De Sant Hilari a Mali en missió de pau

Josep Parareda Masnou (Sant Hilari Sacalm, 1963) va néixer en una família dedicada a l'elaboració i venda d'embotits, a través d'Embotits Les Guilleries: «A casa teníem una fàbrica, compràvem els porcs a les granges, elaboràvem els embotits i els veníem bàsicament a Santi Hilari, on teníem una botiga, i a la costa. Més endavant també tindríem una granja, a Joanet». Aquell negoci ja no existeix perquè el pare i els tiets de Parareda van morir i encara que un seu cosí se'n va fer càrrec un temps, al final ho va deixar.

Ell va cursar l'ensenyament bàsic al col·legi Sant Josep de Sant Hilari, i el BUP i el COU als Maristes de Girona. «El primer any vaig estar intern als mateixos Maristes, i el següent al col·legi major Bisbe Cartañà, i tornava els caps de setmana a casa».

Acabada aquesta formació, se li va plantejar el gran dubte: «No sabia si estudiar per ser militar o fer químiques, i d'entrada em vaig apuntar a les dues coses». Però com que va aprovar l'oposició per entrar a l'Acadèmia General Militar de Saragossa, va optar per l'uniforme, generant una gran sorpresa tant a casa seva com en el seu cercle d'amics: «A casa no hi havia cap antecedent familiar, però a mi em semblava que seria una vida que em permetria viatjar, estar a l'aire lliure, fer coses diferents de les habituals...». I el temps li acabaria donant la raó. Això sí, la mateixa sorpresa que va causar la seva decisió a casa seva, se la va trobar quan va arribar a Saragossa, el 1982: «Se'ls feia estrany veure-hi un paio que venia d'una zona rural catalana, amb un accent molt tancat i que amb prou feines parlava castellà...».

El primer contacte amb l'Exèrcit va ser dur, però gratificant: «Els dos anys a Saragossa em van agradar, però van ser molt intensos, a nivell físic i intel·lectual, perquè la carrera era dura, al nivell d'una carrera universitària, però al mateix temps amb molta activitat física. També es donava molta prioritat a l'anglès, perquè llavors Espanya ja començava a estar a l'OTAN i l'Exèrcit va fer un esforç molt gran perquè tota l'oficialitat tingués un nivell adequat. Amb el temps, això m'acabaria ajudant molt en les missions internacionals i per entrar a l'ONU». Després de dos anys a Saragossa, Parareda va continuar els estudis a l'Acadèmia de Burgos, perquè va optar per l'especialitat d'enginyers (s'acabaria dedicant a les transmissions i comunicacions). I a Burgos també hi fixaria més endavant la seva residència, perquè la seva dona és d'allà.

Un cop acabada la formació militar i ja com a tinent, va passar dos anys a Vitòria i després dos anys més a Jaca, on va fer el curs per a tropes de muntanya. Amb l'ascens a capità li va arribar el trasllat a Burgos, en una etapa en al qual va començar la seva experiència internacional, que es va estrenar amb un intercanvi amb un capità de l'Exèrcit nord-americà destinat a Alemanya. I després participaria en la seva primera missió internacional, a Bòsnia-Herzegovina, com a oficial d'enllaç entre les tropes de l'OTAN i l'Exèrcit de la República Srpska, una de les dues entitats polítiques que formen el país des dels acords de Dayton: «Va ser un autèntic màster en gestió i diplomàcia... Allà vaig començar a adquirir les habilitats negociadores».

En els anys posteriors Josep Parareda continuaria participant amb l'Exèrcit espanyol en missions internacionals en països com Kosovo, l'Afganistan, el Txad, el Líban... Va ser precisament al Líban, on s'hi va estar vuit mesos, on va treballar per primera vegada amb l'ONU, organització encarregada d'aquella missió, en la qual Parareda va exercir com a responsable de les comunicacions militars. Era l'any 2007, i «va ser llavors quan vaig entrar en contacte amb l'estructura civil de Nacions Unides. Vam treballar plegats en uns quants projectes i em van demanar si no m'agradaria incorporar-m'hi. I de fet a mi ja em corria pel cap la idea de canviar, perquè portava molts anys a l'Exèrcit, i explorar altres maneres de treballar».

El canvi, però, encara trigaria quatre anys a arribar. Josep Parareda ja era tinent coronel quan, el 2011, i mentre dirigia un batalló a Burgos, l'ONU li va proposar incorporar-se a la seva missió a Haití, com a responsable de les comunicacions. «Va ser una decisió difícil, perquè dirigir un batalló és una de les coses més importants que pots fer a l'Exèrcit, però vaig pensar que després de 29 anys, des del 1982 que havia entrat a l'Acadèmia fins al 2011, havia arribat l'hora de canviar». La normativa militar espanyola, que afavoreix les excedències en forma de serveis especials per als militars que s'incorporen a organitzacions internacionals com l'ONU, la UE, l'OSCE, l'estructura civil de l'OTAN, etc. li va acabar de facilitar les coses: «Deixes de cobrar el sou, és clar, però si algun dia vols tornar pots fer-ho, i això et dona una certa seguretat».

En la seva nova etapa, Josep Parareda es va trobar a Haití un país «pobre i devastat» després del terratrèmol del 2010, en el qual l'ONU intentava posar en marxa de nou la xarxa de comunicacions. Però la gran quantitat de recursos que la solidaritat internacional va proporcionar a l'ONU per atendre els afectats pel terratrèmol va fer que a missió d'Haití avancés amb rapidesa, i al cap de deu mesos a Parareda ja li proposaven una nova destinació, molt més complicada: Somàlia. «Mogadiscio era llavors molt perillós i no hi havia allotjament, de manera que el quarter general de la missió era a Nairobi, Kenia, i m'hi vaig estar un any fins que el juliol del 2013 l'ONU ja va disposar d'allotjaments a Mogadiscio i m'hi vaig traslladar».

La presència dels anomenats «senyors de la guerra» i l'activitat de l'organització terrorista Al Shabab convertien Somàlia en un país especialment arriscat: «Vivíem en una àrea que hi havia les ambaixades, l'aeroport, Nacions Unides... però era impossible sortir-ne. Cada vegada que ho vaig haver de fer, i ho vaig fer cinc o sis vegades perquè havia d'anar a zones remotes del país a supervisar els equipaments que hi teníem, havíem de demanar autorització a Nova York, on hi ha la seu de l'ONU, pel tema de les assegurances».

Viure en una situació com aquesta, confinat en un indret en el qual pots rebre atacs amb coets i amb perill evident si en surts, provoca segons Josep Parareda nombrosos problemes psicològics entre el personal d'aquestes missions: «Hi ha molts casos d'alcoholisme, s'organitzen moltes activitats per combatre l'estrès i que la gent no es tanqui i es mengi el coco, es disposa d'un equip de psicòlegs...». A més, hi ha un programa anomenat R & R (per les sigles en anglès de descans i recuperació), que obliga el personal a tornar uns dies a casa cada període determinat (quatre setmanes, sis, vuit...), en funció de la perillositat de la missió en la qual s'està participant. «A Haití era cada vuit setmanes, a Somàlia cada quatre», recorda.

Evitar un genocidi

Després de dos anys dotant Somàlia de sistemes de comunicació, portant material a indrets remots de l'interior havent de pagar a vegades suborns a «senyors de la guerra», construint torres de comunicació i fins i tot un satèl·lit, Parareda va rebre una nova proposta de l'ONU, ara a la República Centreafricana: «La missió pretenia evitar un genocidi com el de Ruanda entre dos bàndols que es barallaven entre ells».

Va arribar l'any 2014 a Bangui, la capital, i s'hi va estar tres anys i mig en una experiència «molt forta, i molt bona». Però durant aquest temps també es va estar quatre mesos a Colòmbia, perquè l'ONU va acceptar fer la mediació entre el Govern i la guerrilla de les FARC: «Volien hispanoparlants i em van demanar que hi anés per obrir la missió en l'apartat de tecnologies de la informació i comunicacions. Vaig anar el 2016 a Bogotá, i vaig estar-m'hi quatre mesos; ells volien que m'hi quedés, però vaig decidir tornar-me'n a Bangui, on era el responsable de la mateixa àrea».

La formació per desenvolupar totes aquestes feines, en un món que evoluciona tan ràpid com ho és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), la va adquirir «en els constants cursos de reciclatge de l'Exèrcit i de l'ONU» i a més va cursar un màster a la Universitat Politècnica de Madrid i es va formar també a l'escola de TIC de l'OTAN, a Itàlia.

Mentre era a Bangui, l'Exèrcit espanyol va ascendir Josep Parareda a coronel, i també va augmentar la seva categoria professional a l'ONU: «Em van oferir l'oportunitat d'anar a Mali, en la que segurament és la missió més potent que té avui en marxa l'ONU, juntament amb la de Sudan del Sud, en matèria de pressupost, de personal, de recursos...». La proposta implicava ser el cap de tota l'àrea TIC, i a més com a responsable dels sistemes de protecció dels equips i les instal·lacions de les diverses seus de la missió.

I això en un país «molt gran, més que França i Espanya junts», en una situació especialment complicada: «Hi ha molts conflictes al nord, tuareg, que es vol independitzar del sud, negre. Quan va caure el règim de Gadafi a Líbia s'hi va obrir un període molt intens de combats, fins que França hi va intervenir per protegir les mines d'urani de Níger, que subministren les centrals nuclears franceses. Però França es va adonar que la solució militar no era viable si no hi havia una solució política al darrere, i va demanar la intervenció de l'ONU». Per si no n'hi hagués prou, al nord del país també actuen terroristes islàmics, i al centre de Mali es produeixen d'un temps ençà «autèntiques matances en enfrontaments tribals entre ramaders nòmades i agricultors sedentaris». Per això el doble mandat de l'ONU a Mali passa per «ajudar el govern a implementar els acords de pau que es van signar per aturar la guerra al nord i per intentar aturar la violència intercomunal al centre del país».

I encara un problema afegit: «A la República Centreafricana, per exemple, n'hi ha dos que es barallen i l'ONU intenta separar-los, però l'ONU no és l'objectiu. A Mali, sí, és la missió de l'ONU amb més morts i està considerada la més perillosa a dia d'avui». Hi ha diferències, però: «A Bamako, al sud, on m'estic jo, hi ha algun atac però s'hi està bé; al nord, a Tombuctú, no es pot sortir dels camps de l'ONU i s'hi reben molts atacs». Per això, «una de les meves responsabilitats més importants a Mali és la protecció dels camps, perquè ens disparen morters, envien cotxes bomba, ens ataquen amb drons. En aquesta feina m'ha ajudat molt el meu passat militar», admet Parareda, que assegura a més que el fet d'haver format part de l'Exèrcit espanyol li ha facilitat el tracte amb els comandaments militars de diferents països que també participen en la missió de l'ONU: «Espanya és un país amb prestigi a Europa, i dir que ets coronel de l'Exèrcit espanyol t'obre moltes portes, i et proporciona una informació que potser no es compartiria amb un altre».

Pocs dies després d'haver tornat a Mali després de l'estada a Burgos per la pandèmia, un cop d'estat evidenciava de nou la inestabilitat al país, encara que segons Josep Parareda «la situació o ha canviat gaire; només s'han acabat les manifestacions que hi havia contra l'anterior govern i s'ha generat una certa inquietud en els governs d'alguns països propers». Tampoc no ha fet canviar gaire les coses a Mali el coronavirus: «La vida segueix igual, només que per entrar i sortir del país has de tenir un test PCR negatiu de fa no més de 72 hores». L'ONU, en canvi, sí que ha adoptat entre el seu personal normes com ara l'ús de mascareta, la distància de seguretat, la reducció del nombre de reunions presencials..., i ara intenta reactivar projectes que van quedar aturats per la pandèmia.

Així, un cop ha pogut tornar al país, Josep Parareda continuarà treballant per a una missió que té diversos fronts (entrenar forces armades, entrenar policia, pacificar el territori, dotar-lo d'equipament...) en una zona molt delicada: «Hi ha el risc que es perdi el control i si Mali cau, cau tot el Sahel, i aquí hi ha or, hi ha urani...». És per això que es tracta d'una de les missions més importants de l'ONU, en la qual Parareda té al seu càrrec un equip de 250 persones.

No descarta més endavant canviar a una altra missió de l'ONU, però el que no voldria és anar a la seu central de l'organització, a Nova York, ni tampoc reincorporar-se a l'Exèrcit espanyol: «Vaig prendre una decisió i estic a gust a Nacions Unides, m'han donat moltes opcions de millorar professionalment...»

Malgrat tots els anys que porta vivint molt lluny, Parareda manté el vincle amb Sant Hilari i procura anar-hi un parell de vegades a l'any, per la festa major, a l'estiu, i per Nadal: «Hi tinc la mare i una germana, i tinc una altra germana a Santa Coloma de Farners. A més hi conservo un grup d'amics de la infància, que ens veiem de tant en tant perquè no vinc tant com voldria, però que mantenim el contacte per WhatsApp». En els períodes de R&R, a més d'estar-se a Burgos amb la seva dona, també viatgen a Badalona, on viu la seva filla, i a Amsterdam, on ho fa el seu fill, que va acabar els estudis de telecomunicacions a Alemanya.