28 de juliol de 2017
28.07.2017
Miquel Strubell i Trueta · Sociolingüista

«No canviem de llengua per 'bona educació' sinó per por»

Va ser cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat, sota la direcció d'Aina Moll, i professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya; membre-fundador de Sobirania i Progrés, també es trobava en el grup inicial de promotors de l'Assemblea Nacional Catalana

31.07.2017 | 07:05
«No canviem de llengua per 'bona educació' sinó per por»

En aquest país només n´hi ha dues, de persones que tinguin Strubell i Trueta com a cognoms, en Miquel i en Toni, tot i que, pel nombre ingent d´activitats que duen a terme aquests dos germans, pot semblar que n´hi ha molts més. Miquel Strubell, fill de pare anglès i de mare catalana, nasqué l´any 1949 a Oxford, ciutat en la qual es llicencià en Psicologia i Fisiologia. També ho feu en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de diferents llibres relacionats amb les seves especialitats. Formà part del comitè editorial de diferents revistes i coordinà dos informes per al Parlament Europeu. Home elegant, tant internament com externament, afable, proper... i generós.

Alguna vegada li hem sentit dir que deu la seva existència a Franco...

Ha, ha! Al Franco i al Hitler. Sense la victòria de Franco la meva mare i la seva família no haurien fugit primer cap a França, i després a Anglaterra. I si Hitler no hagués envaït Polònia i començat la segona guerra mundial, el meu pare, londinenc, s´hauria llicenciat uns anys abans que la meva mare hagués anat a la universitat. No s´haurien conegut i, per tant, ni el meu germà Toni ni jo hauríem nascut! És un comentari frívol, si vol, però subratlla el fet que de vegades gent d´ideologies oposades a la nostra intervé profundament en les nostres vides: i en el nostre cas, no pot ser més evident!

Vostè és fill de pare anglès i de mare catalana. Ha viscut alguns anys a Anglaterra i alguns altres a Catalunya, on resideix actualment. Com es considera?

Em sento molt a gust, molt a casa, tant a Anglaterra com a Catalunya. Sento meus els ocells, les flors, els paisatges, la gent, tant d´un lloc com de l´altre. No em produeix cap conflicte esquizofrènic, ni em sento «mig» d´aquí, i «mig» d´allà. Em sento totalment a casa als dos llocs. Potser durant l´adolescència vaig reflexionar-hi, però aviat vaig arribar a la conclusió que no calia triar, no calia rebutjar cap identitat.

Quins records conserva de la seva infantesa i adolescència a Anglaterra?

La infantesa, fins a vuit anys, la vaig viure principalment a Londres, però sovint anàvem a veure els avis materns a Oxford. Recordo moltes anècdotes. Curiosament el que recordo més són olors i sorolls. Olors de plantes, sobretot flors, però també de la gespa acabada de tallar, o dels fish and chips.

Va créixer molt a prop del seu avi, el Dr. Trueta. Com el veia? Quin record en té? Era conscient que era una eminència mundial?

Als deu anys, quan els meus pares vivien a Madrid, van decidir enviar-me a un internat a Anglaterra i van optar per una escola a la mateixa ciutat on residien els meus avis materns. Per això, durant molts anys, el vaig anar veient força. Era una eminència, és cert, i n´era conscient més per la pluja d´elogis i honors que anava rebent que no pas per cap vanitat personal. De vegades l´acompanyava a l´hospital que ell havia convertit en un centre de recerca de fama internacional, a part de l´atenció als malalts pròpia d´un centre mèdic.

Tot un privilegi.

I tant! En tinc el record d´un home segur de si mateix, en el camp professional, sí, però també amb conviccions catalanistes molt fondes. Elegant, amb el cap sempre ben alt, predicant amb l´exemple d´un metge i cirurgià que coneixia de ben a prop les lesions que causen a l´espina dorsal les males postures. També era conseqüent amb els descobriments mèdics que li arribaven. Així, en veure els estralls causats als alvèols pulmonars pel tabac -i abans que s´establís la relació entre el tabac i el càncer de pulmó- va deixar de fumar i va aconseguir (amb més mèrit encara) que tota la resta de la família també deixés aquest hàbit. Aquests estudis li van venir a través de les autòpsies fetes a joves soldats nord-americans morts a la guerra del Vietnam. I encara una altra cosa: a l´igual que el meu pare, que durant molts anys es va mantenir en forma corrent, era un gran esportista: caminava, nedava i jugava a tennis, principalment.

Ens imaginem que ja de petit devia tenir consciència de la realitat nacional de Catalunya, de la seva història, de l´exili que patia la seva família...?

