Fages de Climent, el gran oblidat

A més de amb Figueres, la seva ciutat natal, Fages de Climent va tenir una relació molt estreta amb Castelló d´Empúries, on va passar la infantesa i on va anar a viure quan va deixar Barcelona: «Era fill de dues grans nissagues empordaneses, els Fages de Figueres i els Climent de Castelló, encara que ell se sentia molt vinculat a Castelló, se sentia més Climent que Fages», assegura Canet. El seu pare era advocat i enginyer agrònom i tenia la llicenciatura en Filosofia i Lletres; la seva mare era una dona molt culta, amb estudis de magisteri, que segons sembla va influir de manera important en la seva vocació literària, que es va manifestar de molt jove.

Va estudiar a Castelló d´Empúries i a Figueres, abans d´anar a Barcelona a cursar la carrera de Filosofia i Lletres. Comença a entrar en contacte amb els cercles culturals de l´època a la capital catalana, i farà el mateix quan vagi a Madrid per fer el doctorat en l´especialitat de llengües clàssiques, amb una tesi sobre la poesia d´Homer, encara que no l´acabarà obtenint. A la capital espanyola es relacionarà amb autors com Valle-Inclán o Baroja, i també amb García Lorca de la mà de Dalí, amb qui es coneixien de Figueres.

En el blog «Fages de Climent», produït per Brau Edicions amb el suport dels Ajuntaments de Castelló d´Empúries i de Figueres i la col·laboració de la Generalitat, la Diputació, el Consell comarcal de l´Alt Empordà i Quaderns Crema, es resumeix la trajectòria literària de l´escriptor figuerenc, i les característiques de la seva obra: «Coneix els intel·lectuals noucentistes i estableix una gran amistat amb Eugeni d´Ors, de qui serà un fidel seguidor. Aquesta influència impregna la seva obra que, determinada per la geografia física i humana de l´Empordà, bascula entre les fonts clàssiques i les tradicionals. Ningú com ell ha estat capaç d´utilitzar ambdós registres amb igual mestratge i així podem trobar entre els seus escrits des del cultisme refinat fins al terme més popular. De molt jove inicia una fecunda activitat literària, centrada principalment en la poesia. Destaquen Les bruixes de Llers (1924) amb il·lustracions de Salvador Dalí, Tamarius i roses (1925), Sonets a Maria Clara (1938), Poema dels Tres Reis (1950), Balada del sabater d´Ordis (1954), la seva obra més representativa, Sonets. Primer i segon llibre (1979) i Somni del Cap de Creus (2003). A banda d´aquesta línia més clàssica, i com a bon empordanès, mai va deixar de banda una certa murrieria que el va dur a aportacions poètiques com els Epigrames (2002) o Zoo (2013), un bestiari amb dibuixos de Miquel Capalleras. Home de múltiples interessos, va cultivar també el teatre, on va optar per la recreació de motius populars -El bruel (1928), El jutge està malalt (1935) i La dama d´Aragó (1955)- o pel divertiment sobre el caràcter empordanès que desenvolupà a Empòrion, la de les tres muralles (2012). La seva inadequació permanent al moment polític -va ser conservador quan tocava ser progressista i massa agosarat quan no era recomanable sortir dels paràmetres establerts- li va donar una certa aparença d´estar sempre fora de lloc. Aquest tret de caràcter l´ha mantingut, malauradament, en un mig oblit que l´ha apartat de les antologies habituals de la història oficial de la literatura».

