13 de juliol de 2018
13.07.2018

Negres nits i dies blancs

Referents dels escacs mundials com Anatoli Kàrpov, Ljubomir Ljubojevic, Anatoli Vaisser o Eugenio Torre acaben de disputar un torneig a Platja d´Aro, on han compartit anècdotes i records, molts dels quals relacionats amb personatges gironins

14.07.2018 | 07:08
El gran mestre serbi Ljubomir Ljubojevic, amant de la tertúlia i persona molt sociable, va assistir en persona, quan tenia 21 anys, a una conversa entre Josep Pla i Salvador Dalí.

A la terrassa de l´Hotel Aromar de Platja d´Aro esmorzen tres personatges coneguts: el futbolista Raúl Tamudo, el novel·lista Jaume Cabré i el jugador d´escacs Anatoli Kàrpov. Els passavolants que passegen arran de mar s´aturen per trobar un bolígraf o engegar la càmera del mòbil. L´objectiu de tots ells és demanar un autògraf o fer-se retratar amb Kàrpov. L´excampió del món rus atén tothom amb un somriure tímid. Des de Sant Joan ha estat set dies a Platja d´Aro disputant la tercera edició d´un torneig de llegendes dels escacs, amb els Grans Mestres Ljubomir Ljubojevic, Anatoli Vaisser i Eugenio Torre, tots ells referents dels escacs mundials. Kàrpov, un mite vivent, va guanyar el torneig i el primer que va dir va ser: «184». El número de tornejos que ha guanyat.

Kàrpov no es va mostrar distès i rialler fins que va acabar la competició. Amb 67 anys, encara és un jugador excepcional i competitiu, i a Platja d´Aro racionava les aparicions en públic per no perdre la concentració. Menys mediàtic però també tot un ídol dels escacs, el serbi Ljubojevic és l´ànima del torneig: amant de la tertúlia, de les persones, sociable i afable, tot un gentleman. Era el tercer millor jugador del món, després de Kaspàrov i Kàrpov, i tot i que mai no va disputar el campionat mundial, va guanyar tornejos de primer nivell per davant dels dos russos.
«Vas conèixer Joan Piera Arbat?», em demana Ljubo. «No, però conec el seu germà Joaquim». Resident a Linares, Ljubo m´explica la seva primera experiència peninsular: «Quan tenia 21 anys, Piera em va convidar a Palafrugell. Un dia em va portar a un mas a Llofriu on hi havia dos homes molt borratxos». Els imita posant el cap gairebé a la taula. «Parlaven en català, una llengua que llavors jo no entenia. Piera escoltava absort i després es va lamentar de no haver dut un magnetofon per gravar la conversa. Aquells dos homes eren Josep Pla i Salvador Dalí!». Ljubo recorda les gents, els carrers i les poblacions gironines amb passió. Cita els seus amics de l´època, Modest Cuixart, Xato March, l´arquitecte Bofill, Serrat... I el seu millor amic: «Saps qui era Josep Maria Gironella? El vaig conèixer a Belgrad. Era un apassionat dels escacs i volia anar a la Unió Soviètica però els franquistes no li van donar el visat. Per això va anar primer a Ioguslàvia». Ljubo defensa el que creu que és el millor llibre de Gironella, Los fantasmas de mi cerebro. Li faig saber que va ser acusat de franquista i m´interromp: «Franquista? Gironella era independentista! Aquí a Girona tothom era independentista! Va comprar una casa dalt d´un turó a Arenys de Munt amb un sol accés, un camí en espiral, i així podia veure si pujava la Guàrdia Civil a detenir-lo. A París estaven sempre pendents d´anar a rescatar-lo. Es cert que escrivia per no ofendre els franquistes però era independentista». Ljubojevic es sorprén quan li explico que la mare del mític campió mundial dels escacs José Raúl Capablanca i Graupera era també filla de Darnius, com Gironella. Més tard, quan esmenta el cas Pujol, l´he d´aturar: «Vigila perquè el pare de Jordi Pujol també va néixer a Darnius!».

Anatoli Kàrpov, excampió del món d'escacs, va guanyar el torneig celebrat a Platja d'Aro fa pocs dies; a la imatge, el Gran Mestre rus durant una de les partides que hi va jugar

Ljubojevic insisteix que cal tendir ponts entre Catalunya i Madrid: «Ara eslovens, croats i serbis es lamenten per haver-se separat. Sí, jo sóc serbi i sé que aquí sóc el dolent, però després d´una guerra de germans contra germans ara vivim pitjor que abans! Conec molt bé Catalunya i és molt diferent, sí, però cal tendir ponts». No s´està de donar-me més motius per impedir una ruptura: «En un vol a Belgrad, vaig coincidir amb Santiago Carrillo, López Bravo i Ramón Tamames, quan encara no era de dretes. Els vaig demanar què anaven a fer a la meva ciutat. Hi anaven a estudiar el nostre sistema d´autonomies. Era el millor del món!».
El darrer dia de torneig, Ljubo em troba assegut tot sol a la terrassa de l´hotel i de lluny crida: «Jordi! Vols vi? Tinc dues ampolles de Perelada del 2012!». Amb l´ampolla encetada, Ljubo crida Kàrpov, que tornava a l´hotel, i fa les presentacions: «Tolia, si mai vas a Girona demana per en Jordi. Tothom el coneix!». Kàrpov seu al meu costat amb un somriure d´orella a orella. El veig com un nen petit content d´haver guanyat el torneig, una molt bona persona, humil i tímid. Li parlo d´un bon amic, en Carles Serra d´Arbúcies, un seu admirador incondicional, propietari d´un restaurant: «T´imagines algú servint taules en un poble amb un pin al pit amb la teva cara?». Kàrpov riu i aixeca el dit, com si demanés la paraula: «Aquell pin el van fer quan vaig ser campió del món, saps? Però a la Unió Soviètica estava prohibit. Vaig anar a parlar amb el Ministre d´Esports per saber el perquè. Em va dir que només es podien fer pins amb la cara de Lenin i Stalin!». Kàrpov riu i riu recordant el moment.

Ljubo aprofita per defensar un meu article al Diari de Girona. «És brillant, Tolia! Tu ets Plató i Kaspárov és Aristòtil!». Kàrpov, sorprès, demana més detalls i va assentint mentre els escolta. «Plató va dir que un home que no juga està mort. I tu sempre estàs jugant!». Li dono l´article en paper: «Ah, és en català. Per a mi el català encara és molt difícil». Kàrpov plega amb cura el diari i em diu que l´adjuntarà a la seva col·lecció. «He estat moltes vegades a Catalunya», em diu, i les recita totes de memòria: «L´any 1975 jo era campió del món, saps? i vaig estar a Barcelona, a l´hotel Princesa Sofia, al costat del camp del Barça. A la Unió Soviètica mai no passava res i em va sorprendre veure milers de catalans protestant contra Franco. Vaig estar tota la nit al balcó mirant aquell moment històric».

Anatoli Viasser, francès amb origen al Kazakhstan, durant el torneig de Platja d'Aro

A la taula s´hi afegeix Vaisser i el rus esdevé llengua principal. Kàrpov em toca el braç, de tant en tant, i en anglès em fa un resum del que estan parlant: «Les modificacions genètiques que estan fent a les plantes no estan comprovades científicament, saps? D´aquí a setanta o vuitanta anys, em preocupa molt què passarà». Ljubojevic intervé: «Sabeu que l´Obama és a L´Escala? Jo a la meva taula no el vull. Si ve, que segui tot sol!» Kàrpov torna a aixecar el dit demanant la paraula: «Vaig parlar amb l´Obama quan era governador de Chicago. Em va atendre molt bé i em va ajudar a tirar endavant la meva proposta. Ara tinc una acadèmia d´escacs a Chicago». Es fa el silenci a la taula. Kàrpov és un home molt respectat. Ljubojevic m´havia explicat que quan va morir a Moscou el campió mundial Mikhail Tahl, hi va haver un conflicte diplomàtic. Tahl era letó i la Unió Soviètica no volia tenir tractes amb Letònia, que s´havia independenditzat. L´elit dels escacs va demanar a Kaspàrov que intercedís per repatriar el taüt. Tahl era el seu amic i analista però Kaspàrov es va desentendre. L´altra opció era Kàrpov però estava enemistat amb Tahl d´ençà que el letó va plegar de ser el seu analista per ajudar el seu gran rival Kaspàrov. Kàrpov va rebre la comitiva i es va comprometre a fer gestions. L´endemà, les restes de Tahl volaven a Letònia i l´elit va girar l´esquena a Kaspàrov.

Eugenio Torre, Gran Mestre filipí dels escacs

A tocar de les tres de la matinada apareix la dona de Kàrpov fent morros. El rus s´excusa i encaixem la mà. De cop recula i em torna a donar la mà amb un somriure afectuós. Tot seguit, comento que al bar Melitón de Cadaqués tenen una placa amb la llegenda: «Aquí va jugar als escacs l´inoblidable Marcel Duchamp». Duchamp era de l´equip olímpic d´escacs francés i va deixar dit que havia conegut molts artistes que no jugaven a escacs però que tots els jugadors d´escacs que havia conegut, eren artistes. Ljubo rumia la frase i hi està d´acord. Per ell, Tahl era el gran artista. Quan li demano si a la vida o als escacs, Ljubo em mira com si jo baixés de l´hort: «Va tot junt!». Sense vi, intentem recitar de memòria el poema Ajedrez, de Borges. No ens en sortim i un cop a l´habitació, el rellegeixo i li envio per correu: «También el jugador es prisionero (la sentencia es de Omar) de otro tablero de negras noches y de blancos días».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook