La batalla perduda per l´aigua del riu Ter

«Un espoli i greuge injust i mai compensat», el qualificava el 2013 el Consell comarcal de Gironès; el «greuge més gran» a Catalunya, en opinió del sindicat Unió de Pagesos expressada aquest febrer passat. Són només dues de les moltíssimes opinions crítiques que s´han generat recentment a les comarques gironines sobre un transvasament que porta a l´àrea d´influència de Barcelona aproximadanent el 70% de l´aigua del Ter, és a dir, uns 166 hectòmetres cúbics cada any. I que a més ho fa sense respectar de manera sistemàtica els cabals mínims que, per llei, s´haurien de garantir al riu Ter. El mateix director de l´Agència Catalana de l´Aigua (ACA), Jordi Agustí, admetia el maig passat que el transvasament del Ter a Barcelona s´hauria de reduir, però assegurava que per aconseguir-ho farien falta uns diners que la Generalitat no té. La mateixa Generalitat que es manifesta contra el Pla Hidrològic de la conca de l´Ebre aprovat pel Govern central, pero que en canvi no és capaç de garantir els regadius del Ter, com denunciaven el febrer els pagesos, per la seva gestió del cabal del Ter.

Encara que el transvasament del Ter a Barcelona el va inaugurar Francisco Franco el 2 de juliol del 1966, ahir en va fer cinquanta anys justos, en l´orígen de tot plegat hi ha un polític gironí, d´Amer, concretament, com l´actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Es tracta de Josep Maria de Porcioles, que quan va assumir l´alcaldia de Barcelona l´any 1957 (ocuparia el càrrec fins el 1973) es va adonar que un dels principals problemes que tenia la ciutat era la manca de garantia en el subministrament d´aigua potable. La capital catalana vivia llavors un enorme procés de creixement fruit de l´emigració procedent d´altres zones d´Espanya de les dècades de 1950 i 1960, que també afectava nombroses localitats properes a Barcelona. I això agreujava de manera considerable els problemes derivats de la manca d´aigua.

De fet, ja l´any 1950 el Ministeri d´Obres Públiques havia encarregat a la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental (CHPO) un projecte per abastir Barcelona amb aigua del Ter. Aquest projecte tenia també en compte l´aigua dels rius Muga i Fluvià per garantir les necessitats de reg a Girona. En els anys posteriors es van elaborar altres estudis sobre la matèria en els quals s´arribava a la conclusió que la portada d´aigües del Ter a Barcelona era la millor solució perquè la qualitat de les aigües del Besòs i Llobregat, els dos rius que abastaven la capital catalana i el seu entorn, era de molt baixa qualitat.

Tots aquests treballs ja van generar inquietud a les comarques gironines, i en diferents sectors es va començar a alertar que aquests projectes podien resultar perjudicials per als regadius del Ter, i també per a les necessitats d´aigua potable de les comarques gironines (tenint en compte a més que el turisme era encara molt incipient a la zona i no es podia preveure llavors el consum d´aigua que acabaria generant).

QÜESTIONANT EL TRANSVASAMENT

També es van elaborar en aquells anys almenys dos treballs que posaven en qüestió que el transvasament del Ter fos la millor solució per a la manca d´aigua a Barcelona. En un, encarregat per la Diputació de Girona a diversos experts, es proposava un amplia pla per a la utilització a Girona dels rius Muga, Fluvià i Ter, i es contemplava per solucionar les necessitats d´abastament de Barcelona l´ampliació de l´aprofitament de les aigües del Besòs i el Llobregat i el recurs a l´Ebre quan els cabals no fossin suficients.

També s´implicava l´Ebre en l´altre projecte alternatiu, iniciativa del mateix alcalde Porcioles, que l´havia encarregat a l´enginyer de camins, canals i ports Victoriano Muñoz Oms, llavors director general d´Enher. Aquest expert va elaborar l´anomenat l´anoment Pla General d´Aigües de Catalunya, que comunicava les conques excedents dels rius pirinencs afluents de l´Ebre amb les menys riques de les conques interiors per resoldre amb aquests transvasaments tots els problemes de garantia de subministrament existents llavors a Catalunya.

El mateix José María de Porcioles va defensar aquesta alternativa en la seva presentació, el juny del 1957, amb referències explícites a «los recelos y la oposición que por parte de amplios y apreciables sectotres de la provincia de Gerona suscitó la derivación de aguas del Ter, por considerar que ello frustraría la implantación de proyectados regadíos y la mejora de los existentres». Porcioles asegurava que el projecte de Muñoz Oms «armoniza las tres zonas hidrográficas de Cataluña mediante su debida intercomunicación, resolviendo así el problema de la falta de agua que en tiempos de sequía podría experimentar alguna de ellas. Para ello compensa las aguas de los ríos gerundeseas con las de los leridanos y para épocas de extraordinaria sequía, con las del Ebro, de modo que merced al más abundante y regular caudal de éste se afianza la total utilitzación del agua de cada zona sin posibilidad de que llegue a faltar, para su específico uso, la procedente de cada una de ellas».

