Un pensament de sal amb un pessic de pebre a Santa Pau

Roig escrivia en l'àmbit d'un neguit per la política, per la tensió que li provocava l'ànsia de voler millorar en l'escriptura i pel fet de lluitar contra la malaltia. «Un pensament de sal, un pessic de pebre» més que un detall del dia a dia era un diari d'idees i de reaccions a fets com la primera guerra del Golf, el feminisme o els esdeveniments polítics.

Era una de les entrevistadores televisives més importants de l'època. Va portar a la televisió les personalitats del món cultural que havien fet avançar la cultura catalana en el temps del franquisme. Per exemple, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany, Pau Vila, Ovidi Montllor o Josep Maria Espinàs. Començava les entrevistes amb una descripció literària molt personal de l'entrevistat i després continuava amb preguntes fetes a partir de la resposta. Llavors, es tractava molt d'esbrinar el compromís amb el marxisme de l'entrevistat. Eren els temps finals de la gau-che divine. És a dir dels marxistes amb orígens a la burgesia barcelonina. Havia fet moltes entrevistes per a les revistes Serra d'Or, Oriflama, Jano i Destino que va publicar en la sèrie de llibres coneguda com a «Retrats paral·lels» (1975 i 1976).

«A mi, m'entusiasmava seguir una dona que parlava més que els altres», explica Margarida Colldecarrera. La cuinera havia llegit Els catalans als camps nazis, un document esfereïdor a partir dels testimonis de supervivents. És més, havia proporcionat a la periodista un llistat que li havia facilitat un oncle que havia estat a Auszchwitz. Roig va estar sis anys, del 1977 fins al 1983, recollint una informació que va posar als ulls dels catalans el calvari que van viure els llençats a l'exili per la Guerra Civil. Va ser la primera gran obra sobre la memòria històrica que es va fer a Catalunya i és un referent del periodisme d'investigació.

Montserrat Roig va arribar a Santa Pau amb el taxi de Sebastià Alsina. El taxista li va explicar que tenia setanta quadres de pintors olotins. Llavors era el moment alt dels pintors d'Olot que seguien el paisatgisme dels Vayreda, Berga i de l'Escola Superior de Paisatge. El més important va ser que li va explicar que les mongetes de Santa Pau «es fan a la terra volcànica de la Garrotxa. Són unes mongetes petites, que tiren a dolces, poc farinoses i que fregides amb botifarra blanca donen el punt just entre allò melós i eixut». Un cop dins de cal Sastre, Montserrat Roig i els seus acompanyants van tastar el plat de mongetes que havia fet Margarida Colldecarrera. «I quina cosa i que melosos que són», deia la periodista, segons recorda la cuinera. El secret, segons Margarida Colldecarrera, està en el fet que la botifarra vermella queda més dispersa entre els fesols. En canvi, fets amb botifarra de perol tot queda més enganxat i cremós, amb un gust molt bo. «Després, com que la botifarra duia pebre encara eren més bons», puntualitza.

Acabat el barrejat de fesols amb botifarra de perol, va venir el plat de múrgoles. Llavors i ara, el restaurant cal Sastre tenia un valor afegit amb els productes trets de dret del bosc, com les múrgoles i els bolets i les verdures de l'hort. L'home de la cuinera, Jaume Pont, era fill d'una casa de pagès de Sant Esteve de Llémena. És a dir, havia crescut enmig de la natura i es movia entre els arbres i les bardisses com un element més del bosc. Sabia buscar múrgoles i bolets i menava els horts. Llavors, cal Sastre ja s'havia avançat a la cuina actual de proximitat. Era una cuina que estava de moda entre els polítics i intel·lectuals de l'època. Era un menjar que anava bé per fer llargues sobretaules. «Venia molta gent -explica Margarida Colldecarrera-, però els que m'han quedat són Montserrat Roig i José Luiz López Aranguren (1909-1996)». Es tracta d'un filòsof guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats (1995). En el temps del franquisme va dissenyar un concepte d'estat de justícia social diferent de l'estat del benestar. En els anys seixanta va ser expulsat d'Espanya per culpa dels seus enfrontaments amb les autoritats acadèmiques i polítiques de règim del general Franco, però quan va tornar va ser molt considerat.

