Manu Chao, un bucle de ritme sense aturador

Si els concerts de Manu Chao s’haguessin de definit amb una sola paraula, aquesta seria «bucle». No dona treva, encadena cançons sense parar, alterna estrofes de temes diferents, i avança i recula, sense defallir, atrapant el públic en un deliciós garbuix teixit amb himnes de més de tres dècades de carrera musical i una personalitat magnètica. El concert que dissabte va oferir a la sala Las Vegas de Sant Feliu de Guíxols no en va ser una excepció: fidel a la seva fama de músic sense fre va repassar el seu repertori en solitari, esquitxant-lo amb clàssics de Mano Negra, allargant més de dues hores l’actuació i sumant temperatura a la càlida nit del dia de Sant Joan. 

Al costat dels músics Lucky Salvadori i Miguel Rumbao, va arrencar amb Vecinos en el mar i Todo llegará i va anar desgranant tonades com Algún día va a caer, Me llaman Caye o una versió de Me quedo contigo de Los Chichos entre les proclames que, com un mantra, sol deixar anar entre cançó i cançó. 

«Qué pasa Sant Feliu, qué pasa por las calles»; «Pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación: esperanza!», «A la libertad, siempre!» o «Se fuerza la máquina», anava cridant davant dels entregadíssims seguidors que omplien la sala, sense afluixar el ritme amb cançons com Si yo fuera Maradona, que va ser corresposta amb una samarreta de la selecció albiceleste sorgida d’entre el públic; Huelga de amores, Cuando tú me hablas o Mala vida. 

Chao va començar a acomiadar-se passada la primera hora de concert. «Esto se acabó, Sant Feliu, será mentira, será verdad...», cantava mentre seguia deixant anar fil amb La despedida i títols mítics de Mano Negra com Mr Bobby o King of Bongo. 

«Una caladita más!», anunciava, per continuar amb Je ne t’aime plus, Clandestino o Bienvenida a Tijuana. 

Romerito verde, Desaparecido o Lágrimas de oro van sonar en uns bisos (afortunadament) eterns, perquè en realitat, en el bucle infinit que planteja Manu Chao quan surt a l’escenari, cada cançó es canta amb tantes ganes si fos la primera i es gaudeix com si fos l’última. 

Subscriu-te per seguir llegint