«Quan petem ens deixen de banda, com li va passar a aquesta roda»

A més de físic i matemàtic, Pep Vidal és un dels artistes de la mostra col·lectiva «Apories sobre l’aire», que es distribueix per les diferents sales d’exposició d’aquest centre d’art contemporani i s’inaugura avui (19h) al Bòlit La Rambla. L’obra de Vidal s’exposa al Bòlit Pou Rodó, on té sis propostes diferents

Els matemàtics són gent rara? 

No, jo diria que hi ha el mateix percentatge de gent rara en tots els àmbits.

Reconegui que el seu art és una mica estrany.

Per mi, els meus muntatges estan connectats amb la realitat. Per exemple, la majoria de muntatges que mostro aquí, tenen a veure amb el paper bombolla que fem servir per embolicar coses. D’on ve l‘aire que tenen a dins les bombolles? És aire empaquetat qui sap on, i l’envien a algun lloc del món.

D’on ve l‘aire que tenen a dins les bombolles? És aire empaquetat qui sap on, i l’envien a algun lloc del món

I vostè es va dedicar a aconseguir-lo?

Vaig comprar objectes als vint-i-dos llocs del món on Amazon té magatzems. Objectes delicats, perquè anessin embolicats amb paper bombolla, com ampolles de perfum o productes electrònics. Després retornava el producte, canviant un trosset del paper bombolla per un d’aquí, que contenia aire català. Ara hi ha vint-i-dos minifragments d’aire català a tots aquells indrets. Si és que això té algun significat.

Té el que li posi vostè. 

Parla d’aquest món globalitzat on vivim, on tot ho enviem i ho retornem. Fins i tot l’aire. Com que sóc de formació científica, treballo sobre aquests temes. El meu punt de partida és la ciència, però com que la ciència abasta tots els àmbits, intento, des de les coses petites, parla de coses més importants.

Aquest aire que li va arribar de tots els racons del món, el va guardar o va rebentar les bombolles?

Continua a dins de les bombolles.

Després de mesurar 343 bombolles, el volum total és de 70.166 mm³, és a dir, 0,000070166 litres d’aire de l’era dels dinosaures

No ha pogut saber si fa la mateixa olor que el nostre?

No, però vaig anar a una empresa de Saragossa que fabrica paper bombolla, i allà se sentia olor sobretot de plàstic. O sigui que tot l’aire que ficaven a dins de les bombolles, feia olor de plàstic.

El veig obsessionat amb la procedència de l’aire.

En un altre muntatge que es pot veure aquí, hi ha un tros d’ambre de més de cent milions d’anys d’antiguitat. Hi ha petites bombolles d’aire que hi va quedar confinat. He calculat totes les bombolles per saber quant aire hi ha a dins. Després de mesurar 343 bombolles, el volum total és de 70.166 mm³, és a dir, 0,000070166 litres d’aire de l’era dels dinosaures. 

Ho veu, com els matemàtics són gent rara? 

Ha, ha. Alguns científics fonen l’ambre i així surt l’aire de dins. L’analitzen i saben quins elements químics conté.

I aquesta roda destrossada que té aquí, que ja no conté aire? 

La vaig adoptar. La vaig trobar a la vorera d’una petita carretera, a Texas, quan vivia als Estats Units. Després l’he dut sempre amb mi i he calculat quants quilòmetres he fet amb la roda adoptada.

Vaig trobar aquesta roda a la vorera d’una petita carretera, a Texas, després l’he dut sempre amb mi i he calculat quants quilòmetres he fet amb la roda adoptada

A banda dels que havia fet ella pel seu compte quan encara no es coneixien?

Exacte. És una roda destrossada, sense aire, la vaig trobar tal com està aquí. No sé quants quilòmetres havia fet, ni per on havia anat, però segurament va petar allà on la vaig trobar. No sé quan, però sé on.

Quants quilòmetres ha fet, amb vostè? 

Quan la vaig recollir, jo anava cap a Arizona, després va venir amb mi a Carolina del Nord, Nova York, Amsterdam i finalment Barcelona. I de Barcelona, a diferents, com ara a Girona.

Quan la puja a l’avió, no li diuen res?

Mai m’han dit res. Ho empaqueto, eh?

Què pretén dir, amb aquesta roda que s’ha afillat?

Primer de tot, posar en valor l’estètica dels objectes, encara que estiguin destrossats. Jo veig aquesta roda i estèticament m’agrada, la trobo fins i tot poètica. Té una càrrega emocional molt forta. Vull que l’espectador pugui imaginar tots aquests quilòmetres que ha fet, igual com els imagino jo. Fins que peta.

Trist final.

Podria ser un paral·lelisme amb nosaltres mateixos, que anem fent fins que petem i ens deixen de banda com a aquesta roda. M’hi sento identificat.

Jo veig aquesta roda i estèticament m’agrada, la trobo fins i tot poètica. Té una càrrega emocional molt forta

A casa la té en un altar?

La guardo plegada en una caixa. Em van dir que probablement és una roda recautxutada, és a dir, que ja havia petat.

La segona vida de la roda, un nou paral·lelisme.

Podríem dir-ho així.

Subscriu-te per seguir llegint