De tornada al sopar de la periodista

Mentre Montserrat Roig i els altres comensals menjaven les múrgoles, va tenir lloc el trencament de la història que va servir per al títol de la crònica El senyor de l'havà i això que en deien amistat i, alhora, per posar el pessic de pebre. Es veu que darrere la taula de la periodista hi havia un polític, al qual no li va convenir denominar, però si va definir. Es tractava d'un senyor que fumava un havà, era molt ric, tenia fama de no pagar els obrers amb puntualitat i pagava al comptat. El senyor de l'havà va veure els companys de taula de Montserrat Roig i va donar per fet que la periodista s'havia fet de Convergència. La principal regla de l'argumentació periodística és que l'autor es mulli. No n'hi ha prou en explicar que els fesols amb botifarra de perol són molt bons i que el paisatge de la Garrotxa és molt bonic perquè el lector, per molt bé que se li expliqui, ja ho sap. El cas és que dels elogis a la mongeta, la periodista passa a escriure: «jo no pensava de quin partit eren els amics que estaven amb mi. Jo m'estava amb persones. No m'estava amb trossos de persones. Però un polític com el senyor de l'havà, potser no gaire acostumat encara a l'encant del joc de la democràcia, que vol dir tolerància, és a dir, oblit a la pràctica del present polític, sovint pobre i sense interès. El senyor de l'havà, dic, deu veure les persones encara a trossos. I els polítics que veuen les persones a trossos no s'han acostumat a elaborar el difícil, i a voltes ben ambigu, art de l'amistat. Què hi farem». Mai va transcendir qui era el senyor de l'havà. Els que ho sabien ja ho sabien i amb això en van tenir prou, però per la majoria va quedar com un burgès molt acabalat que, per excés de seguretat en ell mateix, va patinar. L'autora va voler que el lector es quedés amb la imatge inserida en la memòria col·lectiva dels dibuixos que llavors representaven els burgesos molt acabalats a les revistes satíriques. Una imatge que venia de l'època de L'Esquella de la Torratxa (1872-1939) i que va ser seguida per la revista satírica i neurastènica denominada El Papus (1972-1987). Hi col·laboraven periodistes com Antonio Franco, Joan de Segarra, Manuel Vázquez Montalbán i Maruja Torres. Molestaven perquè el 1977 els van fer explotar una bomba a la redacció que va provocar disset ferits i va matar l'uxier.

De tornada al sopar, l'autora va escriure que n'hi havia dos o tres amb compromís polític clar. Compromís amb una Convergència i Unió que governava amb majoria absoluta al Parlament i tenia quasi totes les alcaldies de Catalunya, amb una excepció molt important a Barcelona. Els amics de la periodista entenien de menjar i d'ermites solitàries al caire de les muntanyes. La Garrotxa és una comarca on el menjar i les ermites remotes retallades a les crestes de les muntanyes sempre han tingut molt d'èxit, però llavors començaven a tenir una extraordinària difusió que sortia dels límits i avançaven el que seria el turisme actual.

El senyor de l'havà va sortir del restaurant i se'n va anar «entre les arcades desiguals, una mica somnolentes de la plaça de Santa Pau», escriu Roig. La periodista va continuar amb els seus amics una sobretaula que va durar, segons la cuinera, unes dues hores. Montserrat Roig sabia parlar i fer que els altres l'escoltessin. Havia escrit relat i novel·la amb èxit. El 1971, havia guanyat el premi Victor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó i havia publicat novel·les com El temps de les cireres (premi Sant Jordi de Novel·la, 1976) o L'hora violeta (referent del seu posicionament feminista.

Dos anys després, la malatia es va endur Montserrat Roig. Abans, va publicar Digues que m'estimes, encara que sigui mentida, obra que conté el seu testament literari. Els pensaments de sal amb un pessic de pebre van ser publicats en format llibre i exposats com a exemple de literatura catalana contemporània en els textos docents. Ella mateixa va definir el que representen en l'últim que va escriure: «Cada article es una perla, un regal per a l'enginy i l'intel·ligència».