16 de febrer de 2020
16.02.2020

Maçanet de Cabrenys, el centre del món de Carlos Rojas

El prolífic i guardonat escriptor barceloní que va morir diumenge passat tenia una relació molt estreta amb Maçanet de Cabrenys: tot i viure bona part de l'any als EUA, hi passava els estius i parlava gairebé cada dia amb els seus amics del poble

16.02.2020 | 15:39
Maçanet de Cabrenys, el centre del món de Carlos Rojas

Aquest petit poble de l'Empordà és el centre del món». El petit poble de l'Empordà és Maçanet de Cabrenys i la persona que pronunciava aquesta frase l'escriptor barceloní Carlos Rojas, que va morir diumenge, als 91 anys, a la localitat de Greenville (Estats Units), on residia amb la seva filla Eunice. Rojas tenia una relació molt estreta amb Maçanet de Cabrenys, una població en la qual acostumava a passar els estius, on conservava amistats amb les quals parlava pràcticament cada dia, i a la qual seran traslladades les seves cendres aquest estiu, tal com han anunciat els seus fills, que d'aquesta manera compliran la voluntat que havia expressat el seu pare. L'Ajuntament de Maçanet de Cabrenys, que dilluns va recordar a través de Facebook el vincle de l'escriptor amb la localitat, i va expressar el seu condol als familiars i amics, aprofitarà aquell moment per dedicar alguna mena d'homenatge a Carlos Rojas, tal com confirmava divendres l'alcaldessa de la localitat, Mercè Bosch: «No sabem exactament què farem, perquè encara és aviat i ni tan sol sabem quan té previst venir la seva família, però la intenció de fer algun acte dedicat a ell hi és, per suposat, per la vinculació que havia tingut amb el municipi».

Aquesta vinculació va començar quan la família de la mare de l'escriptor va adquirir a principis del segle passat una casa a Maçanet de Cabrenys per passar-hi temporades. «Tenien una casa al carrer Sant Sebastià i Carlos Rojas i hi venia pràcticament cada estiu», confirma Lluís Carbó, que va ser alcalde de la localitat durant 12 anys i que havia tractat molt l'escriptor. Carbó afegeix que «quan no era aquí, trucava pràcticament cada dia els amics que tenia al poble des de la infància, Fermín Vidal, Josep Calabuig, Carles Pumarola... per saber què hi passava. Ell se sentia molt identificat amb el poble, com la seva mare, que era molt maçanetenca».

Carlos Rojas, guanyador dels premis Nadal, Planeta, Nacional de Literatura i Ateneu de Sevilla, entre d'altres, va ser un dels més reeixits novel·listes de la postguer­ra espanyola, especialment entre els anys 60 i 70 del segle XX, a més d'un destacat assagista de temes històrics. La seva primera novel·la, De barro y esperanza, data del 1957, el 1959 va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona amb El asesino de César, el 1968 el Nacional de Literatura amb Auto de Fe, i el 1973 el Premi Planeta amb Azaña, un retrat literari del que va ser president de la Segona República espanyola. Quatre anys més tard va aconseguir l'Ateneu de Sevilla amb Memorias inéditas de José Antonio Primo de Rivera, i el 1979 el Nadal amb El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos. És autor a més d'una amplíssima obra literària i assagística, que inclou El mundo mítico y mágico de Salvador Dalí (1984) i altres títols com Por qué perdimos la guerra (1969), ¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte! (1995), Momentos estelares de la guerra de España (2000) i Diez crisis del franquismo (2003). La seva última novel·la va ser El último rey sobre la tierra (2016), un recorregut per l'Europa d'entreguerres.

Nascut a Barcelona el 12 d'agost de 1928, era fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla i nebot del que va ser president de Colòmbia Gustavo Rojas Pinilla (1953-1957). El 1951 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i el 1955 es va doctorar en la mateixa matèria per la de Madrid. Va ser lector d'espanyol a la Universitat escocesa de Glasgow i el 1957 es va traslladar als Estats Units com a professor ajudant d'espanyol al Rollins College de Winter Park, a Florida. El 1960 va arribar a la Universitat d'Emory, a Atlanta, on va ser professor de literatura durant 35 anys, durant els quals va viure a cavall entre els EUA i Barcelona, amb estades estiuenques a Maçanet.

