer que aquell any i el següent l’obra vengués gairebé quatre milions d’exemplars en 62 idiomes. Van ser anys d’excessos al voltant de la novel·la, de tanta quantitat i intensitat que el popular periodista britànic Paul Johnson probablement va encertar a l’escriure que aquests excessos s’havien convertit «en si mateixos en una espècie de malson orwel·lià». Avui gairebé ningú se’n recorda, però el gener de 1984 Apple va llançar el primer Macintosh, el 128 K; tenint en compte el significat de l’any, l’empresa de Steve Jobs no va desaprofitar l’oportunitat de fer una orwel·liana campanya d’expectativa. «El 24 de gener, Apple Computer presentarà el Macintosh, i llavors veuràs per què 1984 no serà com 1984», recitava una veu en off sobre una escena clarament al·lusiva a la novel·la.
Sempre rellevant
El de 1983 no va ser l’únic any en què les vendes de 1984 van experimentar un sobtat i brutal augment. És una cosa que ofereix aquesta novel·la. Va passar, per exemple, després de les revelacions d’Edward Snowden sobre la vigilància i el control de les comunicacions per part del Govern nord-americà, el 2013 (les vendes van augmentar un 7.000% a Amazon), o quan, després de la possessió de Donald Trump, mentre es posava en entredit l’afirmació del president que havia sigut la cerimònia «més vista de la història», la seva consellera Kellyanne Conway va sortir a dir que el Govern manejava «dades alternatives». Una periodista va establir el paral·lelisme amb Orwell i les vendes del llibre es van disparar un 10.000% als EUA. I així, periòdicament, 1984 registra pics de vendes que bàsicament parlen de la societat en la qual vivim.
«Orwell sempre ha sigut rellevant», diu Lynskey. «Sempre ha venut bé, sempre ha resultat interessant per a la gent, sempre ha semblat que parla sobre el present, i això passa perquè no només és un llibre sobre totalitarisme, és sobre política, sobre informació, sobre vigilància... Però sembla particularment rellevant ara perquè vivim en una convergència particular, aquesta convergència d’escepticisme sobre internet i les noves tecnologies i l’auge de governs que no són realment totalitaris, però que avancen o intenten avançar en aquesta direcció». Al cap i a la fi, la distopia, convindrien molts, és el present.