Precisament un dels objectius del present Any Carles Fages de Climent és reparar aquest greuge i per aconseguir-ho s´ha elaborat un ampli programa d´activitats que inclou exposicions, conferències, actes acadèmics, xerrades, rutes literàries... Així, dimecres passat, al centre Cultural la Mercè de Girona, una taula rodona sobre Fages de Climent va servir per inaugurar el curs de l´Escola Municipal d´Humanitats. En aquell acte, en el qual Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra de Patrimoni Literari Anglada-Carles Fages de Climent de la UdG, va definir l´escriptor figuerenc com «un alt-empordanès ben convençut» i va defensar la qualitat de la seva obra literària, l´escriptora Maria Mercè Cuartiella va denunciar que «vaig estudiar Fiologia i ni al batxillerat ni a la Universitat mai no vaig sentir a parlar de Carles Fages de Climent, la qual cosa demostra que no ocupa el lloc que li correspon en la història de la nostra literatura». Cuartiella, que treballa a Brau, l´editorial figuerenca que ara publica l´obra de Fages de Climent, va apuntar que aquest oblit es va començar trencar gràcies a les activitats que es van impulsar l´any 2002 en ocasió del centenari del seu naixement, però que encara hi ha feina a fer.

En la mateixa taula rodona, Sebastià Roig, escriptor i col·laborador de Diari de Girona, que va convertir Fages de Climent en un dels personatges del còmic Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols (Les Males Herbes, 2015) en remarcava «la seva habilitat per combinar l´alta i la baixa cultura, i també com treballava la llengua, com hi experimentava. És el poeta empordanès del segle XX».

Entre el públic hi havia dos familiars directes de Carles Fages de Climent: Maria Antònia Fages, la seva filla (la tercera de quatre germans, amb Maria Lluïsa, la gran, que també és viva, Marc Enric i Pere Ignasi, tots dos morts), i Carles Fages Torrents, el seu nét, fill de Marc Enric i que n´és l´hereu. «Era un home molt agut, no et podies avorrir mai amb ell», assegurava Maria Antònia sobre el seu pare. «Vaig tenir la sort de poder passar moltes estones amb ell i gaudir del seu sentit de l´humor. Sempre em deia, ´Nena, mai no perdis el sentit de l´humor´». Com a exemple d´aquesta manera de ser, explica una anècdota del dia del seu casament: «El meu pare em va acompanyar a l´altar, i mentre ens hi acostàvem m´anava repetint a cau d´orella, ´nena, el més difícil del matrimoni són els primers deu anys, després un s´acostuma...´»

Maria Antònia Fages afegia sobre el seu pare que «li agradava molt trobar-se amb els seus amics, parlar amb l´un i amb l´altre». Ara bé, si mentrestant li venia alguna idea al cap, l´escrivia de seguida: «Era una màquina d´escriure», diu Carles Fages, el seu nét. «Si de sobte tenia una idea en un bar l´escrivia en un tovalló de paper. Escrivia a tot arreu, no parava, tenia una gran capacitat de treball».

Carles Fages Torrents té proves d´això que comenta perquè ha heretat el gran arxiu de Carles Fages de Climent, en el qual des de fa uns anys hi estan treballant diversos especialistes. I és que Carles Fages de Climent va deixar molta obra inèdita. Com explica Jordi Canet, «tenia una carrera literària ben orientada, però la Guerra civil el perjudica, provoca un trasbals en la seva vida i fa que a partir de llavors, com apunta l´especialista en la seva obra Joan Ferrerós, vagi sempre amb el pas canviat, sobretot a nivell polític». D´aquesta manera, tot i que Carles Rahola el va incloure als anys vint en la seva antologia de prosistes i poetes catalans, al costat entre d´altres de Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Alcover, Anicet de Pagès, Josep Maria de Sagarra i Victor Català, «no va ser inclòs en cap de les tres antologies importants de poesia catalana del segle XX i això el va apartar definitivament de la historiografia literària catalana», diu Canet. «És un home desenganyat totalment, s´adona que no està valorat com creu que es mereix», afegeix Carles Fages Torrents, i per això decideix deixar Barcelona i instal·lar-se de nou a l´Empordà, a la casa pairal dels Climent.

«Un dia, quan es conegui la seva obra, es veurà que ha tocat problemes universals a través de l´ultra-local i provincial que és el nostre meravellós Empordà». Salvador Dalí va fer aquesta afirmació pocs dies després de la mort de Carles Fages de Climent, i precisament en això treballa el seu nét i un ampli grup d´estudiosos. I és que durant les dècades posteriors a la seva mort, la família va ordenar l´arxiu i va reeditar algunes obres, al marge de fer diverses obres a la casa de Castelló d´Empúries. Les coses canvien a partir de que Carles Fages Torrents se´n fa càrrec: «Les persones que em van precedir van fer una feina molt important, que era preservar l´arxiu, però jo entenc que s´ha d´anar més enllà i donar a conèixer tot allò que hi ha. I vaig començar a trucar a les portes, començant pels ajuntaments».

Entre les persones que van respondre hi ha Jordi Canet, que apunta que «en els últims anys s´ha estudiat més a fons l´arxiu i s´ha començat a publicar obra inèdita, que n´hi ha molta. Si Fages en vida només va publicar 14 llibres, es calcula que encara n´hi ha una trentena d´inèdits, tot i que bona part no es podran publicar perquè estan inacabats o incomplets». En els últims cinc anys s´han editat onze títols, i n´hi ha més que han d´arribar: abans de finals d´any apareixerà un volum de poesia culta, Josep Playà està treballant en un llibre sobre la relació entre Fages i Dalí, i Jordi Canet està buidant la correspondència de l´escriptor, que evidencia la seva relació amb les elits culturals. «Fins ara ningú havia parlat de la possibilitat de tenir les Obres Completes de Fages, i ara ens ho podríem començar a plantejar per als propers anys».

Al marge del valor literari de la seva obra, Carles Fages Torrents també conserva un excel·lent record personal del seu avi, amb qui va passar un mes sencer al mas de Castelló els estius de 1966 i 1967: «La meva mare m´hi va deixar i hi podia fer una vida molt més lliure que a Barcelona. Tinc un record excepcional de l´avi, una persona molt simpàtica i carinyosa que em portava a dinar sovint amb escriptors, artistes...».

«Carles Fages de Climent va ser un personatge molt popular a la seva època, i va tenir una gran penetració social», explicava l´any 2012 l´escriptor Lluís Muntada, director de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, que ha reeditat Climent. Muntada feia aquest comentari en el documental Balada empordanesa, sobre la vida de Carles Fages de Climent, que va dirigir Arcadi Lozano i que incloïa una interessant entrevista amb el fill de l´escriptor Pere Ignasi Fages (1942-2012), periodista, polític i cineasta, que va arribar a ser secretari de Santiago Carrillo. Sobre el seu pare, en deia que «en tot era un home poc lineal, era contradictori, paradoxal, políticament havia estat socialista, després va ser de la Lliga, després va ser carlí, però com a boutade, no és que s´ho cregués, no va ser mai franquista però li va anar molt bé que Franco guanyés la guerra, perquè ell s´hi jugava la pell. I després sempre va mantenir unes actituds distants amb el règim. Era un home independent».

A més d´aquesta visió de la personalitat de Carles Fages, Pere Ignasi Fages també en valorava l´obra literària: «En destacaria Les bruixes de Llers, que és molt fresca, La balada del sabater d´Ordis i els Sonets. El Somni de Cap de Creus no el va poder acabar de treballar. Però com a obra rodona, em quedo amb el Sabater d´Ordis», una obra que també havia estat molt elogiada pel mateix Eugeni d´Ors.

Les que esmentava són algunes de les obres més populars de Carles Fages de Climent, però ja es treballa per editar-ne de noves i fer encara més coneguda la seva creació literària. «Volem que s´ensenyi a la universitat, i als instituts, però perquè això passi primer l´han de conèixer els professors que fan classes de literatura, i per a això hi ha d´haver obra publicada, i en això continuem treballant», resumeix Canet, amb l´objectiu final que «ocupi el loc que li correspon en el cànon literari català del segle XX com gran escriptor, gran poeta, gran novel·lista i gran dramaturg; és molt difícil de trobar tot això en el mateix autor».