Sobretot quan visitàvem els avis a Oxford cada cap de setmana. No sols hi passaven molts exiliats catalans a saludar-los (recordo la imatge d´un gran intel·lectual, Josep Maria Batista i Roca, establert a Cambridge: el meu «Uncle Tista», un home de maneres suaus i pulcres, a qui Catalunya li deu, encara, un homenatge). En els debats sobre política no hi interveníem, és clar, però Catalunya hi era un tema recurrent. Per Nadal, el Virolai i algunes altres cançons catalanes hi feien acte de presència. No hi mancava el pessebre, però no fèiem cagar el tió, en canvi. El Toni i jo devíem ser dels poquíssims nens anglesos que sabíem què significava el «Ralet, ralet...»! I si en aquelles edats haguéssim sabut el macabre significat de la cançó d´origen occità En Joan petit com balla, potser no l´hauríem cantat amb tanta il·lusió!

Els seus estudis universitaris els dedicà, sobretot, a la psicologia i a la fisiologia. Com és que la vida professional el portés a la sociolingüística?

Té una certa lògica. Fent el màster em vaig interessar especialment per la psicologia social, l´estudi de la conducta social de la persona (i dels petits grups). No calia ser un geni per veure que la conducta d´una persona bilingüe, la tria de llengua en cada situació, no respon a l´atzar sinó que es guia, es conforma, per unes normes socials no escrites, però interioritzades en forma d´hàbits. Vaig fer recerques sobre aquesta tria i em vaig posar a analitzar, i fer, enquestes sobre el tema. El futur de la llengua catalana passa indefectiblement pel fet que els catalanoparlants s´acostumin a mantenir-se fidels a l´ús del català en totes les situacions de la vida quotidiana, en lloc de cedir davant d´un altre i canviar de llengua a la primera oportunitat.

Ens ho pot concretar una mica més?

Si desertem del català a la més mínima, donem a l´interlocutor un potent i negatiu missatge: ni nosaltres mateixos considerem que la nostra llengua és útil! Convido el lector a fer la reflexió. No canviem de llengua per «bona educació» sinó per la por, atàvica podríem dir, de rebre una reprimenda per part d´algú que considerem que té tota la legitimitat i poder per dir què hem de fer i no fer. Encara que aquesta persona sigui una dona de fer feines! Molts crèiem que, amb la democràcia, l´Estat i els que la defensen adoptarien una posició neutral respecte de les diferents llengües espanyoles (faig servir el terme de la Constitució espanyola i tot!), però cada dia que passa veiem més clar que limita, arracona i, fins i tot, divideix, la nostra llengua, en molts àmbits oficials i comunicatius, de manera que continuem trobant-nos amb un Estat hostil en aquest sentit.

Quan es traslladà a Catalunya?

El 1980 vivia a Madrid (des de 1971) i el setembre m´incorporava a la Generalitat, en el moment en què, constituït el Parlament, es creaven les estructures del govern.

El 1980 fou nomenat cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció d´Aina Moll. Després, de Miquel Reniu i de Lluís Jou. Hi havia molta feina a fer. Quines eren les prioritats? On es volia arribar?

Em vaig incorporar, amb 31 anys, a un equip molt i molt petit, de moment amb el càrrec en funcions i sense més pretensió que servir al país en allò que pogués. Les prioritats, més enllà de les estructurals internes, eren contribuir a la creació d´un marc legal que desenvolupés els tres fonaments estatutaris: la catalanització lingüística de les institucions públiques pròpies de Catalunya, el lliure exercici del català (i del castellà) com a llengua oficial, i la generalització del coneixement del català per part dels ciutadans. Calia implicar-hi totes les administracions locals, calia recolzar totes les entitats que des de feia anys ensenyaven català als adults, calia sensibilitzar la població respecte al rol que cadascú tenia en la recuperació del català com a la llengua històrica, nacional, de Catalunya (sense oblidar mai, mai, l´occità de la Vall d´Aran).

Com valora la feina feta aquells anys?

Van ser 19 anys intensos, trepidants, dels quals m´han quedat no sols records, sinó també bons amics i bones amigues. Van ser anys en què encara crèiem ingènuament, la majoria, que el marc permetria la conclusió del procés de normalització lingüística, que no és altra cosa que la «normalitat». No pas la normalitat d´un país medieval, monolingüe, sinó de parts d´Europa com ara Flandes o el Ticino suís. Però partint d´una constitució que mantenia la supremacia legal del castellà (ara, sense prohibir l´ús oficial d´altres llengües com es va fer durant el franquisme), amb les interpretacions d´uns tribunals monolingües i progressivament més polititzats en contra de les reivindicacions catalanes, i amb la inclinació cada cop més notòria dels ministeris en contra del català (exigència de traduir estatuts en català, abans admesos; retirada de la denominació bilingüe de Correus; exemples reiterats de discriminació per part de funcionaris, generalment de forma impune...), la major part dels de la meva generació han deixat de creure en solucions «federals» que mai no seran admeses per la casta madrilenya, i optem clarament per constituir el nostre Estat. Molts pensem que no és que Catalunya no tingui Estat, sinó que en té un, en contra. Perdoni, m´estic ficant en política!

Entre els anys 1999 i 2014 treballà a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). Després d´uns anys a l´Administració, exercí de professor dels Estudis d´Arts i Humanitats a la universitat.

En efecte, vaig treballar a la Generalitat de 1980 a 1999, i després a la UOC fins a la meva jubilació, el 2014. Si bé la matèria era la mateixa (política i planificació lingüístiques, sociolingüística...) i per tant el canvi no suposava un gran trencament, les responsabilitats eren diferents en cada cas i, naturalment, les tasques, també. La famosa llibertat de càtedra és un enorme alliberament per a una persona que ha estat treballant anys en una estructura jerarquitzada, per molt que fos en una feina apassionant i en un entorn i una companyia privilegiats. De fet, és fabulós haver viscut l´entusiasme dels primers anys de dues de les més grans iniciatives institucionals de la Catalunya de finals del segle XX.

Fou membre-fundador de Sobirania i Progrés i, a partir del 2009, membre del grup inicial de promotors de l´ANC (Assemblea Nacional Catalana). Com nasqué tot plegat

Són fases en un procés personal en bona mesura compartit per la majoria dels catalans. Neix de la constatació que l´autonomia que tenim és notòriament insuficient, i més per afrontar els reptes d´una globalització que ens exigeix ser cada cop més competitius per no perdre pistonada, riquesa i població qualificada. Els primers anys, doncs, tenen com a objectiu obtenir el grau d´autonomia que necessitem. Els segons formen part de la creixent realització que l´Estat es tancarà en banda, retallarà l´Estatut pactat pel 89% dels nostres diputats, al Congrés, al Senat i després al Tribunal Constitucional, i la reivindicació del Dret de Decidir. A continuació hi ha l´onada de consultes populars arreu del país, que comencen a Arenys de Munt, on els participants massivament (sovint amb llàgrimes als ulls) «voten» per primer cop a favor de la independència del seu país, i on em trobo amb un vell amic. Coincidim que ha arribat el moment de proposar de sumar els esforços de la plètora d´entitats sobiranistes a l´entorn d´un gran moviment, pacífic i transversal, articulat i amb una gran cobertura del país. Aquesta cobertura aviat vam veure que podria venir dels comitès organitzadors dels centenars de consultes. Així va començar, primer amb un grup molt reduït de persones, i després, mitjançant la invitació a llegir i comentar i esmenar els esborranys del que serien els documents fundacionals de l´ANC, amb un nombre cada cop més important de gent fins a la presentació en públic.

Com veu el procés?

Tenim molt clar que la feina l´han de fer els polítics. L´han de fer amb decisió i amb valentia. I segurament, amb molta discreció. No ens toca a l´ANC fer cap cop d´estat (com intentava fer creure l´ABC!), no hem de substituir el Parlament i la Generalitat. Però crec que és innegable que sense l´enorme demostració de voluntat popular de les nostres manifestacions, el procés pròpiament polític no hauria començat i no hi hauria una majoria independentista -per primera vegada en la nostra història!- al Parlament. Tot això, deslliurar-se d´un Estat que fa segles que va «cosiendo España con cables de acero» (com va dir la ministra socialista Magdalena Álvarez el 2008 en referència a les línies de tren de gran velocitat) és una tasca que requereix paciència, molta astúcia i molta capacitat de resistència. El món ens mira, i el que tenim a favor és que no entén com l´Estat espanyol es nega a autoritzar-nos a celebrar un referèndum vinculant. Mentrestant, hem d´anar avançant cap a l´objectiu, no ens podem quedar quiets, és clar!

Què li agradaria fer que encara no hagi fet?

Vaig plantar un arbre a casa els avis, just abans de venir per primer cop a viure a Barcelona, als vuit anys: el pinyol d´una cirera de l´arbre del jardí de la casa on vivíem a Londres. Vaig publicar el primer llibre als 31 anys. I he tingut tres fills, dels quals tinc molts motius per sentir-me orgullós. A més, he tingut la sort de poder viatjar força, en bona part per motius professionals: a Mèxic i a Guatemala, a Brunei i Kazakhstan, al Marroc i Egipte, i a la gran majoria dels països europeus. Viatjar certament obre la ment, i et permet arribar a la conclusió que cada cultura es desenvolupa en un entorn concret, al llarg de molts segles. Per tant, hem de ser respectuosos amb els altres, a la vegada que tenim tot el dret del món a demanar, a exigir, que els altres siguin respectuosos amb nosaltres. Anem més a prop d´aconseguir-ho, però primer cal ser reconeguts com un Estat més en el concert de les nacions del món. M´agradaria, doncs, contribuir a aquest últim pas. I també m´agradaria arribar a la situació de poder ajudar els fills a pujar els seus. Tinc vocació d´avi!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació

Enllaços recomanats: Premis cinema