Les cadires tornen a la Rambla de Figueres

Sigui com sigui, cal començar per la història: «Encara que el lloguer de cadires ja existia a finals del dinou (expliquen Campdepadrós i Bardera basant-se en textos de Josep M. Bernils i Mach), va ser des de finals dels anys quaranta del segle passat que es va mantenir de forma regular. Han sigut vàries generacions de figuerencs les que han utilitzat aquest servei, primerament amb cadires plegables de fusta i els últims temps, a la dècada dels 70, amb cadires metàl·liques. Durant aquests anys, les tardes de la Rambla eren de trobada i picardia, en les que s'intentava evitar pagar el tiquet pel lloguer de la cadira. Cadascú tenia el seu mètode particular per escapolir-se'n...»

Impossible no somriure imaginant el tràfec humà d'uns anys aparentment deprimits però animats per una vida que, també aleshores, s'obria pas a cop de bitlletera: el servei de lloguer de cadires es va subhastar el 1896 per 1.224 pessetes i, des d'aquell moment, va esdevenir un recurs habitual pels figuerencs amb ganes de socialitzar i de comentar, asseguts a la primera fila, allò que succeïa a la principal artèria de la ciutat. Les felices dècades que van caracteritzar l'arrencada del XX, com tothom sap, es van veure dramàticament estroncades per la guerra i la postguerra: l'espectacle de Figueres sota les bombes i la manca de llibertats civils encarnarien el parèntesi més negre en la història recent de la Rambla...

Amb tot, una notícia sembla indicar l'arribada d'una certa normalitat: també segons Bernils i Mach, el 1948 Baudili Rosa i Soler va proposar a D. Joan Vicens, de la Funerària i Fusteria Vicens, associar-se per a l'explotació del lloguer de cadires de fusta plegables. El Sr. Rosa va aportar el capital mentre que el Sr. Vicens es va responsabilitzar del seguiment comercial i del manteniment. Van començar amb 2.000 cadires, que llogaven per a les festes majors dels pobles de la comarca o en els cafès de Figueres en dies festius (o quan s'hi celebrava algun espectacle). En qualsevol cas, no deixa de ser irònic que la mateixa fusta que nodria de taüts la funerària servís per acomodar les anques dels futurs difunts: que la vida és un parèntesi cíclic quedava, d'alguna manera, perfectament exemplificat.

D'ençà de l'any 1948, com dèiem, les concessions es varen anar succeint. L'any següent, el 1949, i a proposta de D. Gil Junqueras, l'Ajuntament de la ciutat va acordar convocar subhasta voluntària per contractar el servei de lloguer de cadires de fusta plegables a la Rambla. Es van sol·licitar ofertes a D. Antoni Vicens i Salleras, D. Teresa Serra Batlle i al mateix Gil Junqueras. A la subhasta s'hi van presentar el Sr. Junqueras amb una oferta de 1.000 pessetes i el Sr. Vicens amb una oferta de 1.050 pessetes. El concessionari es comprometia a tenir, com a mínim, 100 cadires almenys tots els dies festius de l'any i, també, des del dia 1 de juny al 15 de setembre. El preu del lloguer era de 50 cèntims al dia.

Que el negoci anava rutllant ho demostra la línia ascendent de les concessions. El 1950, l'Ajuntament de Figueres tornava a convocar la subhasta, en aquella ocasió per tres anys i amb un cànon de sortida de 1.500 pessetes anuals: una aspiració massa elevada, potser, va fer que quedés deserta. Fos com fos, es va acordar adjudicar el servei novament al Sr. Vicens, però per un any i amb un cànon de 2.000 pessetes. El més destacable d'aquell darrer contracte és que introduïa la diferenciació entre cadires i «sillons», essent aquests últims similars a les cadires però amb braços (ambdós van ser construïts, amb fusta de faig, a tallers de la província de Girona i d'Alacant).

El contracte de concessió del servei de lloguer de cadires, continua explicant Josep M. Bernils i Mach, es va anar adjudicant o renovant anualment fins a l'inici de la dècada dels vuitanta. A principi dels anys setanta, per assenyalar un canvi prou remarcable, la deterioració de les cadires de fusta va fer que es decidissin a canviar-les per altres fabricades amb tub metàl·lic (tot i que mantenint el seient amb tires de fusta). Aquelles noves cadires van ser fabricades per l'empresa Traymar, situada en el carrer Nou de Figueres.

Com tot en aquesta vida, el preu del tiquet de lloguer també es va incrementar amb el pas dels temps: en els anys cinquanta es va mantenir un preu únic de 50 cèntims, sense diferenciar si era festiu o no, mentre que en anys posteriors ja va començar a existir aquesta diferenciació, passant a costar 1 pesseta en diumenges i festius. Al moment de la cancel·lació del servei l'import del lloguer era de 2 i 5 pessetes. L'increment del preu i la desídia dels últims cobradors va fer que el servei de lloguer de cadires deixés de ser rendible i va desaparèixer definitivament...

Capítol a part, explica Enric Bardera, és el que representarien les persones encarregades de cobrar aquest servei: els «cadiretes», com tothom els coneixia, havien de fer front, com dèiem al començament d'aquest article, a la picaresca generalitzada d'un públic tan astut com divers. El més famós, segons sembla, va ser el Sr. Samaniego que va estar al capdavant del lloguer la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta. «No se li escapava ningú -comenta Xavier Vicens, fill de l'adjudicatari-; amb un cop d'ull sabia qui no havia pagat». Òbviament hi va haver altres «cadiretes» però, si fem cas als testimonis que ens han arribat, cap no va ser tan diligent ni cèlebre com Samaniego.

Privacitat en l'espai públic

El relat històric, insistim, és el detonant d'un projecte que té múltiples nivells de lectura. Les cadires a la Rambla de Figueres (i a la de Barcelona o al Passeig de Manresa) ens parlen d'un temps marcat per l'ocupació de l'espai públic per part d'una població que encara no s'havia atrinxerat a l'espai domèstic (hipnotitzat per alguna de les seves múltiples interfícies, començant per la pantalla del televisor). Bardera i Campdepadrós assenyalen aquest aspecte portant a col·lació les paraules del conegut geògraf Ash Amin: «Quan els espais públics tenen èxit -diu l'autor de Cultura col·lectiva i espai públic urbà (2008)-, augmenten les oportunitats de participar en l'activitat comunitària. Aquesta fraternitat a l'aire lliure fomenta la vida pública [€] Als parcs, les places, els mercats, els passeigs marítims i les àrees verdes de les nostres ciutats, la població de diferents grups culturals es pot reunir en un context que afavoreix el gaudi mutu. A mesura que aquestes experiències es van repetint, els espais públics passen a ser receptacles de significats comunitaris positius».

Que la fi de l'espai públic és l'avantsala de la fi de l'espai privat és una obvietat que massa sovint passa desapercebuda. Justament per això, no és estrany llegir articles com el del músic i arquitecte Ramon Faura on es constata que «assistim desconcertats» al desmantellament de l'espai ciutadà com a lloc d'intercanvi i convivència: «La relació entre espai públic i espai privat -explica l'integrant de Le Petit Ramon-, nocions burgeses construïdes al llarg dels segles, han deixat de ser útils. L'espai privat, tradicionalment associat a refugi, llibertat individual i descans, es veu constantment agredit per ingerències externes. L'espai privat també és l'aura que ens envolta (per a alguns de 30 centímetres, per a d'altres d'un metre i mig). És intangible i sagrada. L'espai públic com a avantcambra d'un espai privat portàtil, no només es malmet, sinó que la seva existència està amenaçada. Ja no se sap a qui pertany. El gestionen empreses privades i l'exploten empreses comercials com si fos seu». La cadira emancipada, en definitiva, vindria a ser un reducte d'aquesta illa de privacitat instal·lada al cor de la ciutat...

Activitats paral·leles

El projecte de Mònica Campdepadrós i d'Enric Bardera es pot veure en forma d'exposició al Museu de l'Empordà (fins el 13 de gener). A banda de la proposta física i permanent, el més destacable és, en qualsevol cas, els diferents «diàlegs» que els autors han propiciat. Destaca, en primer lloc, la trobada musical i reivindicativa del passat 21 d'octubre: els vuit artistes convidats (Jordi Armengol, Elena Font-Rodà, Guillermo Basagoiti, Roser Oduber, Quim Domene, Esther Pi, Xavier Escribà i Lola Ventós) van convertir la Rambla en un improvisat taller mentre desconstruïen les seves respectives cadires. La massiva participació ciutadana va convertir en realitat la utopia d'un art contemporani que no visqui entotsolat i d'esquenes al gruix de la població...

Destaca també el taller infantil que es portarà a terme el proper 3 de gener al mateix Museu i, com a cloenda i colofó més que notable, qui vulgui podrà assistir al diàleg sobre «l'ús de l'espai públic» entre Itziar González i Joan Falgueras (11 de gener a les set de la tarda). Aquesta darrera activitat vindria a certificar la naturalesa reivindicativa d'un projecte que té un punt de partida històric. I és que l'arquitecta Itziar González, a banda d'haver estat regidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona (va dimitir com a protesta per un cas de corrupció urbanística), és una destacada activista política catalana impulsora del Parlament Ciutadà, fundadora de l'Institut Cartogràfic de la Revolta i autora del llibre Revoltes. A nivell pràctic cal destacar que, juntament amb l'equip km-ZERO (integrat per 15 persones), han guanyat el concurs internacional que l'Ajuntament de Barcelona va convocar per portar a terme la difícil remodelació de la Rambla. Treballaran, diuen, «amb l'objectiu que els veïns de Ciutat Vella recuperin un carrer actualment monopolitzat pel turisme. I que, alhora, aquest sigui obert a la ciutat i al món. Aquests canvis també inclouran noves mesures de seguretat i un espai de memòria en homenatge a les víctimes de l'atemptat del 17 d'agost». El què dèiem: la salut de la vida a les rambles és un indicador precís de la qualitat de la vida social en general.