En l´àmbit de la psicologia, com en molts d´altres, existeixen mites que conformen l´imaginari; això seria normal en les persones que han rebut i begut de la psicologia popular. Podria ser un bon exemple la freqüent importància i sobrevaloració que les persones donen als seus somnis i les interpretacions que en volen derivar (i més si es troben en un moment difícil de la seva etapa personal de vida). El que és més preocupant és que en ocasions els mites els donen per vàlids els propis professionals de la psicologia, aguditzant d´aquesta forma una perpetuació que en poc afavoreix la praxis professional i sobretot als pacients tractats sobre la ciència de la psicologia.
Alguns mites habituals que detectem són la tendència exagerada a utilitzar expressions com «intenta no posar-te nerviós i sigues positiu» o bé «ajuda als altres per millorar el teu benestar»...o qualsevol d´aquests consells-panacea universal o abús intolerant del recurs de les autoinstruccions positives dels llibres mal anomenats d´autoajuda que, sense rigor professional, i abusivament, tendeixen a espiritualitzar els problemes i preocupacions sense contemplar la realitat. Un altre mite destacat i que encara té el seu important recorregut vox populi és hipotetitzar que el naixement d´un fill ajudarà a resoldre els problemes d´una parella. Un tercer mite, que abordem de forma més àmplia en aquest article, tracta de la creença que una parella pot resoldre la seva crisi de relació fent un viatge de plaer o unes vacances somiades com antídot als seus problemes de convivència i que anticipen la seva ruptura.
Però l´experiència i les dades no indiquen res positiu en aquest sentit, més aviat s´observa en la direcció contrària, o sigui que les vacances d´estiu són una època de l´any que sol abocar en freqüents separacions i divorcis tardorencs (evidentment en aquelles parelles amb crisi abans d´iniciar les vacances). Es podria dir que, a diferència del que diu el mite popular, qui malament comença, malament acaba; o sigui, que fer vacances per solventar una crisi de parella, tan sols serà un intent desesperat (i dolent) per forçar les coses i acabarà de pitjor manera.
Però anem a desenvolupar la idea preconcebuda de moltes persones respecte el mite. Què es plantegen respecte el tema de la crisi de parella i la forma de solucionar-la? Doncs quelcom molt simple: pretenen resoldre la seva crisi forçant la seva convivència a través de vacances, sense haver plantejat de forma prèvia i adequada els seus problemes en comú, i encara menys els individuals que cadascú aporta a la relació. Quin és el risc que es corre si es força la convivència d´una parella en crisi? Passar de no estar bé plegats a estar 24 hores junts forçant activitats pot beneficiar una redescoberta de l´altre? En la majoria d´ocasions no. Estar junts més hores al dia, sense els espais propis que proporcionen les activitats de la vida quotidiana, provoca que quedin més en evidència les discrepàncies i s´accelera el risc de ruptura. Forçar la convivència portarà per defecte a un major nombre de decisions compartides, a un major nombre de situacions per cedir i a un major nombre de potencials situacions conflicte. Les dificultats s´incrementaran en un moment en què s´està menys preparat per mediar entre els dos membres de la parella.
A més, quan una parella es planteja realitzar un viatge «terapèutic» per salvar la seva relació en situació de crisi (en ocasions terminal), se solen crear unes expectatives que col·loquen a la relació que ja de per si trontolla a prop del penya-segat, i com a resultat només aconsegueixen topar-se amb la realitat. Que no és altra que una relació desgastada, sense excessiva il·lusió, ganes ni capacitat d´esforç. Es tracta, doncs, d´esforços estèrils.
Des del marc teòric de la teràpia psicològica, concretament, els terapeutes de parella o sexòlegs indiquen que la primera premissa que hauria de tenir-se en compte abans de llançar-se a un viatge «terapèutic» (o balsàmic), és que la situació inicial i ideal per començar a resoldre un conflicte de parella (sobretot si aquest està enquistat), és aprendre a dialogar de nou, aprendre a comunicar-se d´una manera efectiva i afectiva, i a resoldre junts les dificultats que afecten a la parella, com respecte, comunicació, comprensió, adaptació, acceptació i estimació. També és important no oblidar la dimensió personal i, per tant, atendre a les necessitats psicològiques individuals que cadascú pugui presentar.
Una bona comunicació és un dels factors més importants en la parella, ja que possibilita que l´un sàpiga realment el que l´altre sent i demanda. És un error freqüent imaginar el que l´altre vol sense utilitzar una eina tan útil com és la comunicació a través del diàleg i una exposició clara i sincera de queixes i demandes. Un diàleg eficaç posa de manifest les discrepàncies i les necessitats que la parella no aconsegueix satisfer. Sense diàleg és complicat, si no impossible, dissenyar una estratègia que inclogui planificar objectius i programar solucions per construir una via que condueixi a la meta que la parella de forma conjunta decideixi. Arribar a un acord basat en la realitat de la seva situació i no en el que s´espera de l´altre o en el que s´imagina que un vol de l´altre o encara pitjor, en fantasies i expectatives pròpies.
En tota relació podem hipotetitzar que existeix un 50% d´enamorament, estimació i desig i un 50% de convivència i relació (que inclou aquells paràmetres de valors com comunicació, respecte, acceptació, adaptació,...). Ambdós ingredients han d´estar presents en una relació, en la proporció adequada. Sense el primer, hi ha una relació monòtona, avorrida, lineal i sense interès (es conviu bé, però sense passió). Sense la segona tenim una relació Dragon Khan, molts alts i baixos, molta passió, però també molts enfrontaments i molta inestabilitat, que no permeten una bona convivència.
I doncs, què fem amb el viatge plegats en la parella en crisi? Pot ser de vegades una bona decisió, però només en determinats casos i sempre que aquesta es prengui després d´una comunicació i un diàleg basat en la realitat i no en desitjos i fantasies.
De la mateixa manera, hi ha situacions de parella en les que convé un distanciament temporal, que per més que sigui dur, és el més convenient fins que tots dos es trobin en condicions d´establir el diàleg i comunicació adequada, que sempre haurà de ser bidireccional, amb una comprensió total per part de l´altre. Són casos reservats a parelles molt tocades, però que a la vegada, de forma sincera, tenen clar l´objectiu d´intentar restablir la relació i salvar-la, disposats a fer els esforços necessaris i que confien en la mà del professional que els anirà guiant en el procés de reconstrucció de la parella.
La meta del treball entre el psicoterapeuta i la parella en situacions de crisi ha de ser que la parella es replantegi la seva situació obertament, sense retrets i sempre amb afany constructiu, de tal manera que tots dos prenguin plena consciència del que els ha portat a la decadència i disposats a què pot fer cada membre de la parella per salvar la relació.
Esperem que tots plegats tingueu unes bones vacances, que les passeu de la millor manera possible i amb la companyia de qui us sigui molt desitjat. Bon estiu!
