Entrevista | Clàudia Pujol Periodista i escriptora

«La novel·la negra és un bon taquígraf del nostre temps»

Clàudia Pujol publica la seva primera novel·la de ficció, «No et refiïs dels teus records», un «thriller» amb tocs científics ambientat a la Vall de Bianya

El projecte va arrencar ara fa dotze anys, arran de la quedada amb un desconegut amb un trastorn mental que li va proposar una idea per fer un llibre

Clàudia Pujol.

Clàudia Pujol. / Eli Don / ACN

Matías Crowder

Matías Crowder

Com reaccionaries si algú t’enviés una esquela amb el teu nom i la teva data de defunció? D’aquesta premissa parteix la nova novel·la d’escriptora i perdiòstia Clàudia Pujol (Olot, 1976) a No et refiïs dels teus records, una intriga sobre el poder de les xarxes socials, el negoci del neuromàrqueting i les connexions invisibles que ens envolten.

El llibre, publicat amb Columna, va néixer arran de la quedada de l’autora amb un desconegut amb Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC), que la va contactar després de llegir els seus altres treballs per proposar-li una idea per fer un llibre. Dotze anys després, l’ha convertit en el protagonista d’una història d’intriga ambientada a la Vall de Bianya.

El seu llibre té assassinats, obsessions... li atrau la foscor?

El que m’interessa del món del misteri és la part més detectivesca, descobrir què i per què.

El que hi ha darrere?

La part psicològica, allò que pot portar a una persona a cometre una barbaritat, alguna cosa que moltes vegades fa la gent aparentment normal. I també la part més social. La novel·la negra és un bon taquígraf del nostre temps. Suposo que els periodistes tenim aquesta part de detectius.

El seu protagonista pateix un trastorn obsessiu compulsiu. Amb què és vostè obsessiva?

Suposo que intento ser força perfeccionista. L’important és que el meu personatge té un trastorn que tenia com a conseqüència que no es podia concentrar del tot. Per mi és com una metàfora de la societat actual, hiperestimulada, irreflexiva, pendent de les xarxes socials, tot això no ens deixa concentrar-nos en res.

Diria que com a societat tenim un principi de TOC? 

(Riallada) Jo crec que sí!

Com a escriptora de la Garrotxa, usa els modismes, pensa en ells quan escriu?

Si els utilitzo no sóc conscient d’això, però avui dia no els amagaria. Jo crec que l’important és poder reflexionar a partir de la varietat de la parla de tots els territoris. No vull optar per un llenguatge més estàndard, que mata la riquesa.

N’hi dic un: «si plou la deixarem caure». És fatalisme o pur pragmatisme?

No crec que tinguem un fatalisme especial, encara que sigui conscient que els d’Olot sortim moltes vegades als mitjans com a protagonistes de la crònica negra. És més aviat com dir si plou ens mullarem però no passa res.

El que no carda a Olot...

El que no carda a Olot no carda a cap lloc... No tinc estadístiques que confirmin o desmenteixin que a Olot es carda mes que a altres llocs, però tota la vida ho he sentit, sí.

El protagonista envia esqueles a gent amb vida, com si desitgés la mort a algú. Vostè ha desitjat la mort a algú? 

(Silenci) No.

Ho ha dubtat.

Sí. Estava pensant una resposta el més real possible. No he desitjat la mort d’una persona, però de vegades estem envoltats de persones molt tòxiques que no m’importaria que no hi fossin.

Darrere de la figura de dona professional s'amaga un Mister Hyde que escriu novel·les negres?

Suposo que tots tenim els nostres secrets i part fosca. Una de les coses que em diu la gent és que li estranya que una persona tan dolça com jo escrigui novel·la negra. La novel·la negra no només l'escriuen persones torturades o maltractades o borratxes perdudes. No cal ser una persona fustigada. És qüestió d'estimar el gènere.