Siddartha Vargas i Helena Bagué, o altrament, en Pau i la Jana, els seus icònics personatges a El Pot Petit, fa dos anys que han aconseguit viure d'un grup de música familiar que l'any que ve celebrarà el desè aniversari. Van començar amb una guitarra, fent versions de les cançons clàssiques catalanes per a nens, i combinant-ho amb la seva feina de professor d'Educació Física, ell, i amb la d'actriu i professora a Eòlia, ella.

Ara, amb tres discos editats amb temes propis, i un espectacle que, amb diferents formats, pot arribar a posar una desena de músics a l'escenari, fins i tot han sigut capaços que el darrer, A l'aventura, estigués durant dos dies liderant les vendes per iTunes, per davant de Pablo Alborán o Manolo García. I a tot Espanya. L'èxit dels gironins, que ja són capaços d'omplir les 1.200 localitats de l'Auditori a l'abril dins del Festival Strenes i de portar milers de seguidors a la Devesa fa un parell de setmanes en el seu bolo al Festivalot, confirma el moment efervescent del sector, en especial a les comarques gironines, on també proliferen festivals com el Xalaro, el mateix Festivalot i el Familiaria, i on els que es dirigeixen al públic adult també reserven espai als més petits (aquest matí a Banyoles es pot veure Reggae per a xics dins l'Aphònica, un espectacle que també va portar fa uns mesos el Black Music Festival al Parc del Migdia de Girona).

Ara el sector, amb la força que li dona disposar d'un públic fidel, lluita per tenir reconeixement mediàtic. Perquè encara avui molts programadors menystenen, ni que sigui sense voler, la feina d'aquests professionals negant-los el catxet o les condicions d'actuació que sí atorguen als grups convencionals.

El canvi generacional s'està produint. Jordi Tonietti, Els Trambòtics, Orelles de Xocolata i País de Xauxa són només una petita mostra més que des de Girona hi ha interès i inquietudpel sector de la música infantil i familiar. Fa quinze dies, el Festivalot va ser capaç de batre rècords reunint en dos dies a la Devesa 15.000 persones. A tot això hi ha ajudat el nou llenguatge de les xarxes socials (a cop de clic, a Youtube, es poden descobrir milers de cançons) però també el valor que donen els pares d'avui a la cultura i a la voluntat de transmetre-la als fills, de petits.

Avui en dia, amb encara no mesos, ja pots haver anat al teu primer concert, gràcies a les propostes per a nadons que comencen a proliferar. I molts nens i nenes, amb un, dos, tres o quatre anys, ja han assistit a recitals de grups com Els Amics de les Arts, Els Catarres, Mishima, Blaumut, Gossos o Sanjosex gràcies a les seves propostes adaptades als petits que s'han vist en diversos festivals.

Tot aquest camí, en l'última dècada, l'han viscut en primera persona Siddartha Vargas i Helena Bagué, els creadors d'El Pot Petit, segurament ara mateix una de les propostes infalibles en el sector de la música familiar. A Girona, segur. I a bona part de Catalunya. «Tots dos vam estudiar magisteri, després art dramàtic especialitzat en musical, i vam trobar que combinar aquestes dues coses, la part més pedagògica i la més artística, ens cridava molt l'atenció. Sempre hem estat en contacte amb nens, amb casals, i amb mestres... Vam començar amb molt poca cosa, amb una guitarra, provant a veure què passava, combinant-ho amb la feina. I fa dos anys vam decidir, quan va sortir el nostre segon disc Ritmes i rialles, que ho provaríem. Ens vam posar un petit sou per cobrir les nostres necessitats, i hem aconseguit sortir-nos-en», es felicita Bagué.

Vargas hi afegeix: «Aquell era el moment per provar-ho perquè el disc estava tenint molt bona rebuda i hi havia expectatives». Ella viu a Girona; ell, a Pau. I es troben a mig camí, a Bàscara, on el grup hi té la seu. No només són l'ànima del grup i els dos personatges principals. Els toca fer de tot, més enllà de la part creativa. I això implica gestionar l'agenda de bolos, revisar la part administrativa (des de fa un temps disposen d'una persona per dur-la), i planificar els viatges i els contactes amb els promotors. Fins i tot vendre discos i samarretes del grup quan acaben els concerts, al costat d'altres familiars seus que els donen un cop de mà. De moment, a les portes que arrenqui la temporada d'estiu, ja tenen contractats mig centenar de bolos a un parell de mesos vista.