Va ser a Maçanet on el va entrevistar el periodista i regidor de Figueres Josep Maria Bernils, que dilluns també usava Facebook per lamentar la seva desaparició i assegurava que «els seus fills, Eurice i Carlos, han anunciat que l'estiu vinent les seves cendres rebran sepultura al cementiri de Maçanet de Cabrenys, on Rojas s'hi sentia especialment arrelat. Ara mateix em venen al cap dues memorables vetllades, els estius de 2014 i 2015, parlant del diví i de l'humà amb aquest prestigiós professor de literatura espanyola a diverses universitats dels Estats Units».

Bernils va publicar a la revista municipal de Maçanet de Cabrenys, la tardor de 2014, un article sobre Carlos Rojas en el qual explicava que «per a la gent de Maçanet de Cabrenys, és un singular estiuejant, apreciat i estimat per tothom. La relació amb el poble ve de lluny. La família de la seva mare va decidir passar-hi temporades des de principis de segle. El seu pare va marxar de Colòmbia per acabar els estudis de Medicina a París i a Barcelona (...) Els pares de Rojas es coneixen al poble, es casen i ell neix a Barcelona l'any 1928. A partir d'aquell moment, però, i llevat d'un breu parèntesi durant la Guerra Civil, manté una relació permanent amb Maçanet. 'He vingut cada any, a l'estiu. Després del conflicte bèl·lic, en què el país queda en la misèria total, infinita, indescriptible, estem uns anys que no ens movem de la ciutat. Després, però, he vingut cada estiu. El poble, afortunadament, no s'ha transformat massa. La seva estructura no ha canviat des de l'incendi del 1813' afegeix.

– I què hi troba a Maçanet?, preguntem

– Aquest petit poble de l'Empordà és el centre del món. A més, els límits de la cultura catalana –de la llengua i de la literatura– es troben a l'hort de casa meva. Si anem al Rosselló, a pocs metres, ens trobem que parlen molt més a gust el francès que no pas el català». En el mateix article, Bernils explicava que Rojas, tot i tenir residència a Barcelona i Atlanta, «manté contacte amb el poble gairebé tot l'any. S'interessa per tot el que hi passa i truca als amics que hi té per conèixer les novetats del dia a dia. Quan hi resideix es dedica bàsicament a llegir, tant llibres com els diaris, però no pas a escriure que ho fa a Barcelona o als Estats Units. Abans caminava molt, però una operació de genoll li ho impedeix». Segons el periodista figuerenc, a més, «la conversa amb Carlos Rojas és amena, imprevisible i extremadament culta»

Aquesta opinió la subscriu Lluís Carbó, per a qui «tenia una conversa fluida i interessant; era un sac de coneixements i tenia els seus criteris, i les seves idees, però era molt respectuós amb les dels altres. Era una persona extraordinària, amb idees, personalitat i una intel·ligència i uns coneixements fora del normal, de manera que t'encantava poder estar amb ell».

Carbó va conèixer Rojas quan aquest va entrevistar el seu pare, que havia estat company de classe de Salvador Dalí, per al seu llibre El mundo mítico y mágico de Salvador Dalí, que considera «un dels millors que s'han escrit sobre el pintor». I després van reforçar el seu vincle quan, un cop Carbó ja era alcalde, van treballar plegats «tres o quatre estius» en «una pel·lícula que havíem projectat per mirar de superar el mal aire que quedava al poble com a conseqüència de temps passats... Li vaig demanar ajuda a ell perquè tenia molta personalitat i em podia ajudar a superar algunes divisions que encara hi havia al poble». La pel·lícula es va fer, i es va projectar, però a Carbó li va donar a més l'oportunitat de passar molt temps amb Rojas mentre hi treballaven: «De fet la pel·lícula era l'excusa per trobar-nos perquè després parlàvem del poble, de Dalí, dels Estats Units, de la situació política...».

Carbó explica, sobre el que li agradava fer a Rojas mentre era a Maçanet de Cabrenys, que era «llegir i escriure, rebre persones per poder-hi conversar, i anar a dinar i a sopar a restaurants». L'exalcalde apunta que «ell a Maçanet s'hi trobava bé, sentia que era el seu poble, que era a casa, lliure. I li agradava parlar amb tothom, de manera que era molt popular i sempre correcte, molt educat, molt bona persona. Era una d'aquelles persones que t'enlluernen».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook