22 de octubre de 2019
22.10.2019

El Nobel de Literatura Peter Handke a la Devesa de Girona

L'escriptor austríac evoca els plàtans de la Devesa en un dels seus llibres, la protagonista del qual és nascuda a Girona i filla d'un polític que presidirà la Generalitat; en la seva obra també hi ha referències a localitats com Llívia o Puigcerdà

22.10.2019 | 18:55
Peter Handke ha guanyat aquest any el Premi Nobel de Literatura

Peter Handke un Nobel molt familar, entre Girona i Soria. La pell dels plàtans de la Devesa una boirosa inspiració». Joaquim Nadal, exalcalde de Girona, escrivia aquestes paraules al seu compte de Twitter el passat dia 13 d'octubre, tres dies després que el jurat del premi Nobel de Literatura hagués anunciat la concessió del guardó corresponent al 2019 a l'escriptor, pensador i dramaturg austríac Peter Handke (Carintia, 1942). La piulada de Nadal feia referència a la presència de Girona i de Sòria en l'obra de Handke, un viatger empedreït molt interessat per la cultura espanyola i que es confessa admirador de Cervantes.

No era el primer cop que Nadal posava per escrit aquest vincle entre Handke i Girona. El 8 d'octubre de 2011, en un article publicat a El Punt-Avui, recordava que el poeta i pintor Narcís Comadira li havia fet arribar, el 1998, les fotocòpies de dues pàgines de llibres de Peter Handke i George Steiner en les quals es feia referència a Girona. Sobre el treball del recent Nobel, Nadal escrivia que «portava la seva protagonista a la Devesa i al bosc de plàtans i al joc de l'escorça tacada dels arbres i la seva altiva i corpulent dimensió».

Aquell llibre de Handke en què apareixia Girona es titula, en la seva versió castellana, El año que pasé en la bahía de nadie, i el va publicar Alianza Editorial el 1994. El protagonista és un escriptor que té una relació amb una dona nascuda a Girona, Ana, a la qual anomena «la catalana». En un moment del llibre rememora una vegada que ella el va portar a la Devesa de Girona: «(...) allí mismo yo empezaría a contar cosas sobre el bosque de plátanos de Girona, su ciudad natal, sobre aquel día de invierno en el que yo, yendo hacia allí, por orden suya, tuve que cerrar los ojos y luego -'¡ahora, mira!'- el centelleo que llenaba todo mi campo de visión me deslumbró; hablaría sobre el gris de los troncos de los plátanos, unos pegados a otros, casi sin espacio entre ellos ni aire, y sobre las copas de los árboles, grises también y enredadas unas con otras. Como alrededor de mí no había nada más que ese centelleo gris, color hueso, parecía como si el bosque de plátanos se hubiera tragado el lugar entero. Era como si a uno, durmiendo, sin que se diera cuenta, le sacaran de su habitación y le trasladaran a otra parte -algo que tengo en la memoria, en distintas versiones, y que proviene sobre todo del éxodo de mis padres-, y como si al despertar no supiera dónde está (...)».
«'¡Qué vértigo me entró en tu bosque en aquella ocasión!', le diría yo en una narración así a la catalana», continuava Handke en el paràgraf posterior.

Més endavant, el protagonista de l'obra de Handla evoca la Devesa quan està instal·lat amb la seva dona -el pare de la qual, amb el temps, arribarà a ser el president de la Generalitat- en una localitat francesa propera a París, en una casa prop de la qual hi ha uns plàtans: «Palpaba, golpeaba, rodeaba los plátanos del pueblo, que al estar solos, cada uno para sí, sin formar grupos, se veían como una avanzadilla del bosque de plátanos de su Gerona natal».