De les cançons populars van passar, al camp d'un temps, a crear-ne de pròpies i a enregistrar-les. El primer disc va tenir una gran rebuda «i va provocar que la gent es comencés a fidelitzar». El grup combina la música amb el teatre i les titelles, representades per la fauna que viu dins del pot petit. «Volíem crear un producte vistós, festiu i màgic», apunta Siddartha Vargas.

Des dels inicis han jugat amb aquest plantejament i també amb els seus personatges. Helena Bagué, la Jana, va triar aquest nom perquè aleshores feia de cangur a una nena que es deia així. «Som un grup de música que la combina amb les titelles i el teatre, però la part principal del nostre espectacle és la música, molt pensada. Tenim la sort de tenir uns músics meravellosos, que ens han ajudat a créixer», considera.

El primer disc també va servir per fer el pas i augmentar el nombre de músics a l'escenari. Les lletres són obra de Josep Rovira, parella de Bagué, que és mestre. Un cop tenen l'embrió de la cançó el porten a la banda i hi posen la música. Toquen tots els gèneres, des de rock, rumba, reggae o fins i tot rap... això sí, narrant històries pensades per als nens tot i que temes com Viu l'estiu, del darrer disc, podríen ser perfectament homologables a un grup convencional candidat a protagonitzar el hit de l'època estival.

Assaboreixen l'èxit i el dolç moment que viuen, però consideren que encara no tenen el reconeixement, ni mediàtic ni en forma de catxet, que sí que es disposa als grups convencionals. «Del concert que vam fer a l'Auditori per l'Strenes, al qual havíem dedicat tantes hores, ningú ens en va fer cap crònica, i no enteníem el perquè. I fa ràbia també perquè allò no és viable de dur a cap més lloc perquè tot i portar una dotzena de músics, ningú t'ho compra, és una cosa per a nens», lamenta Helena Bagué.

Vargas admet que «tots els festivals ara hi posen una branca familiar, cosa que està molt bé, però el producte que ofereixen solen ser supermegaproduccions com El petit príncep o el Club Súper 3». I Bagué ho remata dient que «té molt poc a veure el que es paga als grups convencionals que els que ens ofereixen a nosaltres, encara que oferim un espectacle amb 14 persones». Aquest és el pa de cada dia. I per a un grup d'èxit assegurat.

El públic, per tant, hi és. Ara falta que la música familiar sigui considerada igual que la que és per a adults. Mentretant, obren diversos camps. Fa un any van crear diversos vídeos amb cançons del segon disc que, acumulats, sumen més de vuit milions de visites a Youtube (El lleó vergonyós, sol, ja en té més d'1'5).

ENTREVISTA

RITA PERÉ: "ESTEM ACOSTUMATS QUE SIGUI GRATUÏT O MOLT BARAT"

Periodista, gestora cultural i directora del Festivalot, la gironina Rita Peré coneix de primera mà el sector de la música familiar i en aquesta entrevista n’exposa les seves consideracions.

Per què el sector de l’animació infantil ha estat ­menystingut i a l’ombra durant anys?

Jo no diria que hagi estat menystingut, sinó que el concepte d’animació infantil s’ha associat durant molt temps a entreteniment per a nens i nenes i no a la música i a la cançó. Hi ha hagut una mica la idea de que una persona disfressada i amb una guitarra ja era suficient per entretenir un grup de nens. És aquest concepte, crec, el «d’entretenir» que ha estat per davant de fer música de qualitat per a nens, atrevir-se amb registres diferents per apropar estils nous als petits, assajar bé un espectacle perquè tot surti rodó... en resum professionalitzar-se en la música per a nens i nenes. Cal remarcar, però, i és molt important, que hi ha hagut persones que han fet música per a nens i nenes amb molta qualitat i que els valors que han aportat amb la seva música a la meva generació són molt positius; penso en Xesco Boix i els membres dels Cinc Dits d’una mà, o amb Jordi Tonietti, per exemple.

Hi ha moltes diferències entre el preu d’un grup infantil respecte a un de música convencional?

Una gestió professional d’un grup de música, sigui quin sigui el públic al qual va destinat, implica un treball de valoració del catxet que sigui realista; el preu d’un grup ha d’adaptar-se a la realitat del grup, si ven tiquets o no, si els concerts són gratuïts, quina despesa implica l’espectacle, si es tracta o no d’una actuació estratègica... Hi ha certes variables a tenir en compte quan es parla de catxets d’un grup. L’aspecte de la professionalització és clau per no equivocar-se.

Que hi hagi festivals que apostin per la música familiar és un primer pas?

Cap Roig o Peralada, o l’Strenes, també la fan aquesta aposta. Els pares i mares de la nostra generació som consumidors de cultura i volem que els nostres fills també ho ­siguin, perquè sabem tot el bo que ens aporta la música, com de feliços ens fa el teatre, quantes coses aprenem amb la literatura i l’art...; d’aquí que ens sembli raonable invertir part del pressupost familiar en cultura i que ens fixem en les programacions familiars dels nostres festivals propers i ens afanyem a comprar entrades per no quedar-nos-en sense. Els promotors detecten que hi ha aquesta demanda i aposten per programar formats familiars. Saben que són d’èxit assegurat.

La demostració que el sector està més viu que mai és veure que omplen cada vegada més auditoris?

Només els projectes més professionals i d’èxit aconsegueixen vendre entrades; la gent estem molt acostumats que el que és «per a nens» sigui gratuït o molt barat. I d’aquí que com que fins ara no es pagava per res relacionat amb la música infantil, a la gent li anés bé qualsevol cosa. Hi ha cert canvi de tendència però encara cal fer un camí en aquest sentit per tal de posar en valor el sector.

El Festivalot aquest any ha batut rècords.

Estem molt contents de com ha anat el Festivalot d’enguany. Estic convençuda que la clau de l’èxit ha estat creure molt en el nostre projecte; el fet de ser pares i mares de família i professionals del sector musical ens ha ajudat en el disseny, però la clau principal ha estat el creure fermament en el que fem. Potser es podria dibuixar cert paral·lelisme entre nosaltres i projectes d’èxit com El Pot Petit; hem aconseguit un bon posicionament gràcies a lluitar amb fermesa pel nostre projecte i treballar moltíssim; quan reculls els fruits d’això és una satisfacció molt gran.

El Xalaro, a Platja d’Aro

L’efervescència del sector relacionat amb la música infantil i familiar s’exemplifica amb la proliferació de festivals dirigits a aquest públic i, també, amb l’aposta que fan d’altres certàmens d’adults, ja consolidats, per fer-li lloc en la seva programació. Superat amb èxit el Festivalot a Girona, aquest cap de setmana a Platja d’Aro s’hi viu la cinquena edició del Xalaro, una mostra d’espectacles i turisme familiar. Avui hi ha programat un concert de Gossos i ahir es va poder veure-hi La Tresca i la Verdesca, una de les propostes més estimulants del moment. El 22 de juliol serà el torn del Gastrokids i Familiaria a l’Escala. Al Port de la Selva, d’altra banda, s’hi han fet en anys anteriors diverses edicions del SonarKids, l’edició familiar del Sónar.

A Cap Roig i a Peralada des de fa temps es reserven alguns dies de programació per als espectacles familiars. A Calella de Palafrugell aquest estiu s’hi podrà veure Dàmaris Gelabert i el Mag Lari, mentre que a l’Alt Empordà hi representaran Pere i el Llop, amb la companyia Brodas Bros de la mà de l’Orquestra Simfònica del Vallès. El Black Music Festival, que se celebra a Girona el mes de març, també reserva espai per a la música per a nens i nenes, igual com ho fa l’Strenes i Temporada Alta. A Figueres els nens també tenen el seu espai a l’Acústica.