Però el Ministeri d´Obres Públiques acabaria rebutjant totes les alternatives plantejades i el setembre del 1957 va posar a exposició pública el projecte inicialment previst i també les primeres obres. «Les institucions i les forces vives de Girona s´hi van oposar i van encarregar a tres prestigiosos enginyers la redacció de esngles dictàmens tècnics en defensa de les seves impugncions», escrivien Josep Maria Compte (enginyer de camins, canals i ports) i Luis Bardavío (enginyer tècnic d´obres públiques) al llibre El Ter, un riu compartit, editat el 2003 per Aigües Ter Llobregat, la Generalitat i Lunwerg Editors.

Aquell mesos de la segona meitat del 1957 i la primera del 1958 havien estat frenètics a Girona, amb reunions a l´Ajuntament, la Diputació, el Govern civil, la Cambra de comerç, seus d´entitats empresaials. sindicals i agràries... Els tècnics explicaven informes, els representants dels diferents estaments es queixaven i demanaven detalls, els pagesos i industrials transmetien les seves pors... «La Organización Sindical defenderá las aguas del Ter», publicava Los Sitios el 5 de setembre del 1957. «La Diputación acuerda comparecer en defensa de los intereses gerundenses», informava el mateix rotatiu l´abril del 1958. També l´Ajuntament de Girona apostava per la «íntegra defensa de las aguas del Ter para nuestras necesidades con un criterio constructivo y de colaboración a las de la provincia hermana y a las generales del país». Són alguns exemples de les clares manifestacions que es van fer des de Girona per mostra l´oposició al transvasament.

PROTESTES IGNORADES

Però no van servir de res. El Consell de Ministres del 5 de setembre del 1958 va aprovar els estudis resentats per la CHPO i el 14 de novembre es va crear la Junta Administrativa del nou abastament d´aigua de Barcelona, encarregada de redactar el projecte, dirigir i executar les obres. En aquest decret es van tenir en compte, això sí, algunes de les reivindicacions de Girona, entre les quals la reducció del cabal que es transvasaria, de 12 a 8 metres cúbics per segon, i l´execució del projecte en dues fases.

Les obres del transvasament d´aigües del Ter (que neix al pantà del Pasteral i acaba a Barcelona) van començar el setembre del 1960 i van ser complexes tenint en compte que s´havien de fer pous de captació, túnels per al pas de la canonada, estacions de tractament... I malgrat que les mesures tècniques i de seguretat no eren tan avançades com les actuals, durant els treballs no es va produir cap accident mortal, remarquen des d´Aigües Ter Llobregat.

José Riverola (enginyer de camins, canals i ports) i Luis Bardavío expliquen a El Ter, un riu compartit que «tota la feina es va fer amb les tècniques i els mitjans típics de la mineria disponibles en aquell temps, basats en l´obertura d´un front d´atac amb martells prenumàtics, amb els quals es perforaven barrinadures a la roca. En els forats es col·locava la dinamita i els detonadors per fer la voladura corresponent. Després era necessari retirar la runa i procedir al revestiment del buit per evitar-ne l´esfondrament. Això requeria, a més de l´imprescindible sistema de ventilació de la galeria, l´equip de càrrega de les vagonetes, el transport de la runa fins a la boca del túnel i el dipòsit a l´abocador. El revestiment de la galeria es feia amb formigó que es fabricava a la mateixa boca de la mina i era transportat fins al front d´atac, on es bombava fins a l´extradós de l´encofrat. Avui, probablement s´hauria utilitzat una tuneladora i el revestiment s´hauria fet amb peces de formigó prefabricat, i així s´hauria escurçat el temps d´execució». Les obres van ser llargues i, així, no va ser fins el 2 de juliol del 1966 que el transvasament va ser inaugurat en la seva primera fase, en un acte solemne a Cardedeu presidit pel cap de l´Estat, Francisco Franco. El 50% dels diners necessaris per a l´execució d´aquella primera fase els havia aportat l´Estat amb fons procedents de l´ajuda nordamericana, i l´altre 50% havia anat a càrrec de l´Ajuntament de Barcelona; en la segona etapa de les obres també van pagar la resta de municipis beneficiaris.

CONTINUA LA POLÈMICA

L´entrada en servei del transvasament no va acabar amb la polèmica que s´havia generat, al contrari. Perquè aviat es va veure que Barcelona continuava tenint problemes de subministrament d´aigua, i que poblacions del Maresme reclamaven també aigua del Ter, i que encara estava pendent de quedar enllestida la segona fase del projecte... Tot plegat va disparar la inquietud a Girona. I la indignació, com ho demostrava el periodista Manuel Bonmatí en l´article El reparto de las aguas del Ter, publicat a Presència el maig del 1968: «Lo que entonces pasó todos lo saben. Un proyecto de la Confederación del Pirineo Oriental, que inició la operación, junto con el apoyo absurdo de un Sr. Ministro de Obras Públicas -el Sr. Vigón-, que haciendo caso omiso de las protestas de todas las comarcas gerundenses, hizo llevar a mal término las famosas obras de captación de aguas en el embalse del Pasteral. Una obra que ha costado más de tres mil millones de pesetas -fíjense en esta cifra- y que sólo ha servido para remediar en forma mínima las necesidades de Barcelona. De nada sirvió el advertir que la única solución estaba en el Ebro -el padre Ebro- y que era de allí de donde debían sacarse las aguas, dado su gran caudal y la facilidad de su trasvase. Quizás en aquellos momentos, con mil millones más, se hubiera resuelto perfectamente el asunto».