A més de Girona, Handke inclou a El año que pasé en la bahía de nadie referències a altes localitats gironines, en concret Llívia i Puigcerdà. I per la manera com en parla, s'intueix que l'autor les coneix. En el cas de Llívia, l'autor creat per Peter Handke s'hi desplaça per escriure després d'haver-se acomiadat dels seus amics: «En otoño me retiré al lugar que hacía tiempo había escogido para trabajar, el enclave español (catalán) de Llívia, en las tierras altas de los Pirineos orientales franceses». El premi Nobel comença llavors a descriure tant l'hotel en què s'instal·la el seu personatge com l'entorn de l'edifici: «Alquilé una habitació en el único hotel que entonces había allí. Ésta era la más alta del edificio nuevo, grande, que se levantaba en el extremo del conjunto urbano, que desde el tratado de los Pirineos del sigle XVII se llamaba ciudad y que era menos y más que esto. Yo, contra mis mejores propósitos, había escogido otra vez una vista, sin calle ni casas, que daba sólo al campo, la tierra alta con los prados y los árboles de la orilla del Segre y detrás los grandes peñascos de Santa Leocadia, marrón rojizo, erosionada como un 'badland', y los dientes de la sierra del Cadí, como si estuviera ya en otro espacio, como último punta de fuga».

El protagonista de Handke surt de Llívia per anar a comprar una màquina d'escriure a Puigcerdà, «la única auténtica ciudad de la Cerdaña o Cerdanya», i a la qual tornarà més endavant: «El último tramo, de nuevo hacia arriba, a la terraza de la capital, Puigcerdà, una ciudad dura, pequeña, me acompañó un perro peludo, que luego, hasta bien entrada la noche, se quedó conmigo. En la sala del cine local, que llevaba el nombre de Avinguda, más grande que casi todos los actuales de las grandes ciudades, vi una de las continuaciones de 'La ballena blanca' (...)». Sortint del cinema, l'escriptor protagonista de El año que pasé en la bahía de nadie segueix una dona pels carrers de Puigcerdà i quan es decideix a intentar parlar amb ella s'entrebanca i cau.

Llavors entra al Casino de la ciutat, «que en aquel tiempo era todavía un auténtico refugio para hombres, un local que, con la presencia de estos, tomaba un color negro, bajo tubos de neón blancos que formaban unos dibujos arriba, en el techo, y al lado de un desconocido jugué al billar (...). Luego invité a cenar al que había jugado conmigo, y éste, durante la cena, en la terraza del Hotel María Victoria, con vistas a la planicie, que brillaba con la nieve, y a la estación fronteriza, con el perro entre nosotros, debajo de la mesa, me contó toda su vida, incluidos los bombardeos de Puigcerdà, cuando él era muy pequeño, en los que casi lo único que quedó en pie fue el Casino». L'endemà, l'escriptor marxaria de Llívia.

El año que pasé en la bahía de nadie no és, però, l'únic llibre en el qual Peter Handke parla de les comarques gironines. En aquell article del 2011, Joaquim Nadal explicava que «justament fa molt pocs dies vaig topar en una llibreria amb un nou llibre de Handke, Ayer, de camino. Anotaciones, noviembre de 1987 a julio de 1990, editat en alemany el 2005 i traduït, ara mateix, el 2011, per Alianza Editorial. És un conjunt de notes breus, en un llibre extensíssim, que recorre amb l'autor els escenaris del seu deambular, una mica nòmada, en una etapa de la seva vida marcada per l'aïllament, la reflexió, el caminar, la pasejada inconcreta, la divagació subtil, sobre els paisatges i els indrets de les seves caminades. Vagament dietarístic, Handke reprèn les anotacions dels seus viatges uns quinze anys més tard i els dóna forma de llibre. (...) Només de donar-hi un cop d'ull ràpid ja em vaig adonar que hi trobaria indrets que em són especialment estimats i que han captat també la meva atenció i interès (...). Deixant de banda molts indrets vaig resseguir de seguida, amb minuciositat, el recorregut que porta l'autor de Narbona a Perpinyà i d'aquí a Serrabona i Elna, primer; després a Prada, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vilafranca de Conflent, Mont-Lluís, tota l'Alta Cerdanya (Sallagosa, Vallcebollera, Err, Llo, Palau, Estavar, Ur, Dorres, Font-Romeu, La Guingueta, La Tor de Carol), Llívia també, i a la Cerdanya principalment Puigcerdà, per fer una incursió a la Seu d'Urgell i Andorra, tornar a la Cerdanya, a Guils i Alp, Urtx i Urús i agafar el tren a Puigcerdà per baixar finalment a Ripoll i Vic abans d'arribar a Barcelona».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit