07 de agost de 2020
07.08.2020
Diari de Girona

Quan Chic era la millor discoteca d'Europa

Es compleixen 40 anys de la inauguració del local que va revolucionar l'oci nocturn a la Costa Brava, i que va fer proliferar espais similars

07.08.2020 | 21:03

Cues llarguíssimes per accedir-hi, particulars criteris de selecció del públic per garantir un ambient de categoria, un equip de música i so com no se n'havia vist en cap altre lloc per aquests rodals, un raig làser inexistent en tot Espanya, una política de comunicació agressiva i desenfadada, unes festes memorables, que feien època, i una atmosfera addictiva, que establia una autèntica comunió entre els clients assidus, que eren legió, i el local. Són alguns dels elements que defineixen i expliquen l'èxit que va aconseguir la discoteca Chic de Roses, inaugurada fa quaranta anys, i que va suposar una autèntica revolució en l'oci nocturn de les comarques gironines, fins el punt que en els anys posteriors proliferarien els locals que s'hi inspiraven. Ja fa temps que Chic va deixar de ser una referència, i en els últims anys ha estat més temps tancada que en funcionament; en cas de seguir en actiu, a més, s'hauria trobat aquest estiu, l'època que de sempre havia estat el seu moment àlgid, amb les hores baixes (per les restriccions primer i ara per la clausura de locals) derivades del coronavirus. Però fa quaranta anys la pandèmia encara no existia, hi havia moltes ànsies de llibertat i ganes de festa, i Chic va saber ser-ne un autèntic temple.

Un dels principals artífexs d'aquella revolució va ser Thomas Spieker, llavors un jove de 22 anys que estudiava empresarials perquè volia ser banquer i que amb el temps, quan es va acabar cansant de la nit (perquè la nit cansa) es va dedicar entre d'altres activitats a la producció cinematogràfica i televisiva (també escriu articles d'opinió a Diari de Girona). A diferència del que acostuma a passar, va ser el seu pare, qui el va empentar cap al món de la nit i la festa, encara que va ser per motius empresarials. I és que Chic es va emplaçar al mateix local que havia ocupat la sala de festes El Cid, un dels negocis que Heinz Spieker havia impulsat a Roses, i que combinava espectacles de flamenc pensats sobretot per als turistes estrangers amb actuacions d'artistes famosos de l'època, com Julio Iglesias , Demis Roussos, Rafaella Carrá,... A finals de la dècada de 1970, però, «el negoci de la sala de festes se n'anava en orris, i el que triomfaven eren les grans discoteques de l'estil de l'Studio 54 a Nova York, Le Palace de París o Dorian Gray, situada a l'aeroport de Frankfurt». I va ser precisament a Dorian Gray on Thomas Spieker se'n va anar tres mesos a aprendre l'ofici de «discotequer», després d'haver visitat amb el seu pare els grans recintes mundials de la música de ball, com ara Studio 54, Le Palace, o l'Hippodrome de Londres: «El meu pare va tenir clar que la sala de festes deixava de ser un negoci, va decidir reconvertir El Cid en una discoteca, i em va demanar que me'n fes càrrrec. I ho vaig fer».

Thomas Spieker havia arribat a Roses el 1971, amb 14 anys, quan s'hi va traslladar la seva família, que es va instal·lar a Santa Margarita i va impulsar diversos negocis. Entre aquests, El Cid primer i després la seva reconversió en un concepte nou, la discoteca Chic, el nom de la qual s'inspirava en la cançó Le Freak c'est chic, una autèntica sensació del grup Chic del 1978, que Spieker no volia que es punxés a la seva discoteca perquè no quedés associada a un tema musical que podia ser passatger... Però la peça s'ha convertit en un clàssic.

En qualsevol cas, la transformació de l'espai d'El Cid per crear Chic va ser espectacular perquè, com explica Thomas Spieker, «vam apostar fort per aquest projecte des del principi. Vam portar d'Alemanya el primer raig làser que s'instal·lava en una discoteca a Espanya, vam fer venir els tècnics de so de JBL de Nova York perquè ens posessin un dels millors equips que et puguis imaginar...». Aquestes no van ser les úniques novetats: els clients pagaven a la sortida en funció de les consumicions que haguessin fet, i l'accés es decidia no per l'aspecte de les persones, ni pel seu vestuari, ni per les sabates que portaven: «La meva filosofia a l'hora de portar una discoteca era que cada nit s'hi representava una obra de teatre amb un plantejament inicial, la presentació de personatges, un nus de complicació i el desenllaç final. I amb la teva actitud a la porta ens havies de convèncer que volies formar part de l'obra d'aquella nit. Si era així, tenies la porta oberta. Si no ho vèiem clar, et podíem dir que anaves amb pantalons curts, o amb vambes, o qualsevol altra excusa...».

Aquesta manera de fer seria impossible, a dia d'avui, quan l'accés als locals d'oci nocturn està perfectament reglamentat, però llavors es podia portar a l'extrem: «Jo havia arribat a sortir a la porta de Chic, veure-hi una cua de més de 500 persones, i cridar-ne un parell o tres que hi havia al final perquè avancessin tothom i entressin. En aquest sentit, érem molt elitistes, sí». En una entrevista publicada al Diari de Girona el juliol de 2009, Spieker explicava precisament que «la gent de la comarca es dividia entre la gent que podia entrar al Chic i els que no podien. Era un segell de qualitat. Jo sempre els deia als nostres treballadors que tot i que nosaltres fèiem els diners amb les entrades i les begudes, el que veníem realment era ambient. No veníem copes i música, veníem ambient. I, per tant, aquell ambient havia de ser molt seleccionat».

Sebastià Roig descrivia, en un reportatge de l'any 2015 a Revista de Girona, com era aquella Chic inicial, que va ser inaugurada el divendres 11 d'abril del 1980: «Disposava d'un equip de so de 2.500 watts, un raig làser portentós i un equip de llums amb 600 efectes. A més de la pista de ball central, el complex tenia un restaurant, un bar tropical encimbellat –amb vidres grandiosos per observar la pista–, i un petit club més íntim. Els caps de setmana, a l'entrada es formaven cues llarguíssimes. Els porters només deixaven passar un màxim de 1.500 persones». Spieker afegeix que «en ple estiu, els divendres i els dissabtes no s'hi cabia; jo no deixava que s'obrissin les portes fins que almenys hi hagués 500 persones fent cua a la porta, perquè ho veiessin les persones que passaven en cotxe i ja se sap que gent crida gent».

En aquest escenari, Thomas Spieker posava en escena cada nit la seva particular «funció teatral», en la qul els clients de la discoteca eren al mateix temps espectadors i actors: «Obríem les portes a les 10 de la nit, i fins a la una de la matinada no passava res, era la introducció i la presentació dels personatges. Hi havia una il·luminació ambiental, la música a un volum baix, es podia beure i parlar, hi havia qui sopava.... S'anaven coneguent els personatges, que al cap i a la fi eren els actors de la meva obra de teatre i per això els havia de triar. A vegades eres injust, i no deixaves entrar algú que et semblava que no s'integraria, i t'equivocaves. Però l'èxit del que pasava a dins ens donava la raó, encara que també tinc clar que avui seria del tot impensable». Aquella primera fase de la «funció» s'acabava la una de la matinada: «Era el moment de màxima complicació. Interrompíem la relativa calma amb les Valquíries de Wagner i l'espectacle del raig làser, i tothom ja era a dins, perquè sabien que aquell i no cap altre era el moment del làser. I a partir d'aquí, tot el desenllaç del ball, l'eufòria, l'espectacle de llums i so, la festa...».

L'argument bàsic era sempre el mateix, però es modificava ocasionalment perquè una de les coses que va marcar la primera etapa de Chic (que va aconseguir una enorme repercussió mediàtica a les comarques gironines), i en la qual també crearia escola, va ser en les seves festes, algunes de les quals es van arribar a fer fora del recinte, a Cala Pelosa. Com explicava Sebastià Roig, «Chic va arribar als punts més àlgids d'aquesta dramatúrgia ambiental durant les celebracions d'aniversari, les nits de Cap d'Any i les festes temàtiques. Les Crazy Beach Party dels estius, amb sorra inclosa, van causar expectació arreu d'Europa. 'Les Beach Party no eren només penjar quatre inflables o fer que la gent anés "disfressada" amb vestits de bany. Després de fer patir el públic amb una calor infernal, una tempesta d'estiu els deixava xops amb milions de litres d'aigua que queien del sostre! A la Festa de l'Escuma, fèiem pujar el nivell d'escuma fins a 1,60 metres i els clients més baixets havien d'enfilar-se als altaveus!'. La imaginació hiperbòlica de Spieker va engalanar Chic amb alguns dels moments més espectaculars de l'era disco de tota la península Ibèrica».

De fet, en aquells anys inicials, Chic va ser considerada la millor discoteca d'Espanya i se la situava entre les cinc millors d'Europa. Al marge dels habituals, hi passaven famosos de tota mena, d'Enric Majó i Terenci Moix a Nina Hagen, el Governador civil hi celebrava el Cap d'Any, s'hi feien concursos de Miss Espanya, inventaven festes que després eren replicades per altes locals... «Chic va col·locar Roses i l'Empordà en el mapa mundial de l'oci nocturn, com després ho faria El Bulli en el gastronòmic», comenta Thomas Spieker, que va dirigir la discoteca durant vuit anys. «Però va arribar un moment que la nit cansa molt, i vaig decidir deixar-ho». Tot i que va tenir ofertes per continuar en el món de la nit en altres indrets, va optar per canviar radicalment d'activitat; pel que fa a Chic, inicialment va intentar buscar algú que la dirigís per ell, però no en va acabar satisfet, i finalment lava traspassar a uns empresaris rosincs que «van fer nombrosos canvis en una aposta molt honesta, que pretenia reconvertir la discoteca i adaptar-la als nous gustos dels anys 90. Però el concepte de discoteca ja anava de capa caiguda...».

Chic va continuar en els anys posteriors combinant els moments d'èxit amb altres d'inactivitat, fins que fa un temps va tancar les portes. «Els intents de reflotar-la han anat fracassant, però el local encara hi és –apunta Spieker–, no com Scopas o Octopussy, de les quals ja no en queda cap rastre físic».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit