El binomi turisme-toros funciona perfectament bé a la Costa Brava fins el punt que l´any 1963 en alguns hotels de la Costa Brava els turistes podien aprendre les suertes taurinas en una plaça en miniatura i amb autèntics caps de toro muntats sobre rodes de bicicleta i conduïts per un matador professional».
Ho explica Joan Colomer Camarasa (Girona, 1968) al llibre La Costa Brava taurina. El esplendor taurino en las décadas de los sesenta y setenta, que ha publicat recentment i en el qual detalla els paral·lelismes entre el creixement del turisme al litoral gironí i l´auge que hi va experimentar la festa dels toros. I també com en les dècades posteriors l´activitat taurina va anar perdent adeptes fins a la seva desaparició. Col·laborador de Diari de Girona, Colomer Camarasa és llicenciat en Belles Arts, pintor i docent, i ha exercit de crític i comentarista taurí en diversos mitjans.
En la introducció del seu llibre, apunta que «una faceta del boom turístic menys estudiada és la que aquí ens interessa: aquella que el relaciona amb l´època daurada del toreig a la Costa Brava i com a motor impulsor de la programació d´un gran nombre de festejos taurins a les places de Girona i província». En aquest sentit, sentencia que «no es pot obviar que sense aquest auge sostingut del turisme la festa dels toros no hagués experimentat l´espectacular i incontestable creixement en aquesta zona ni s´haguessin construït, molt probablement, les places costaneres de Sant Feliu de Guíxols i Lloret de Mar».
El treball de Colomer Camarasa es basa en la recerca de documentació diversa i articles de premsa relacionats amb l´activitat taurina a les places de Girona, Figueres, Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols en les dècades de 1960 i 1970, encara que allarga el relat fins a la desaparició de l´activitat taurina a les comarques gironines. També inclou capítols dedicats a les penyes taurines gironines, a la crítica taurina a la premsa de la demarcació, i als toreros gironins que van actuar a la Costa Brava: Enrique Patón (Figueres), José Salazar (Cantallops), Pere Bellsolà «Panaderito» (Girona), Salvador Vilallonga (Girona) i Pere Geli «El Valent» (rejoneador de Salt). En aquest apartat cita també el torero català Joaquim Bernadó, molt popular a l´època i habitual a les places de la zona.
En la seva anàlisi de l´activitat taurina a la Costa Brava a les dècades de 1960 i 1970, Colomer Camarasa distingeix entre les places de Girona i Figueres i les de Lloret i Sant Feliu de Guíxols.Pel que fa a les dues primeres, «són tradicionals, de llarga història, i van ser construïdes en zones que, amb els anys, van resultar ser d´atractiu turístic. Són dos tauròdroms que augmenten els seus tendidos en un gran percentatge amb turistes però tenen en els seus fonaments una consolidada i entesa afició». En canvi, «les places de Sant Feliu de Guíxols i Lloret de Mar es van construir per canalitzar la curiositat dels turistes que portaven inclòs l´espectacle taurí en el seu forfait».
LA PROVÍNCIA AMB MÉS CURSES
Aquesta fórmula va funcionar en els inicis de la dècada de 1960: la creixent arribada de turisme estranger, que en bona part se sentia atret pel món dels toros, va omplir les places gironines: «En el curs taurí del 1960, l´existència d´una major presència de turistes a la Costa Brava és una realitat més que evident i els impactes del flux turístic estiuenc maximitzen la festa taurina i fomenten la programació de brillantíssimes temporades tauròmaques».
Fins el punt que, segons Colomer Camarasa, «cap altra província espanyola aconseguia un nombre de festeigs comparable als que es programaven a les places gironines». I afegeix que «si el 1960 la província gironina era la que oferia més funcions taurines en una sola jornada, el 8 d´agost del 1965 serà la primera vegada que es van celebrar quatre curses de braus a la mateixa província, dia i hora, i que es van torejar la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre toros, amb vuit matadors i quatre rejoneadores en la mateixa tarda a tan pocs kilòmetres l´una de l´altra».
En els anys posteriors continua la massiva afluència a les places gironines, i la gran quantitat d´espectacles programats (se n´havien arribat a organitzar una vuitantena en una sola temporada), si bé comencen a aparèixer veus que qüestionen la qualitat dels espectacles taurins que s´hi ofereixen. Aquest debat es mantindrà en els anys posteriors, encara que per exemple la de Figueres es convertirà en una de les places més reconegudes de tot l´Estat espanyol, amb una elevada afluència d´aficionats francesos.
Tot aquest esplendor, però, comença a llanguir a mitjans de la dècada de 1970. Hi ha menys interès dels turistes, les dificultats econòmiques fan que es retallin els espectacles i en disminueixi també la qualitat, i això acabarà allunyant de les places també els aficionats locals. Colomer Camarasa relata com amb el temps la situació va anar degenerant fins que, entre el descens de l´afluència d´aficionats, la cada vegada més baixa qualitat de l´oferta, i sobretot el creixent rebuig social als toros, van acabar condemnant-los a les comarques gironines: «El 1989, la localitat de Tossa de Mar es posa al capdavant de l´avantguarda de l´abolicionisme amb la primera iniciativa antitaurina catalana. El 2004, Barcelona és la primera ciutat en declarar-se municipi antitaurí.
L´auge d´un clima totalment advers cap a la festa dels toros i una indubtable pèrdua de suport social originarà una profunda crisi en la indústria taurina catalana. A partir de l´any 2005 no se celebra ja cap espectacle a les places gironines. Així les coses, l´emblemàtica plaça de toros ´España Brava´ de Sant Feliu de Guíxols deixarà de programar funcions taurines el 1990 i, vuit anys més tard (1998), serà enderrocada. La plaça de toros de Figueres celebrarà la seva última novillada el mes d´agost del 1989. L´últim festeig celebrat a la plaça de toros José Luis Andrés de Lloret de Mar va ser el 12 de setembre de 2004 (...). Dos anys més tard, el 2006, es va iniciar el seu enderrocament».
El cas de la ciutat de Girona va ser una mica diferent, en aquest final de la festa dels toros, perquè s´hi va viure una última revifada que només seria el preludi de la irreversible desaparició: «A partir de la dècada dels noranta, la plaça de toros de Girona experimenta un increïble ressorgiment: s´organitzen novament curses de braus i novilladas amb picadors i es recupera la tradicional cursa de fires de l´1 de novembre. L´any 1994, la plaça capitalina organitza un total de setze funcions (...). El 15 d´agost del 2004 es va celebrar l´últim festeig de la llarga història de la plaça de braus de Girona (...). Després de dos anys d´inactivitat, va ser enderrocada el 2006 per construir-hi 200 habitatges i l´Audiència de Girona».