Bonmatí continuava detallant els fets: «Qué ha pasado? Pues que Barcelona se ha llevado seis metros cúbicos de agua por segundo, que le han servido para mejorar los servicios de su Compañía de Aguas, pero en cambio ha dejado depauperadas todas las demás fuentes que tenían su origen en el cauce del Ter. Así, poco a poco, han ido secándose los pozos de nuestras comarcas, los de la Costa Brava y se ha quedado sin agua incluso la capital gerundense, que jamás había conocido las restricciones y que ahora está abocada a tener que aplicarlas el próximo verano, ante el poco rendimiento de los pozos de la Dehesa y de otros puntos del cinturón urbano. Se ha hecho lo que en lenguaje vulgar se llama "vestir un santo para desnudar a otro". El Sr. Alcalde barcelonés puede sentirse satisfecho».

Josep Maria de Porcioles va rebre moltes crítiques de Bonmatí i d´altres representants de la política i la societat civil gironina del moment. De fet, l´alcalde de Barcelona ja havia admès el gener del 1967 que la portada d´aigües del Ter a Barcelona no resolia els problemes: «Al comprobarse hoy, como predije, que la nueva traída de agua -una de las más magnas obras realizadas en todos los tiempos- será insuficiente en plazo no muy lejano (lo es ya para ciertas tierras de la provincia de Barcelona), de nuevo he vuelto a propugnar el estudio del aprovechamiento integral de toda la riqueza hidráulica de la región, y que se busquen todas las formas de captación posibles».

Aquestes paraules i altres de similars que Porcioles repetiria en els mesos posteriors també tenien resposta de Bonmatí, molt crític amb l´alcalde: «Los señores de Barcelona no han cesado de exclamar que la solución está en las aguas del Ebro (...). En teoría está muy bien, per nadie de ellos ha puesto su esfuerzo en convencer a Madrid -como se hizo con el Sr. Vigón- para que dé preferencia a tan venturoso proyecto. Todo queda en promesas y en peticiones (...). Nuestras autoridades han hecho llegar a Madrid las protestas de todo un pueblo y en el Ministerio de Obras Públicas saben perfectamente la real situación de nuestra comarcas, pero nada se hace para rectificar conductas». Parafrasejant Bonmatí, avui la Generalitat també coneix la real situació de les nostres comarques, com ho demostren les declaracions del maig del director de l´ACA, però tampoc no es fa res per rectificar conductes.

DE FINALS DELS 60 AL PRESENT

El transvasament del Ter es va arribar a convertir en tema del (poc) debat polític que hi havia en aquell final de la dècada de 1960. Dos dels candidats gironins a procurador en Corts pel terç familiar en les eleccions del 1967, Joan Botanch (que amb la democràcia seria diputat al Congrés per UCD i AP) i Joan de Llobet (president de la Diputació entre 1956 i 1967), incloïen en el seu programa la demanda del retorn de les aigües del Ter a Girona, i l´aposta per l´Ebre per resoldre les necessitats d´abastament de Barcelona.

Tampoc no se´n varen sortir, Botanch ni De Llobet, com no se n´ha sortit cap altre representant gironí que en els anys següents, i fins al present, ha demanat una solució per a aquest problema. Perquè ja temps que ho és, un problema, com resumeix al seu web la plataforma Aigua és vida, una de les més actives en els últims anys contra al transvasament (que dóna servei a una quarentena de localitats barcelonines): «El 1959, el govern franquista aprovava la "Ley del Ter", que havia de servir per permetre el transvasament d´aigua del riu cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Aquesta llei, també assegurava unes garanties de cabal mínim per a la conca del Ter, que es fixaven en 3 m3/s al seu pas per Girona. El Ter, però, es va convertir des dels anys 60 en la principal font d´abastament d´aigua per una conurbació en creixement continu. Com a conseqüència, la pressió sobre el riu va anar augmentant, fins arribar a l´extrem que en els últims anys el 75% del seu cabal ha estat transvasat cap a Barcelona, a través de la canonada que surt del Pasteral. Citant Ramon Folch, "El Ter neix a Ull de Ter i desemboca a Santa Coloma de Gramanet". El riu, en la majoria de mesos no té prou aigua, i el resultat és que no s´ha complert la llei del Ter ni el més recent Pla Sectorial de Cabals de Manteniment de les Conques Internes de Catalunya, que fixa els cabals mínims ecològics d´aquests rius. En paral·lel, des de l´any 1964 s´ha mesurat una reducció del 44% del cabal del Ter abans del transvasament, atribuïble entre altres causes al canvi climàtic. La situació del riu, per tant, és crítica. El Ter cada cop té menys aigua, però la demanda no disminueix ni el transvasament tampoc».