22 de març de 2019
22.03.2019
Diari de Girona

La polèmica falla de Salvador Dalí

L'artista figuerenc va dissenyar el 1954 una falla per a les populars festes de València que va resultar molt controvertida: va crear expectació entre el públic, que la va visitar de manera massiva, i va recollir crítiques dins del món faller, encara que s'ha acabat considerant que va suposar una fita

22.03.2019 | 10:18

La ciutat de València viu aquest cap de setmana els moments àlgids de les Falles d'aquest 2019, a l'espera de la tradicional cremà de la nit de dimarts, festivitat de Sant Josep. Milers i milers de persones passegen per la ciutat anant a visitar les diferents falles que s'hi han plantat, abans que siguin devorades pel foc, en un ritual que es repeteix any rere any. Ara fa 65 anys, entre les falles plantades a València n'hi havia una de dissenyada per Salvador Dalí que va generar una gran expectació popular, rebent una gran quantitat de visites, i en canvi va ser objecte de crítiques furibundes per part de bona part del món faller. Però com tots aquests monuments, la falla daliniana també va ser destruïda pel foc, i avui només es conserven fotografies, filmacions, dibuixos i testimonis escrits d'una polèmica que va sacsejar la ciutat.

«Es un desaire para Valencia eso del Dalí fallero» era un títol que publicava el diari local Levante el 29 de febrer del 1954, reproduint unes declaracions que havia fet el pintor valencià Enrique Carrilero, que recollien el sentir de moltes persones estretament relacionades amb el món faller. Carrilero considerava que Dalí no tenia ni l'humor «satíric» dels artistes fallers valencians, ni els coneixements tècnics que, al seu parer, són necessaris per poder dissenyar una falla: «Y ocurrirá el caso de que, si Dalí hace sólo el dibujo, el proyecto, si es un éxito la falla todo el mérito de ella será atribuido a Dalí, injustamente, porque lo difícil es montar la falla, el mérito está en resolver los problemas que el proyecto imponga. Y si la falla es un fracaso, Dalí lo atribuirá, no a él, sino a los que se encargaron de llevar a efecto sus dibujos. De todos modos, a mi me parece una barbaridad. Es un desaire que Valencia infiere a sus artistas falleros».

I això que la idea de proposar a Dalí que dissenyés una falla havia estat precisament d'un grup d'artistes fallers, en concret l'anomenada Comissió del Foc, formada per fallers amb una bona posició econòmica. I va ser plantada en un lloc de privilegi, la plaça de l'Ajuntament de València (en aquells moments del Caudillo), en una època en la qual encara no existia la falla municipal que actualment ocupa aquest espai.
«Poques falles han tingut tant èxit entre el turisme, i alhora tantes crítiques dels fallers, com la dissenyada per Salvador Dalí el 1954 per a la Comissió del Foc», es pot llegit al web especialitzat Distrito Fallas, que afegeix que «encara que tenia el ganxo de ser idea del conegut pintor surrealista, dins el món de les Falles se la va veure com un element estrany que no es va arribar a comprendre. Avui dia, a monuments com aquest que tenen una estètica diferent a la clàssica, se'ls anomena 'experimentals' o 'innovadors' i són habituals cada any».

Cursa de braus surrealista

En el mateix web es fa una descripció força detallada de com era la falla daliniana: «El seu lema era La corrida de toros surrealista, va costar 111.000 pessetes (uns 667 euros), estava fora de concurs i la va construir un escultor de renom, Octavio Vicent, no sense patir força problemes tècnics per portar l'esbós a les tres dimensions. Va ser un monument diferent a tot el que s'havia vist fins aquell moment tant en estètica com en guió, ja que representava una cursa de braus on la plaça es veia amb una perspectiva diagonal, el públic eren braços nus que sortien de les grades cap amunt, hi havia un bust enorme que era meitat la cara de Dalí i meitat la cara de Picasso, i una dona que podia ser la musa del primer, Gala. Dins de l'arena hi havia un torero amb ales de papallona multicolors, i mirant des de dalt un bou mort i ple de sang portat per l'aire per un estrany helicòpter amb urpes d'àguila, cap de gripau i dues banyes, al qual s'emporten a unes muntanyes perquè descansi en pau». La idea del toro enlairat per un helicòpter la va recuperar Salvador Dalí l'agost del 1961, quan la ciutat de Figueres li va retre un homenatge que incloïa una cursa de braus daliniana a la plaça de la localitat: l'artista pretenia que el brau, un cop mort, fos retirat de la plaça pels aires, per un helicòpter, però el fort vent que feia a la zona ho va desaconsellar i Dali no va poder portar la seva idea a la pràctica.

En canvi, sí que la imatge va reeixir en la falla valenciana del 1954, i va ser un dels seus problemes: «Les falles, i més en aquell moment, eren un mitjà de comunicació que feien servir un llenguatge directe, satíric i popular», explica Moisés Domínguez, expert en aquesta típica festa valenciana i col·laborador del diari Levante. Segons ell, «la falla dissenyada per Dalí, en canvi, incorporava un brau enlairat per un helicòpter, un torero amb ales de papallona, una cara mig de Dalí mig de Picasso... I allò era molt difícil d'entendre per a la gent, i més si tenim en compte que es tracta d'unes festes eminentment populars».

Amb el temps, però, Domínguez assegura que la falla daliniana ha guanyat en valoració: «Avui dia se la considera una fita, perquè va suposar una innovació en un món fins llavors molt tancat. I de fet avui dia són habituals les anomenades 'falles experimentals', en les quals el missatge no és tan clar com en les convencionals, més en la línia d'allò que proposava Dalí». A més, segons l'expert en falles, «amb el pas del temps, sempre acostumem a recordar allò que se surt de la normalitat, allò que ens crida més l'atenció, encara que d'entrada ens pugui molestar. I això és el què ha passat amb la falla de Dalí, que és molt més recordada que tantes i tantes altres falles molt més convencionals».

250.000 pessetes... o no

Que Dalí dissenyaria una falla ho va anunciar el diari Levante a la seva portada el 15 de novembre del 1953. La informació explicava que la iniciativa s'havia plantejat durant una trobada de Dalí amb escolars valencians que feien un intercanvi a Barcelona. Les negociacions, en les quals es van implicar comerciants valencians, van continuar a l'estiu a Cadaqués, fins que Dalí s'hi va comprometre el 14 de novembre, signant un document, a l'Hotel Ritz de Barcelona, per deixar-ne constància. La notícia de Levante deia que s'havia mostrat molt il·lusionat amb aquest projecte pel qual cobraria 250.000 pessetes. «Es para mostrarse encantado con la idea. Y con las pesetas, naturalmente», es podia llegir al diari. L'endemà, Los Sitios de Girona també publicava la informació i afegia que Salvador Dalí era a punt de tornar a viatjar als Estats Units, on assegurava que faria una intensa campanya de promoció de les falles.

Aquell compromís de pagar a Dalí 250.000 pessetes va ser negat amb contundència el mes de gener del 1954 per Miguel Cid de Diego, president de la Comissió del Foc que va contractar Dalí. Quan un periodista de Levante li demanava què hi havia de cert en aquell import que s'havia publicat, responia que «muy poca cosa, o mejor dicho, nada; pero el coste no se lo podemos decir. Es una de las condiciones que nos puso Dalí. No han sido cincuenta mil duros, en serio». A més, Cid de Diego es desfeia en elogis cap a Dalí: «Nos ha 'tratado' con una especialísima simpatía y consideración, a 'su falla valenciana', como decía, su obra más característica. Tal vez bastantes 'artistas' locales habrían cobrado más... Salvador Dalí sólo se ha propuesto rendir un homenaje a las fallas de Valencia y a las corridas de toros, en el estilo surrealista».