Relació amb Pla i Dalí

Carles Fages de Climent va tenir una relació molt estreta amb dos gironins il·lustres de la seva època, l´artista Salvador Dalí i el també escriptor Josep Pla; amb tots dos mantenia llargues trobades, de tots dos en va rebre elogis, encara que amb el primer el vincle va ser més estret i van arribar a treballar plegats.

De fet, la relació entre Fages i Dalí és prévia a la seva primera trobada: tots dos van néixer al mateix carrer de Figueres. «Al carrer de Monturiol / l´inventor del submarí / jo i en Salvador Dalí / -tres genis- hem vist el sol» és l´epigrama de Carles Fages de Climent que es pot llegir a la placa de l´Ajuntament de Figueres que indica la casa on va néixer l´escriptor. Encara que Fages va fer els primers estudis a Castelló d´Empúries, se suposa que els va continuar a l´institut Ramon Muntaner de Figueres, i que allà hi va conèixer Dalí, en l´inici d´una relació que va continuar en els anys posteriors (van arribar a coincidir a Madrid com a estudiants) i que es va traduir, al marge del tracte personal, en una triple col·laboració artística: Dalí va il·lustrar dos llibres de Fages, Les bruixes de Llers (1924) i La balada del sabater d´Ordis (1954), i Fages va escriure els versos de l´auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí, publicada en ocasió de l´homenatge que Figueres va retre a l´artista l´any 1961.

Al documental Balada empordanesa, Pere Ignasi Fages recorda que «de vailet anàvem molt sovint a Cadaqués amb el meu pare, a Portlligat, i tinc el record de Dalí comportant-se com una persona normal, que parlava sense engolar la veu, no feia gestos, ni anava disfressat. Era un senyor que es trobava amb un amic seu i parlava de coses diverses. Jo tenia 12, 13 i 14 anys i m´havia divertit com un camell sentint-los a tots a dos, a veure qui la deia més grossa (...) El meu pare hi tenia molt bona relació, fins i tot quan en Dalí ja era el gran Dalí».

Carles Fages de Climent també va tenir molta relació amb Josep Pla, encara que va ser diferent. L´escriptor de Palafrugell va fer grans elogis de l´obra de Fages, però en canvi es va mostrar més crític amb la seva vida personal, i fins i tot va dir que només el coneixia d´oïdes. Pere Ignasi Fages ho explica a Balada empordanesa: «Els epigrames són el que fa que Josep Pla el valori extraordinàriament, quan en canvi davant d´altres llibres i sobretot de la seva vida personal, és molt crític. En Pla fa una simulació i diu que el coneixia poc, i que en parla de referència. Home, puc assegurar que el meu pare anava al Mas Pla, de Llofriu, i jo recordo haver-hi anat amb ell, a passar-hi la tarda, bevent un vi asquerós perquè en Pla era molt garrepa. Era un vi que collien allà, i allà no és terra de vi, i era un vi ben dolent. I allò podia durar hores. És a dir, que no només hi havia una relació, sinó una relació amistosa».

Josep Pla dedica bona part del seu llibre Escrits empodanesos (volum 38 de l´Obra Completa) a glossar precisament l´obra de Carles Fages de Climent, de la qual valora sobretot els epigrames: «Carles Fages escriví epigrames. Jo sóc un gran admirador d´aquesta classe de poesia. La considero superior i sempre llegible. Un bon epigrama és per a mi tan bo com un bon sonet», escivia Pla, que detallava sobre Fages que «tingué el do de l´epigrama. N´escrigué de meravellosos. El fet vol dir, en definitiva, que estigué absolutament lligat amb el país. Tota la resta tendeix a ser-me indiferent».

I entre els epigrames que va escriure Carles Fages de Climent n´hi ha un de dedicat, és clar, a Josep Pla: «És tan obert l´Empordà, / ample, esbatanat i llis / que l´home que escriu més pla / ha pres el nom del país».