De fet, la informació de Levante en què s'incloïen aquestes declaracions de Cid de Diego començava explicant que «el anuncio de que Salvador Dalí ha sido el proyectista de una falla valenciana ha despertado el interés del mundo entero. (...) Muchos de los más importantes diarios del mundo han dado importantes noticias; entre otros, recordamos ahora el 'Chicago Tribune', con una amplia información en primera página».

Però aquest entusiasme amb què la notícia era rebuda a l'exterior no era compartida per tothom a València. Així, segons Distrito Fallas, «abans que es plantés (la falla) ja hi havia controvèrsia. La majoria dels valencians opinaven que desvirtuava el que s'entenia per falla, considerant-la fins i tot una provocació, i li van augurar poc èxit. Una de les crítiques va venir del propi mestre major del Gremi d'Artistes Fallers, Regino Mas, que va fer una subtil mala opinió del monument sense atacar Dalí, ja que era un artista molt ben considerat pel règim franquista, declarant que estava molest perquè la falla del Foc havia buscat artistes de fora de València en lloc de contractar-ne un de local. Fins i tot el mateix artista faller Octavio Vicent va parlar malament del projecte un cop cremat, queixant-se de les dificultats per fer-lo i del poc benefici econòmic que en va obtenir ell». Aquestes crítiques es mantindrien en els mesos posteriors i arribarien fins a les falles de l'any següent, quan alguns artistes fallers van fer ninots de Dalí amb la intenció d'escarnir-lo, o de mostrar-se crítics amb ell. Entre aquests, el mateix Regino Mas el va convertir en presidiari.

L'altra cara de la moneda va ser l'enorme expectació popular que va aixecar la falla daliniana, que va ser la més visitada d'aquell 1954, va atreure l'atenció de la premsa estrangera, i també va portar a la ciutat visitants de diferents indrets del món. De fet, el mes de gener ja s'anunciava que arribaria a la ciutat un vaixell procedent de Nova York amb més de 800 artistes nord-americans, i que d'un altre port del mateix país salparia un altre vaixell que funcionaria a València com a hotel flotant. La Comissió del Foc assegurava també que tenia compromesa una «important expedició d'Itàlia, totes per veure la falla de Dalí, i per invitació seva, encara que, com és natural, admiraran la resta de falles». De portes endins, la rellevància de la falla daliniana es va traduir en el protagonisme que li va donar el No-Do (noticiari audiovisual del règim franquista) en la seva edició corresponent a les falles d'aquell any.

A l'hora de fer balanç de què va suposar aquella falla, Distrito Fallas apunta que «tot i les fortes crítiques dels valencians a aquest monument, degudes a la concepció clàssica de l'estètica fallera imperant en aquells moments (i que segueixen tenint molts fallers actualment), la falla dissenyada per Dalí va ser un èxit de públic (especialment entre els turistes) i se segueix recordant com una fita a destacar en la història de la festa». En la mateixa línia, Moisés Domínguez apunta que «amb el pas del temps, la falla de Dalí ha anat a l'alça, i dins de la historiografia general de les falles valencianes, es troba entre les més valorades».

De fet, aquest reconeixement a l'obra daliniana ja es va deixar entreveure la nit de la cremà de la falla, com es pot deduir del text que publicava a la seva portada el Levante del 20 de març del 1954, amb una fotografia del monument dissenyat per Dalí devorat per les flames, en plena cremà: «La historia de las fallas tendrá que registrar este suceso que significa la falla de Dalí. Que sí... que no. El ensayó terminó, y ante una multitud ingente, imposible de calcular, la falla de Dalí ha seguido el destino de todas. La fotografía es de gran belleza i el 'torero alado' se presenta aquí revestido de una singular aureola de luz, como quizá no soñara ni el propio autor del boceto».

La falla daliniana, com totes, efectivament es va cremar, però en aquest cas se'n va conservar una maqueta de considerables dimensions, que l'any 2009 es va exposar al Reial Cercle Artístic de Barcelona en una mostra formada per objectes procedents de col·leccions particulars entre els quals hi havia també l'esbós original de la insígnia que Salvador Dalí va dissenyar per a la comissió del Foc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook